Cercador per data

Cercador per data

« Agost 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031          


Bona cuina.

Hi ha establiments de menjar ràpid, n'hi ha de cuina creativa, de cuines ètniques, de vegetarians, de cuina de mercat... però no hi ha res que superi la vella cuina cassolana a la casola.

L'ostentació de Duran i Lleida

"L'escàndol del Palau de la Música Catalana esquitxa alguns polítics i institucions i agreuja la desafecció escampant l'ombra de dubte sobre el finançament dels partits. En aquest context, sorprèn la relliscada de Josep Antoni Duran i Lleida, que es va deixar fotografiar per El País a la suite de luxe que ocupa permanentment al Palace de Madrid, un hotel situat davant del Congrés dels Diputats, allà on els polítics catalans demanen “gestos polítics per refer ponts” entre Espanya i Catalunya i on el que obtenen és el certificat de defunció del federalisme evaporat de Zapatero" (...)

"l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble" __ BIC 1859

10 gener del 2009

L'ideal de Catalunya

macià2 Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Elogi de la presó: la il·lusió pot provocar frustració


He llegit amb astorament, a la secció de Llibres d'El Punt, l'aportació que fan al debat sobiranista dos joves militants de CDC, Àlvar Thomàs i Jordi Manent (fill de l'escriptor Albert Manent), en forma d'un volum titulat La temptació independentista, perquè la seva aportació, com ja revela el títol, és per desqualificar la "radicalització" del terç de la societat catalana que diuen ells que és nacionalista, i és a aquest sector de catalans, que es dirigeixen, a la "minoria del nacionalisme que ara mateix està perplexa en veure cap on ha conduït la temptació independentista".
L'assaig dels dos militants convergents desenvolupa, com explica l'autor de la ressenya, David Marín, des de Lleida (l'obra és publicada per Pagès Editors), l'opinió expressada per Artur Mas en el sentit que la societat catalana no està madura per a un referèndum per la independència, i jutja amb extrema severitat, diu Marín, els partits i líders polítics que han alimentat aquests anys la idea de la independència "sense tenir en compte les dificultats i els costos que significaria per al país un procés com aquest", arrossegant el catalanisme "cap a posicions extremes on pot perdre l'hegemonia i generar una gran frustració".
La meva perplexitat, si no supera la d'aquesta minoria detectada pels dos assagistes, deu estar-hi tau-tau... Suposo que quan va tenir lloc la manifestació monstre del 10 de juliol a Barcelona el llibre ja devia ser a màquines, però encara que fos així, ¿que no són prou evidents els signes, les manifestacions dels catalans d'estar fins al capdamunt, al límit del que és humanament suportable, de la contínua agressió espanyola, de l'intent incessant de laminar el país fins a deixar-lo primer esgotat i, si poden, esborrar-lo del mapa com a poble, com a nació?
No sé a quins "costos" es refereixen, Manent i Thomàs, però que potser es pensen que els costos –de tota mena, començant pels econòmics i acabant per l'autoestima col·lectiva– que paguem ara són suportables eternament? ¿Què se suposa que hem d'esperar, per reaccionar, per passar de sobreviure subjugats a viure com a comunitat madura, adulta, responsable i lliure? I si rebutgen la "fugida endavant" d'ERC i Reagrupament (que no han dit enlloc a ningú, que jo sàpiga, que l'emancipació nacional hagi de ser un camí de roses), com diuen, què proposen, ells i/o el seu partit, com a alternativa?
I una cosa més: si aquesta fugida endavant els extremistes reagrupats i republicans la fan "menystenint (sic) la pròpia força i renegant de qualsevol tacticisme (sic)", en el supòsit que CDC s'afegís a aquest procés sobiranista "que alguns alimenten sense tenir en compte a quin ritme va el país" (potser caldria fer una manifestació com la del 10-Jl cada setmana, perquè alguns s'adonessin de quin és aquest ritme...), la força del sobiranisme es multiplicaria, i CDC podria fer aportacions molt interessants, segurament, en qüestió de tàctiques (sigui dit sense ironia), i de tota mena.
D'altra banda, caldria esmenar l'error monumental d'anàlisi de la frase anterior: els qui alimenten l'independentisme, i de quina manera!, no són pas els esverats de Reagrupament i ERC, que són uns pringats, oi?, sinó els nacionalistes espanyols, que aquests sí que són uns extremistes, amb totes les lletres, i d'una espècie particularment perillosa, com sabem. Però sembla que, un cop més, ens confonem d'enemic...
Una altra cosa és que el nacionalisme espanyol (encara) faci por, i que per no haver-s'hi d'encarar es busquin excuses per continuar a l'ombra indefinidament, fins que les granotes s'afaitin.
Sigui com sigui, queda clar que ni els líders ni els cadells del partit convergent no estan per la feina. Doncs sí que anem bé per anar a Sants!...
Hem tornat a topar, doncs, un cop més, amb el gran argument, la gran excusa: no ens movem, no aspirem a res massa ambiciós, que podríem quedar frustrats..., com si la pertinença forçada a l'Estat castellà no fos una font inesgotable de frustració! Aquesta figura tan trista de nacionalista, catalanista o com n'hi vulguin dir, em recorda la d'aquell pres que va passar tants anys a la garjola, que quan va haver complert la condemna i va sortir al carrer, per fi lliure, es trobava tan desubicat que va decidir delinquir novament perquè l'hi tornessin a ficar...
El capdavanter de Convergència (que per cert, aquest cap de setmana l'hem vist fotografiat sota una gran estelada, i amb el triangle blau, a més, en una concentració campestre amb la Joventut del partit) ha deixat dit, suposadament fent equilibris de funambulista previs a les eleccions, que el dret a decidir el vol per reclamar... el concert econòmic, valga'm Déu!
Al final un es pregunta, com feia un columnista fa uns dies, si són realment els raïms, els que no estan madurs, o si és ell, l'Artur Mas, que no està madur per liderar un procés que porti Catalunya a tornar a ser el país lliure que havia sigut, un projecte que a Mas li deu anar gran...

DIARI D'IRLANDA: DARRERA NIT A DUBLIN

DIARI D'IRLANDA: DARRERA NIT A DUBLIN

 

Aquest matí ens hem llevat amb la intenció d'anar al museu nacional d'Irlanda però ha resultat que tancava els dilluns, o sigui que després de dutxar-nos hem anat a botigues de souvenirs i a comprar coses per menjar, pa i un vi xilè. En una botiga amb un tou de vins d'arreu del món entre altres coses hi hem vist un vi de Torres etiquetat amb una senyera i un toro penjant. Hem comprat postals i segells i cap a l'alberg a fer-nos el dinar: un descomunal plat de pasta en forma de llacets amb tomàquet i herbes, amb el vi servit en pintes de cervesa. Després hem descansat a la sala de la televisió i tot seguit hem anat a voltar per la ciutat. Ens hem fotografiat amb la Molly Malone, hem passejat per una zona de botigues i pel parc St. Stephen's Green, on hem segut una estona en un banc al costat del llac amb ànec i cignes i ens ha fet companyia un petit ratolinet molt bufó. Després d'algunes cerveses hem anat a l'estació d'autobusos per saber preus i horaris per anar demà de matí cap a Galway.

 

La intenció és llevar-nos d'hora demà al matí, esmorzar i anar cap a l'estació d'autobusos i deixar les maletes a la consigna per poder visitar el Museu Nacional que obre a les 10, i en acabat tornar cap a l'estació per agafar el bus cap a Galway.

 

I ara som a la cuina de l'alberg escrivint el diari i cuinant un bròquil amb pèsols per sopar.

Llúcia Palliser amb "Ca ses russes" i Zulema Bagur amb "Trajecte passional" premiades a Menorca

Per segon any consecutiu he passat alguns caps de setmana d'hivern a Menorca. Fa un any hi vaig anar a impartir un taller literari de microcontes de 18 hores i enguany ha estat el torn d'un taller de contes del mateix temps de manera que el 20 de febrer i el 6 i el 20 de març vaig tornar a desplaçar-me a l'illa menuda (en concret a Es Mercadal) per explicar les tècniques de la narrativa breu a vora una vintena de persones interessades.

El Taller, inclòs dins les IX Jornades Literàries que organitza el Consell Insular de Menorca, l'Obra Social Sa Nostra Caixa Balears i el Diari Menorca s'anomena TU QUE POTS VÉS AMB CONTE! i una vegada més em va permetre gaudir de la literatura com un nen petit amb lletres noves! Ja m'enteneu!

El que suposo que us sobta és que us expliqui ara aquesta experiència com a tallerista literari transmediterrani cinc mesos després. L'explicació és molt senzilla.

Les Jornades Literàries estan encaminades a la promoció del conreu literari entre els menorquins i menorquines de cara al Premi de Narració Curta Illa de Menorca que es convoca a l'illa una vegada a l'any i resulta que, una vegada fallat el premi d'enguany, tant la guanyadora -Llúcia Palliser- com la segona classificada del premi -Zulema Bagur- són dues alumnes fidels dels meus tallers literaris.

Pel premi que han obtingut, per l'apreci que els tinc, per l'amistat que ens unirà sempre i perquè em fa molta il·lusió comprovar que les classes del taller impartides han donat els millors fruits, no em puc estar de manifestar la meva incondicional alegria, un inamagable orgull i molta satisfacció.

Felicitats a totes dues i també als que veuran publicats els seus relats com a finalistes en el llibre que es prepara per a l'ocasió. I un petó immens, des de la Catalunya Central!

I ara, i si continueu llegint, trobareu l'article que el Diari de Menorca va publicar fa ben poc en què explica els motius pels quals s'han distingit les obres narratives de la Llúcia i de la Zulema...

Paginador



Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor



Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Josepmiquel Servià

Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D?UN OUTSIDER

Josepmiquel Servià

CATALÀ DE L'ANY!

Ricard Garcia

Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Retallar el futur

Victòria

El pèndol de petites oscil·lacions

Victòria

Els tamarells i les ulleres de mirar el món per un forat

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.