
Avui fa 100 anys que va néixer Màrius Torres. Al Palau d'Anglesola si pot veure, aquests dies, l'exposició itinerant “El món de Màrius Torres” una bona manera d'atansar-se a la seva persona i obra.

En la soledat de la nit, el darrer pensament del dia per a Màrius Torres. Ho faig seguint la petjada que deixà a en Josep Maria Castellet, qui va haver de passar un llarg període de la seva joventut al sanatori de Puig d’Olena, on morí el poeta de Lleida.
Les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran al novembre ja que el president Montilla ha optat per fer el ronso amb la data de la convocatòria confiant que el retard l'afavoreix.

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=46286&idioma=0 El material sanitari sortirà avui en avió cap al país asiàtic i s’emmarca en els convenis que l’ONGD Farmacèutics Mundi i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) venen signant des de 2005. Els kits, valorats en 10.000 euros, cobriran diverses necessitats mèdiques d’unes 2.500 persones durant un mes.


Acròpolis (Atenes)
10 d'agost de 2010
Xavi, Empar, Jaume i Dani acaben d'entrar a un dels conjunts històrics i arquitectònics més coneguts del planeta: l'Acròpolis. Jo, no hi he pogut entrar a causa del granissant de llimona que tot just m'acabe de comprar a un kiosc a tocar del recinte arqueològic. Degut a la considerable dimensió del recipient -tant considerable com el seu preu: 4€!- no era qüestió que m'estigueren esperant fins que me l'acabés ni tampoc que me'n desfés d'ell -la possibilitat d'empassar-me'l d'un glop era del tot inviable-. Així doncs, ells hi han entrat i jo sóc a unes escales de marbre consumint el preuat líquid. És el nostre primer dia a Grècia, camí de les illes "cíclades". El viatge ha estat una mica llarg malgrat que no s'ha fet especialment fatigòs. El fet d'haver dormit durant tot el trajecte aeri i haver fet una "cabotadeta" a l'aeroport -hi hem arribat a les 04:30hrs- m'ha ajudat a portar millor aquesta llarga travessia per la mediterrània, que començà la vesprada d'ahir amb un viatge poc agraït de bus cap a Barcelona des d'on hem agafat el vol cap a Atenes passades les dues de la matinada.
Un cop hem agafat el metro cap al centre d'Atenes ens hem separat: Dani i Empar han baixat a Monasteraki -el centre neuràlgic d'Atenes- per fer cap al seu hostal; Xavi, Jaume i jo però, hem continuat fins al final de la línia roja ja que Despina -una amiga grega de ma mare- ens hi esperava per replegar-nos. Dani i Empar s'apuntaren al viatge a última hora i "hospedar" a cinc persones era una mica massa -avui, nosaltres tres passarem la nit a casa dels seus pares-. Tanmateix, la separació ha estat només d'unes hores perquè ens hem retrobat per dinar a una taverna grega. Després hem fet un volt pel casc antic d'Atenes, que envolta el turó ruïnòs de l'Acròpolis on, inexplicablement, encara "aguanta" el majestuòs Partenó, després de més de 2500 anys d'història marcats per l'espoli, el saqueig i la destrucció i reconversió religiosa -cristiana i otomana-. De fet, jo puc dir, abans d'entrar-hi per primer cop, que ja he vist gran part del temple, car vaig estar al British Museum quan era petit i recorde perfectament els frescos i les escultures usurpades del temple dedicat a Atenea. Els grecs fa temps que reclamen la devolució però els anglesos, amb la seua habitual prepotència, diuen que encara no estan "preparats" per garantir la seguretat i la correcta conservació del Partenó. Tot amb tot, és comprensible que no estiguen per devolucions: si s'aveniren a tornar tot allò que no els pertany, el British Museum es podria traslladar a un local de 200m2.
El tast que hem fet d'Atenes m'ha servit per comprovar que és, certament, una ciutat desangelada de proporcions autènticament desorbitades. Em sap greu de dir però no en salve res, a banda de l'Acròpolis i del mínim casc antic que l'envolta. Odïe les ciutats i els pobles que no han sabut fer-se grans i que han crescut sense mesura i d'una manera esperpèntica. Atenes n'és un exemple paradigmàtic, per bé que la massiva arribada de població grega procedent d'Àsia menor després de la I Guerra Mundial i, especialment, a partir de l'any 1922, quan Turquia expulsa forçosament tots els grecs del seu territori, feia bastant difícil planificar amb un mínim criteri el creixement urbà de la ciutat. Més enllà de la seua lamentable realitat urbana i arquitectònica però, Atenes té un interés marcadament "històric", en tant bressol indiscutible de la cultura occidental. Tanmateix, no és moment de divagacions profundes: no tinc ni ganes ni coneixements suficients. I, a més a més, ja fa estona que m'he acabat el granissat.

Carla Bruni, durant la seva visita a Madrid amb el seu marit, Nicolas Sarkozy, l'abril del 2009.
L'article va qualificar Bruni d'"actriu i cantant depravada que ha aconseguit trencar la família de Sarkozy i casar-se amb el president francès," i va esmentar que la premsa occidental havia "revelat el seu idil·li amb una cantant." També va denunciar la intervenció de "l'actriu corrupta Isabelle Adjani" en aquest cas. "Antecedents de Carla Bruni mostren clarament per què aquesta dona immoral ha recolzat una dona condemnada per haver comès adulteri i haver estat còmplice en l'assassinat del seu marit", ha dit la web Iran Newspaper on Network.
Carta pública de Carla Bruni
Carla Bruni-Sarkozy va dir el 23 d'agost en una carta pública que "França no abandonarà" Sakineh Mohammadi-Ashtiani, mare de 43 anys. Teheran va anunciar a principis de juliol, la "suspensió" de la pena de lapidació i la revisió del cas de la dona iraniana, la situació de la qual ha provocat una intensa emoció en els països occidentals, incloent-hi Europa.
La pàgina web conservadora Asriran ha criticat, no obstant, el diari Kayhan dient que "els mitjans de comunicació iranians que defensen la cultura islàmica i de la iraniana han de ser cortesos en els seus comentaris, fins i tot si es refereixen als enemics", ha dit. Els excessos d'un periodista o un diari no representen l'opinió del govern o del poble iranià", ha afegit.
Absurda, puritana i troglodita la proclama d’aqueix diari iranià, per tant la meva absoluta solidaritat amb la Carla Bruni, i també amb l’Isabelle Adjani, que han sigut atacades d’aqueixa manera tant d’antiquada i ridícula.
Fa poc, a Occident s’hi utilitzaven els mateixos termes, no ho oblidem, per allò no devem oblidar el que fa anys era absurd, vist des del punt de vista actual. Vegeu els d’Hazteoír.org i les seves queixes que no tenen res a envejar dels talibans.
Que aqueixos països endarrerits, com l’Iran dels aiatollahs, son terribles, ho sé, però ahir vaig llegir que la pel.lícula “Madame Bovary” de Vincente Minnelli, del 1949, basada en la gran novel.la de Gustave Flauvert, mai es va estrenar a la carrinclona Espanya franquista. I el mateix Flauvert va ser processat judicialment al seu temps perquè deien que la seva novel.la feia “apología de l’adulteri”, episodi que en Minnelli va treure a la seva pel.lícula, fent que el gran escriptor fóra el narrador de la seva pròpia novel.la.
Avui, l'insigne poeta Màrius Torres hauria fet 100 anys. La tuberculosi agreujada pel dolor infinit de veure el seu país derrotat se'l va endur quan encara era jove, el 29 de desembre de 1942. Des del sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja va escriure una sòlida obra poètica potser encara massa desconeguda.
Avui em ve de gust oferir-vos la musicació de "La ciutat llunyana", feta i interpretada per Meritxell Gené. Un poema escrit el 5 de març de 1939 que canta a l'esperança tot i la desfeta patida.

R. era paleta dedicat a la reforma de cuines i banys. Com la majoria dels dedicats a aquestes tasques, la seva formació no era precisament acadèmica. Com tants d'altres, després de fracassar a l'escola (com la meitat dels seus companys del mateix suburbi), i després de passar per breus i precàries ocupacions, va decidir començar a fer d'aprenent amb el seu tiet. Passats alguns anys, es va posar pel seu compte, tot aprofitant els contactes que havia fet, i que a la pràctica implicava que de dues botigues de cuines i banys li anaven passant feina.
En l'època expansiva, les coses anaven relativament bé. Els diners li arribaven i va començar, sense entrada, a pagar un pis a un barri de Barcelona. S'ajuntà amb la dependenta d'una botiga, i anaven fent, a còpia de treballar moltes hores, dissabtes inclosos. Els diumenges, a més, sempre feia alguna reforma a un pis "ideal parelles" i "per entrar a viure", és a dir, petit, sense ascensor i amb multitud de defectes, a banda d'al·luminosi.
Un dels principals problemes del règim d'autònoms és que algú que es dedica a treballar com qualsevol altre treballador per compte aliè, s'ha de fer ell mateix, d'administrador, gestor i empresari. I, és clar, amb uns ingressos no massa diferents d'una infermera o un mestre, va i resulta que després ha de pagar els impostos. I, és clar, si t'entren, posem per cas, 2.000 euros, i veus que has de lliurar 500 al fisc, et sents temptat de trempejar, pagar els mínims, cobrar en negre, i altres coses que, objectivament no estan bé (com tampoc està bé el frau que suposa l'existència dels falsos autònoms).