Videocomentaris del debat Anasagasti-Mas a Calella

• sgordillo
• enllaç permanent
• Maresme
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 23:56h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Malament Reagrupament.

• querbosch
• enllaç permanent
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 23:35h

Encara no han fet ni demostrat  res, i ja tenim ball de bastons a Can Reuagrupament. I tot sembla causat pel que més han criticat,  personalismes i poltrones.

Caldrà esperar què en surt de tot plegat, però de moment hi ha una cosa que no aconsegueix Reagrupament, i que....

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

Monzó, l'escriptor envejable

• jordicc
• enllaç permanent
• Cultura
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 23:26h

Dijous vaig visitar l'exposició sobre Quim Monzó al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona. Sempre he envejat aquest home, i després de sortir del Centre, encara més. Ha fet sempre el que li ha donat la gana, incloses estances al Vietnam, Nova York o Romania, vivint moments històrics. Ha transitat amb naturalitat d'una moda a una altra: ha estat contracultural als 70, modelno als 80, desencantat als 90... S'ha guardat prou de retratar-se políticament en aquestes dècades tan convulses, aconseguint un respecte unànime de la societat. Ningú no parla malament de Monzó, tampoc el seu gremi, el literari, més semblant a vegades a una convenció de porteres. Potser la raó és que escriu de forma esplèndida, per usar un adjectiu que empra sovint. Per últim, el famós Monzó ha aconseguit també qualcom difícil als nostres dies, com és preservar escrupolosament la seva intimitat: algú coneix la cara dels seus familiars? No ens interessa, naturalment.

L'exposició està bé. Retalls del Tele-eXprés, la motxilla que duïa al Vietnam o edicions de les seves obres conviuen amb una reproducció d'un bar d'aquells amb llums de neó que tan de moda es van posar quan, snif, teníem trenta anys. Una pantalla passa els protagonistes de la singular movida nocturna barcelonina d'aquells anys, noms molt coneguts: tots eren artistes, dissenyadors i faràndula similar, però treballadors-treballadors, ni un. Una altra secció remarcable de l'exposició són les projeccions de fragments del programa Persones Humanes, on Monzó feia humor de monologuista avant la lettre, humor reforçat amb el seu posat seriós i aquell tic que pateix. Per últim, una considerable col·lecció de fotos ens el mostra a la seva vida diària, on el veiem, per exemple, menjant aquells esmorzars de forquilla a què és tan aficionat.

Que Quim Monzó és algú realment especial en tots sentits deu ser veritat. Aporto un record personal. Ja fa anys, en una classe de català, parlant de com s'havien de dir les paraules normativament (era l'època de la famosa polèmica del català light), vam preguntar a la professora si un mot concret (potser quadro o per l'estil) es podia dir o no. Al contestar-nos que no, que no era normatiu, li vam replicar:

- doncs el Quim Monzó l'escriu així...

La resposta de la professora va ser il·lustrativa:

- oh, és que Monzó és Monzó...

Traduït: ell té la suficient autoritat per permetre's saltar-se la norma i que ningú li ho tingui en compte. No hi ha dubte, Monzó sempre ha fet el que li ha donat la gana.


[L'exposició Monzó romandrà oberta al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona fins l'11 d'abril de 2010]

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Sopant amb Al Tall i amb el Termes

• vicent
• enllaç permanent
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 23:26h

Sopar de la Comissió de la Dignitat. Em conviden a glossar el premi que donen a Al Tall i de passada em fan el premi de seure a la taula amb ells, amb l'Emilio Silva i amb el Pep Termes. Sopar inoblidable, doncs. Amb Vicent Torrent i Manolo Miralles fa molts anys que ens coneguem i el sopar és una bona ocasió de repassar velles històries i comentar l'actual moment de tot. Amb el Pep coincidia en aquelles tertúlies tan enyorades que muntava el Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio i on havies d'acudir amb les orelles netes del tot a escoltar gent com ell o com el Modest Prats. 

A l'hora de donar el premi he dit que Al Tall és molt més que un grup de música, és un fenomen cultural que travessa dècades de la història valenciana aconseguint que cançons seues es facen tan populars que la gent no sap ni que les van fer. És el que passa amb aquella cançoneta del "no volem ser una regió d'Espanya..." que, al cap i a la fi, és una versió d'una música de taverna castellonenca. I evidentment he recordat la seua passió per la història, expressada amb la monumental cantata del 25 d'abril o amb l'actual cantata sobre Jaume I.

A la taula l'ambient era excepcionalment agradable, amb un Pep Termes en forma que ens ha regalat un parell de comentaris impagables sobre la situació actual del país i sobre algunes actituds d'un cert personal encara en plena dictadura. L'he aplaudit ben a gust quan ha eixit a recollir el premi, admirador com sóc de la seua obra i del seu mestratge.

Els altres premiats, els de l'Associació de la Memòria de Mallorca ens han regalat amb un discurs commovedor i amb una pancarta que m'ha deixat mut: "mumpare on sou?" Mumpare, escrit així, m'ha semblat d'un tendre difícil de superar. I pel mig la gent de la Comissió, l'Strubell, el Cruanyes i tots els altres, incansables com sempre i punyents com sempre. Gràcies pel sopar.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

AQUESTA NIT CALLADA

• evasex
• enllaç permanent
• DIARI SECRET
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 22:50h

IMATGE: AMARILLO by BELEN

No em dol
la lluna que ferix el temps
aquesta nit callada.
La meua pell és la vigíla
que les hores nocturnes
recorden entre les fulles
d'un arbre de llum,
d'una mar sobtada.
Hui la nit és una arbreda encesa,
secret rierol que em desvetlla l'ànima.
No em dol
la lluna plena i ferida pel temps.
No em dol
aquesta pluja freda....





Gràcies, Belen, per acceptar incloure la teua foto!

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

Edat de jubilació i taxa d'atur

• Albert_Vila
• enllaç permanent
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 22:32h

Els antecedents que exhibeix Rodríguez Zapatero no són els més adequats per a plantejar adequadament temes de gran trascendència i profunditat, especialment en el camp econòmic. Que ara hagi fet la proposta del retardament de l'edat de jubilació als 67 anys, no confereix més credibilitat a la mesura que quan va 'perdonar' 400 euros de l'IRPF, que quan ha retirat la mesura, que quan deia que el sistema bancari espanyol era solidíssim, que quan va incitar a la fusió de caixes d'estalvi, que quan es va oblidar que Brussel·les hi havia de dir alguna cosa - i ara els processos estan aturats - o que quan ha empedrat tot el país d'obres municipals moltes vegades prescindibles i que no han creat gaire ocupació.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

254.300 joves aturats als Països Catalans

• Pere
• enllaç permanent
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 21:49h

Divendres passat l’INE va publicar l’Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al quart trimestre del 2009. Com en anterior ocasions, he remenat les dades per poder agregar les corresponents a l’atur juvenil i la taxa d’atur dels joves dels Països Catalans (val a dir que no vaig poder fer l’actualització del tercer trimestre de 2009, que aquí incorporo). La xifra de joves aturats d’entre menors de 25 anys als Països Catalans (excepte Andorra, Franja de Ponent i Catalunya Nord) ascendeix a un total de... (continua llegint)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Dilluns aniré al cinema

• vador
• enllaç permanent
• 8.1. Debats
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 21:15h

Dilluns aniré al cinema -tot i que és un dia de la setmana que gairebé mai no hi vaig-. Les sales que tinc més a tocar, els Lauren Costa Brava, de Blanes, no tancaran i hi ha per triar i remenar: Invictus, Nine, Chéri... I també hi tenen en cartell, entre d'altres, Als núvols i Avatar, que ja les he vistes, i The Hurt Locker, que acabo d'arribar de veure-la (ja en parlarem!).

Cap d'aquestes pel·lícules no les hi projecten ni en versió original ni en català: res de nou, precisament perquè el projecte de Llei del Cinema encara no està ni aprovat. Aniré al cinema a veure'n alguna, com a acte de protesta contra el tancament de sales que ha organitzat el Gremi d'Empresaris de Cine de Catalunya. Poques vegades m'haurà resultat tant plaent fer un acte de protesta: veient cinema! I a més, deixeu-me ser recargoladament morbós: dels diners que pagaré amb l'entrada, la majoria se'ls embutxacarà una "major"...

FOTO © Warner Bros. France Invictus, de Clint Eastwood, que és la pel·lícula que preveig anar a veure dilluns

• Comentaris: 5
• Vull llegir la resta de l'article

L'estafa de l'homeopatia

• pereto
• enllaç permanent
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 21:12h

Una imaginativa campanya contra l'homeopatia recorre Gran Bretanya. 10:23 Homeopatia: no hi ha res, s'ha desenvolupat aquest matí en diverses ciutats. Exactament a les 10:23 del matí, grups d'activistes convocats per una societat d'escèptics s'han pres sobredosis de preparats homeopàtics, han engolit pots sencers de pastilles, simplement per a demostrar que no passava absolutament res. La campanya inclou una petició al govern per a que revise la inversió de fons públics (de l'ordre de 4 milions de lliures) en homeopatia. Així mateix, hi ha una petició a Boots, la gran cadena d'establiments relacionats amb els productes farmacèutics, per a que deixe de vendre productes homeopàtics. Es dóna la circumstància que Boots ha admés oficialment que sap que aquests productes no fan res però que els continua comercialitzant perquè hi ha gent que es pensa que sí que són efectius. Vaja que troben prioritari aprofitar-se de la gent ignorant que no de tenir un comportament empresarial ètic.
El nom de la campanya, pel contrari, sí que té substància. Per què 10:23? Fa referència a 10²³ (és a dir, un 1 seguit de 23 zeros) ja que 6 vegades aquesta fabulosa xifra és l'anomenat nombre d'Avogadro, una quantitat central en el raonament químic, la quantitat de partícules presents en un mol. Resulta que a les dilucions que es preparen els principis homeopàtics (10⁶⁰), no hi ha ni una sola molècula en la solució, tot és aigua. La dilució és tan gran que ni tan sols equival a posar una gota de substància en l'aigua de tots els mars del planeta, com explica eficaçment Richard Dawkins en aquest vídeo. O siga, que aquest matí centenars de persones s'han pres pastilles de sucre que havien estat simplement banyades amb aigua prèviament. Una manera molt dolça i original de demostrar que això de l'homeopatia és una gran estafa, el major negoci de tota la història de la humanitat perquè et cobren per una cosa que no et venen.

• Comentaris: 11
• Vull llegir la resta de l'article

Viatge per l'Univers conegut

• marco
• enllaç permanent
• Cosmologia
• dissabte, 30 de gener de 2010 | 20:59h

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article