Els escàndols de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, de la Fundació Palau de la Música Catalana i l’Orfeó Catalá té molts punts foscos que cal aclarir, però entre que els seus implicats volen salvar la pell com a puguin i d’altres implicats indirectament no saben com sortir-se d'aquesta, no sabem com acabarà.

Vull analitzar aquest afer de manera freda i cabal, no pas amb aquesta visceralidad que sobretot fora de Catalunya l'analitza, donant lliçons morals dignes d'un tele-predicador ultraconservador americà, d'aquests que condemna els pecats capitals però dóna suport a la pena de mort com si fóra una benedicció de Déu per lluitar contra el Mal.

En Fèlix Millet i els seus còmplices van fer una cosa repugnant, i a sobre actuen com si fossin incompresos. Clar que a la classe alta, i en Millet és d'ella, hi ha d’aquestes actituds falses, amb bones aparences i maneres irreprotxables, de cavaller anglès (la societat catalana sempre ha estat fascinada per l'europea, en especial l'anglesa i la francesa, a qui tracta sempre d'imitar, fins i tot en els seus gustos), però ha fet que un mite com la manera que Catalunya tracta a les seves institucions culturals, igual que França tracta a la Comédie Française i a qualsevol cosa cultural, s'hagi ensorrat. I que els implicats, com a animals acorralats intentant sobreviure, intentin ara repartir culpes entre tothom.

Tanmateix, demanaria que quan anem a veure un concert al Palau de la Música Catalana o simplement visitar-ho, seguim admirant-ho com ho és, oblidant-nos de tots els Millet del món. La societat catalana és civilitzada i poc donada a manifestar el seu empipament amb violència, però pot ser implacable, civilitzadament parlant, amb quins siguin injustos o males persones amb ella.

En Joan Barril, a El Periódico de Catalunya, va analitzar bé el cas al seu article “La vergonya”:

“En un país que no té Estat, que no disposa d’ambaixades, que no té grans conquistadors ni inventors i que la seva saviesa queda relegada a la intimitat, l’única cosa que ens salva és la consciència col•lectiva de ser els més guapos del món. Així ens ho hem anat creient al llarg dels anys, quan el país s’ha sentit país precisament per la varietat del seu paisatge, la qualitat dels seus vins, la laboriositat de la seva gent, el caràcter liberal dels seus ciutadans i la bellesa de la seva arquitectura. Això és Catalunya. Això i sobretot un constant degoteig de derrotes militars i d’opressions més o menys fines que sempre serveixen per homogeneïtzar la massa catalana. Però, els últims temps, privats d’honorables mestres pastissers que ens feien creure en confusos lideratges, la idea de país s’ha anat esfilagarsant. I no perquè el paisatge s’hagi embrutit ni perquè els seus vins s’hagin agrit. Simplement: que la gent ja no és la mateixa. I no em refereixo a la gent comuna, tan laboriosa com sempre o encara més si no estigués castigada pel flagell de l’atur. Em refereixo a aquesta gent que formava part de l’aristocràcia dels diners i del mecenatge. Primer va ser Millet. Ara és aquesta curiosa operació Pretòria que ha ficat a la caserna de la Guàrdia Civil el pitjor de cada casa. Exdiputats socialistes, alcaldes amb vara alta, consellers eterns o àulics que, a les seves estones lliures, es dedicaven a les tasques domèstiques de rentar el diner negre que els arribava de molt lluny. És llavors quan fins i tot a la madrastra de Blancaneu li sobrevé una enorme vergonya i el mirall s’esquinça de cap a cap. No som els més guapos, perquè els nostres ambaixadors no són tan bons com ens pensàvem”.

És a dir, com a França, amb la cultura tan ben cuidada, lloc d'acolliment de grans artistes mundials i que finalment ja no és el que era. Clar que per sort, tots dos països, França i Catalunya, poden continuar amb el seu estil peculiar, la seva manera de veure la vida i la cultura, que això dóna prestigi, encara que diguin el que diguin els quatre envejosos de sempre.

Si no, no hauríem tingut la Nova Cançó, hereva clara de la “chanson” de genis com els Georges Brassens, Jacques Brel o Barbara, amb altres genis com els Joan Manuel Serrat, Maria Del Mar Bonet o Lluís Llach. Gent a què els Millet de torn no han sabut corrompre, ni utilitzar, ni explotar, ni estafar, i que, fins i tot vius o ja morts, tenen i tindran una glòria i un prestigi que ells, els Millet, mai no tindran.

Aquesta és l'esperança que tinc: quan acluqui els ulls ja vell, veure que en Millet no acabarà esdevenint una mena de bandoler generós, sinó en un Silvio Berlusconi de la filantropia. Em refereixo a això de veure com serà recordat per a la Història quan passin els segles.