La tercera dimensió.

• joandeserrallonga
• enllaç permanent
• Política catalana
• dilluns, 3 de juliol de 2006 | 18:46h

Tradicionalment, la política catalana s'ha analitzat a partir de dos eixos (o dimensions) fonamentals: l'eix catalanisme-espanyolisme i l'eix esquerra-dreta. Això és una simplificació, a vegades útil, de la realitat, però hi ha d'altres dimensions (o eixos) a considerar. Des del meu punt de vista, hi ha hagut en el passat, i hi ha encara ara, una tercera dimensió que és d'una enorme importància: és el que en podem anomenar l'eix obertura-tancament cap el conjunt de la societat catalana.

Els diferents partits catalans es solen ubicar en funció dels dos primers eixos esmentats i la foto que en resulta, la percepció que en té la ciutadania, de la posició de cadascun dels partits ja està molt definida i es manté relativament estàtica. Es considera, doncs, que CiU és el centredreta força catalanista; que el PSC és el centreesquerra amb dues ànimes: una lleugerament catalanista i l'altre més espanyolista; que ERC és el centreesquerra molt catalanista, o l'esquerra catalana independent; que el PP és la dreta espanyolista; que ICV-EUA és l'esquerra eco-socialista i lleugerament catalanista.

És curiós que, amb la constitució del nou govern de la Generalitat a finals de 2003, la majoria d'intel·lectuals i creadors d'opinió de l'òrbita de CiU van augurar que, de forma ràpida, desapareixeria a Catalunya l'eix catalanisme-espanyolisme. Per tant, deien, el nostre sistema polític i de partits cada cop serà més semblant a l'espanyol i, per tant, només comptarà l'eix esquerra-dreta. Avui podem dir que ha estat just al contrari: no hi ha cap dubte que el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya és avui més viu que mai en els darrers temps i, per tant, l'eix catalanisme-espanyolisme continua definint la vida política del país conjuntament amb l'eix esquerra-dreta. Per cert, no recordo que cap dels intel·lectuals i creadors d'opinió esmentats anteriorment hagi fet cap mena d'autocrítica.

Hi ha, però, com dèiem, altres dimensions a considerar. Algunes de les quals, per cert, van canviant i apareixent a partir de les noves realitats. En aquests moments concrets crec que han guanyat una certa importància tant l'eix estabilitat-inestabilitat com l'eix "estil català"-"espanyolització"/"americanització" a l'hora de fer política.

Hi ha, però, la dimensió obertura-tancament cap a la societat, la tercera dimensió, que inclou també l'eix capacitat de generar il·lusió de canvi-manteniment del "statu quo", que ha tingut i continua tenint una gran importància a l'hora de definir les posicions polítiques, i conseqüentment el vot, d'una part molt important de la ciutadania. No hi ha dubte que durant molts anys la figura de Jordi Pujol ha representat per a molta gent una obertura cap a la societat i una capacitat de generar il·lusió col·lectiva que anava molt més enllà del que representava el seu partit o la seva coalició, CiU. El 1999, Pasqual Maragall va representar molt bé aquests valors, amb diverses plataformes ciutadanes de suport, i va aconseguir uns magnífics resultats: 52 diputats i la candidatura amb un major nombre absolut de vots; mentrestant CiU, que s'havia començat a tancar en si mateixa i havia fet el pacte amb el PP, només aconseguia resistir gràcies a la personalitat i la història de Jordi Pujol. El 2003 és Josep-Lluís Carod-Rovira i ERC qui aconsegueixen ser els màxims exponents de l'obertura i de la il·lusió col·lectiva de la ciutadania, amb l'inestimable suport de "Catalunya 2003" i "Carod president", tot arribant als millors resultats del partit des de la República: 23 diputats i el 16,4% dels vots vàlids. Maragall feia, en aquest cas, una campanya més tancada i en clau de partit i perdia 10 diputats i un percentatge important de vots; una cosa semblant li passava a Mas i CiU.

Està clara, doncs, la importància de la tercera dimensió a l'hora d'establir les posicions polítiques, i també del vot, d'una part molt important de la ciutadania. Una vegada més, els resultats de les eleccions de la propera tardor vindran condicionats per la posició dels ciutadans i ciutadanes del país en relació als eixos catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta. Però molt especialment, per les raons esmentades, hi jugarà un paper fonamental la capacitat dels diferents partits i candidats d'obrir-se a la societat i de generar il·lusió col·lectiva. La tercera dimensió tornarà a ser decisiva.

• Vull llegir la resta de l'article