
Feia temps que em volia llegir el primer llibre d’una trilogia innovadora que havia de canviar el destí de la literatura –en espanyol si més no– (uf).
L’arrencada m’ha enganxat. Històries curtes amb cap i peus, metàfores en un pim-pam, històries curtes només amb tronc, paisatge compartit que s’anirà obrint, anècdotes explicades amb mirada periodística, cites sobretot científiques… I també, és clar, un enfilall de personatges, detallats amb quatre pinzellades, com les sabates, bambes i botes que pengen d’un om, en una carretera solitària (US50) delimitada per un puticlub a cada punta… Els paisatges i els personatges es van introduint a poc a poc, de tal manera que tot i que no en saps gaire cosa no et perds, encara que l’última referència estigui sis o set capítols enrere. És a dir, que està molt ben construïda.