
Arriba la temporada dels bolets (pebrassos? esclata-sangs?). No parlem de noms, sinó de gastronomia. Com cada any, des de Ca les Senyoretes preparem els àpats lluïdors basats en els bolets, acompanyats de les explicacions del micòleg Toni Conca.
Enguany els sopars seran el 30 d'octubre, i el 13 i 20 de novembre. Ja s'hi val a apuntar-s'hi: casa@ruralotos.com.

Ens han deixat Jaume Vallcorba i Joan Triadú, dos grans catalans dels
d'abans, integrals, d'aquells que sabien que Catalunya queda mancada
sense València. Dos patriotes com cal, d'aquells per als quals els
valencians que ens volem i ens afirmem nacionalment com a catalans
mai no hem estat una nosa sinó una joia.
Avui, en ocasió de llur mort, vull retre'ls públic homenatge. Per llur
dedicació al servei de la llibertat de tot el nostre poble i, a més,
particularment, perquè els sóc deutor de sengles articles que dedicaren
a un parell de llibres meus, prenent una opció valenta, sense deixar-se
influir per mediocres o pusil·lànimes, a favor de les tesis radicals i
innovadores contingudes en tals llibres.
En comentar el llibre És molt senzill: digueu-li Catalunya (El Llamp,
1985), a l'article "Nacionalisme posat al dia o el que cal fer" (Avui,
4 de març de 1986), Joan Triadú va dir: "Catalunya –seguint la tesi
del vicerector de la Universitat de València— és un nom clar, tant per
als qui ens entenen com per als qui no ens volen entendre" i "Josep
Guia hi parla clar, fa una proposta concreta i es veu d'una hora lluny
que creu el que diu i que no pretén de fer nacionalisme teòric".
D'altra banda, en ressenyar el llibre Fraseologia i estil. Enigmes literaris
a la València del segle XV (Tres i Quatre, 1999), a "Dilucidant enigmes
literaris" (Serra d'Or, 625, març del 2000), Jaume Vallcorba escrivia,
sobre la tesi que Corella fos l'autor del Tirant, l'Espill i la Vita Christi:
"Les nombroses coincidències fraseològiques que obté d'aquell examen
mostren, o demostren, la pertinença a un comú idiolecte, i aboquen Guia
a la creença que tots plegats eren d'un mateix escriptor. Creença devers
la qual també ens sentim inclinats" i "L'estatus establert respecte de la
història de la literatura del segle XV, no admet que hom pretengui
sotraguejar-lo, i aterrar-li els criteris, amb un terratrèmol d'una tal
magnitud. El joc net exigeix, si més no, acceptar la tesi o controvertir-la.
No simplement fer-se el distret".
Ja es veu que, tant en un tema com en l'altre, ambdós autors intenten
convèncer els connacionals porucs, de curta volada i llargs interessos,
que acceptin o, si més no, que es plantegin les tesis proposades, sense
fugir d'estudi ni fer-se els distrets. Esperem, respectats amics, que el
vostre exemple s'expandeixi entre tants catalans valents d'avui, que
volen la independència, i que haurien d'assumir, d'antuvi, una certa
independència de criteri per no empassar-se els mites i els tòpics usuals.

Dos fets ens marquen que trist es ser una simple comunitat autònoma dins l’Estat espanyol, i a més amb aquest sempre en contra, i favorable a perjudicar els nostres interessos legítims. Sembla ser Andorra podria fer el català llengua oficial a Europa, si es confirma les converses per sol·licitar l’ingrés a

Se'n va Joan Triadú i a molts i moltes se'ns trenca l'ànima.
Ens deixa un impulsor incansable de la nostra literatura, que va possibilitar, entre altres, que el gran públic recuperés la veu narrativa d'un Pere Calders injustament desconegut.
Marxa un poeta singular, un intel·lectual en majúscules incentivador de diverses plataformes de difusió de les nostres lletres, un referent dels nostres estudis universitaris, un home d'una contundència calmada, d'un optimisme preocupat i d'una capacitat de treball i de sacrifici dignes d'elogi i d'exemple a seguir.
I ens queda el seu mestratge, que és immens. Adéu i fins sempre, benvolgut Joan Triadú!
Si voleu conèixer la seva trajectòria, continueu llegint...

Treballaré secretament el teu nom amb les paraules justes. Buscaré un camí de llum que em porti fins a tu. Trobaré les dreceres necessàries dins la solitud del meu viatge.
Hi ha tantes coses que no sé fer...
Maldestre, silenciós, avanço lentament, dia rere dia en el llarg camí del meu captiveri. A vegades, però, penso que no hi ha camí, que sóc només un nàufrag en una illa enmig de l'oceà.
Els apunts d'aquesta pissarra no són més que les traces que dibuixo fent camí després del meu naufragi.
El Barça és passió, sentiments i esperances, la voluntat de seguir aprenent i de seguir jugant, el somni de seguir gaudint i de seguir guanyant. El Barça som tots, la teva veu, l'entrada que guardes i el pòster que penja de la teva habitació. El Barça és viure amb la mateixa intensitat els partits des de milers de quilòmetres o al Camp Nou, compartir emocions úniques amb els amics i amb la família, recordar el gol que et va fer plorar, les nits que alçàvem la Copa d'Europa. És tot això, el Barça és això i molt més.
El Barça és aficionats arreu del món, el nen que porta la samarreta a l'escola fins i tot quan perdem, l'avi que no sopa si el resultat no acompanya, l'autocar que torna de l'Estadi de matinada cap a qualsevol poble remot. El Barça és immens, som tu i jo, les mil converses, l'alineació i els canvis, l'àrbitre i els rivals, els presidents, els entrenadors i els jugadors bons i els que no han triomfat. És tot això, el Barça és això i molt més.
El Barça és més que un Club, l'equip d'Unicef i allò que més destaca d'un país, el mirall de Catalunya. El Barça és l'exèrcit desarmat, l'ambaixador d'una nació que no té estat, la il·lusió més gran d'aquells qui no se senten del tot lliures. És tot això, el Barça és això i molt més.
I ho seguirà sent, perquè som milions de persones les que bateguem amb el Barça i si seguim fent força, units i amb el mateix objectiu, seguirem liderant el fubol i l'esport a nivell mundial. I és que el Barça és una història llarga, un present meravellós i el futur per escriure. És tot això, el Barça és això i molt més.
Article publicat al Bon Dia el 23 d'agost de 2010)

Va ser estel·lar la reaparició de George Harrison. En aquest disc exhibeix una inspiració i una vitalitat que no mostrava des dels temps d’All Things Must Pass. Harrison va aprofitar bé els cinc anys de pausa i, a més, va encertar amb Jeff Lynne (ELO) a la producció. (Ara bé, l’energia de Lynne té els seus excessos; vull dir que la ELO era com una caricatura dels Beatles, i això, de tant en tant, es nota). El tema Got My Mind Set On You va fer saltar la banca i va catapultar el disc. No és la millor cançó, ni tan sols és escrita per Harrison (és un tema de l’any de la pera), però va complir la seva missió. Tot el disc és impecable i imparable. A la banda més animada hi ha les esplèndides Fish on the Sand, This is Love, Devil’s Radio, Wreck of the Hesperus i, per sobre de tot, When We Was Fab, una brillant mirada al seu passat beatle (mirada menys agredolça que de costum: el temps llima els greuges). A la banda més reposada, el nivell també és excel·lent, amb That’s What It Takes, Just For Today i Someplace Else. Especialment tristes i inspirades són les dues darreres: “Just for today / I could try to live through this day only / Not deal with all life's problems / Just for today // If just for one night / I could feel not sad and lonely / Not be my own life's problem / Just for one night”. En la lletra i en el plany de la guitarra es palpa la mort de Lennon, sempre present, imborrable (al llibret, la llista d’agraïments acaba amb tres noms: John, Paul & Ringo). Completen el disc Cloud 9 i “Breath Away from Heaven”, la cançó més fluixa, feta per al film Shanghai Surprise. La conclusió és clara: Cloud Nine és, amb Tug of War de Paul McCartney, el cim beatle dels soferts anys 80.
When We Was Fab
Rànking disc: 8 (US) / 10 (UK)
