QUADERN POSTOPERATORI (III) viure és ser feliç

• bielmamengual
• enllaç permanent
• diumenge, 31 d'octubre de 2010 | 13:51h

Des del llit de la cambra 224 de la clínica J. es veia un roserar i el cel. Sobretot el cel. Una pantalla d'un cinema meteorològic ple d'accidents, de quadres, de canvis, de paisatges, inacabable, calidoscòpic: blau cel estimat. Dins el malestar amb els sèrums, les punxades, els calmants, el catèter, les píndoles i tota la parafernàlia que donen al cos perquè oblidi els talls només el cel em curava com si fos la mar a l'inrevés. Sentia les ones i els núvols eren la sabonera de la meva platja. Mirava els núvols i sabia les arenes del temps, comptava el temps, passava el temps. I em sabia reviscolat, amb visquera ferotge.
&&&
Però no vull oblidar les roses. Calia enfocar-les perquè n'hi havia poques. Unes de color de crepuscles, unes de color de sang viva, unes de color de rosa. I deia, fluixet, perquè la gola em feia mal, i enviar saliva em feia mal, i beure em feia mal, i pensar em feia mal, «Oh, Rosa, esser el somni de ningú davall tantes parpelles!» I deia: Oh, Rosa, estàs malalta, el cuc que et rosega les entranyes, et fa brillar amb tota la fímera bellesa!» I em sentia un poc més bé.

[Foto Amics Arbres. Arbres Amics]
&&&

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article