
El PNV se garantizó ayer la mayoría absoluta en el consejo de administración del nuevo banco vasco, Kutxabank, al nombrar a 10 de sus 15 nuevos consejeros. La entidad, fruto de la fusión fría entre la BBK, la Kutxa y la Vital, tendrá finalmente 15 miembros y no 20 -como estaba previsto en un inicio- tras el acuerdo político logrado entre nacionalistas y populares que ha dejado fuera del consejo al PSE y a Bildu (dícese que el nuevo banco, mueve más dinero que el gobierno de Euskadi) (...)

És la primera vegada que me’n surto: he aconseguit completar l’endimoniat crucigrama que cada dia dels Innocents Jordi Fortuny publica a les pàgines d’entreteniments de La Vanguardia. Aquests decímetres quadrats de paper salmó han viatjat tres dies per les meves butxaques. Confesso que m’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, que he hagut de fer servir eines com ara el Google o el diccionari virtual de la RAE, i dedicar-hi força estones però també asseguro a qui em vulgui creure que no m’he mirat la solució publicada l’endemà. La conservava, sí, retallada i ben desada per si mai la deseperació em vencia.

'Dostoievski va afirmar que ['El capot'] era el pare de tota la nova literatura del seu país --Nabókov, anys més tard, l'havia de qualificar com el millor relat mai escrit en llengua russa--'.
Aquest és un petit fragment del text que trobem a la contraportada del llibre Tres relats de Sant Petesburg de Nikolai V. Gógol, editat per Quaderns Crema l'any 1998.
Ja fa temps que li anava al darrere, a aquest conte.
En aquesta edició apareix amb el nom de 'L'abric', fet que ens porta a plantejar la primera gran controvèrsia. És una pregunta per a la traductora, Anna Estopà, que, una cosa no treu l'altra, ens ofereix una traducció magnífica i sobèrbia:
Per què L'abric i no El Capot?
Qüestions del títol a banda, aquí van les meves impressions sobre aquest petit gran conte:
Foto: Fragment de la coberta del llibre
Després de la victòria electoral del proppassat 20-N, avui ha començat efectivament l'era Rajoy al front del govern espanyol.

En el semisótano de la sede de la UGT madrileña, Alfredo Pérez Rubalcaba (Solares, Cantabria, 1951) se presentó ayer con un cartel fácil de leer y de entender. Un cartel que dice lo siguiente: político con muchos años de experiencia, conocedor de la victoria y de la derrota, ofrécese para reconstruir la confianza de las soliviantadas clases medias españolas con el Partido Socialista Obrero Español... Léase, un gran partido nacional, el PSOE, de clases medias, europeista, y sin tentaciones izquierdistas, Indalecio Prieto en tiempos de Twitter (...)

Ja em perdonareu per la simplesa de la meva anàlisi,
però l'actual crisi que viu Badalona Comunicació i la incertesa sobre el futur d'aquesta icona del dinamisme de la nostra ciutat a mi se'm dibuixen com a conseqüència del típic gest prepotent de qui gasta maneres gens democràtiques:
o és meu o no és de ningú.Era d'esperar que qui ha demostrat servir-se abastament dels mitjans de comunicació per accedir al poder intentés un major control polític dels mitjans locals (que, no ens enganyéssim, mai han estat lliures de control polític). La jugada és barroera - pur xantatge - però ha aconseguit posar en joc el futur d'una empresa que ha demostrat, al llarg dels anys, que la feina ben feta obté bons resultats. I la feina ben feta de Badalona Comunicació ha significat un compromís professional i social de desenes de persones que han cregut en l'important paper que juga la comunicació local en la vertebració i cohesió d'una ciutat. I encara més en la d'una ciutat com la nostra. Amb els matisos que calgui, i amb totes les millores necessàries pendents que es vulgui (especialment en el cas de la revista Bétulo, massa institucional), però la importància dels nostres mitjans en el fer ciutat és indiscutible.
(segueix)

Estem a punt d'encetar un nou any, en la nostra lectura de la història i el calendari. Com a costuma a passar, es tracta d'una oportunitat, diuen, de fer bons els propòsits, els desitjos, les il·lusions, de redreçar torts, etcètera, etcètera.
Em costa creure en aquestes solucions. Més aviat crec que cal el mateix que el dia abans d'acabar l'any, i que es concreta en voluntat, compromís, organització, combat, amistat, alegria i col·lectivitat, per dir algunes de les claus que ens mouen com a persones i com a pobles, sempre.
Però sí que és cert que si cal posar cobertes dures a algun lloc, una bona manera és en tancar un any i començar-ne un altre. I per això, des de la meva particular perspectiva, crec que el proper -i és que no crec que estiguem en condicions d'esperar-ne d'altres-, aprofitant la celebració dels 50 anys de "Nosaltres, els valencians", de Joan Fuster, ha de determinar el nostre esdevenidor com a poble, com a nació, com a Països Catalans.
(Segueix)
A Il Manifesto hi proposen alternatives:
Una commissione d'indagine sul debito pubblico Davant de la inversió especulativa dels capitals, que intenten apoderar-se dels serveis públics, l'autor proposa una reestructuració del deute i una suspensió del pagament del deute generat amb activitats purament especulatives.

COMPROMÍS RECLAMA MÉS SEGURETAT PER ALS COMERÇOS DE LLÍRIA DURANT LES FESTES DE CAP D’ANY I REIS
García: “S’han produït atracaments a locals comercials en ple dia i en tot el centre de la localitat que reclamen una major presència policial”.
Des de Compromís es reclama al govern local de Llíria que intensifique els serveis de seguretat pública en estes festes de Cap d’Any i Reis davant els robatoris i atracaments que s’han produït estos dies en ple centre de la localitat. + info

Imatge: Illa Maurice, en l'Oceà Índic. Als vint anys, Charles Baudelaire fou “empaquetat” en un viatge impossible a Calcutta, per a que ”es reformara” de la vida bohèmia i aprenguera un “ofici pràctic” com a comerciant d’ultramar, enviat pel marit de sa mare, el general Aupick; almenys va arribar fins a l’Illa Maurice, que li va inspirar el seu famós sonet (“A una dama criolla”), tot exaltant la bellesa d’Emmeline de Carcenac, que el va acollir hospitalàriament en aquells paratges tan agrestes junt al seu marit. L’Illa Maurice en els nostres dies ha estat residència habitual del premi Nòbel Jean-Marie-Gustave Le Clézio, narrador “rizomàtic”, en tant que fou elogiat per Gilles Deleuze.
I
Per a un nen que li agraden els mapes i els gravats,
És l’univers tan ample com ho puga ser el seu desig.
Que és gran, el món, amb llum de llànties,
I que petit sembla en l’àmbit del record!
Marxem, un bon matí, amb el cervell en flames,
El cor ple de rancúnia i amb el desig amarg,
I anem acompanyats del ritme de l’onada,
Gronxant l’infinit nostre sobre el finit dels mars:
Els uns, molt venturosos, fugint de la pàtria infame,
D’altres, de repulsius bressols, i encara uns quants,
Astròlegs ofegats als ulls d’alguna dona,
De Circe, la tirànica, de perillós perfum.
[Hi ha més: clica avall...]
Paginador