Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Cercador per data

« Març 2010 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

Consultes sobiranistes: amb qui ens les havem

mininu
enllaç permanent
Societat
dimecres, 3 de març de 2010 | 03:21h

«A Catalunya, els temperaments forts Espanya els ofega. Mantenint el país en l'escassetat i l'estretor, fa progressar tots els covards que robarien l'últim crostó de pa del veí per sobreviure. Misericòrdia per als germans esgarriats!
»Ara, jo vull dir una cosa: tots aquests productes de camps de concentració, tots aquests que s'han avesat a tirar la pedra i amagar la mà, tots aquests que viuen d'especular amb els punts febles dels altres i s'enlluernen per un càrrec o una medalleta, tots aquests val més que exercitin l'ànima o que es facin espanyols decidits, perquè si un dia arribem a ser un país lliure no serviran ni per escombrar escales».

(Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, A Contra Vent, BCN, 2009)

Fuster, Guardiola i la prepotència

Angelcanomateu
enllaç permanent
dimecres, 3 de març de 2010 | 02:15h

Fa uns anys un conegut em va dir: "Fuster sembla un arrogant". Un temps després, un altre: "Joan Fuster seria molt prepotent". Per què? La resposta a l'uníson: quan escriu, pareix que vulga fer entendre que sap més que qualsevol altre. A més, tota eixa colla de mots embolicats que no entén ni ell mateix fan que no es puga seguir la seua lectura mediàtica.

Bé, per parts. Fuster té un estil molt característic marcat per l'abundant ironia i l'imprescindible sarcasme que, com molt bé ell deia, li serveix per a evadir-se del món. Tal vegada és això el que la gent capta com a prepotència, encara que no en el sentit estricte de la paraula. Potser, que el suecà emprara el constant joc de paraules, ha provocat que qui el llig no sàpia quan parla seriosament o en broma. Açò el porta a no obrir-se interiorment, crec jo que pensen, perquè la veritat és que en cada escrit hi és el punt de vista d'aquest il·lustríssim escriptor.

No el definiria jo com a arrogant, prepotent o 'xulo'. Joan no era així. Fuster no es creia més que ningú, ni se sentia per damunt de cap persona. Havia llegit moltíssim, havia estudiat més encara, i això es veia reflectit en el paper. Res més. Ara bé, ja he dit que la seua ironia es troba fins i tot a l'epitafi ("Ací jau J.F., que va morir com va viure: sense ganes"), i acò pot portar a la confusió que es burlava dels no-iniciats. Perquè no s'obria sentimentalment, afirmaria jo, perquè contava les coses sobreentenent que el públic coneixia el que es parlava. No és cap defecte això, simplement que escrivia una prosa com la que a ell li haguera agradat llegir (al pròleg de Nosaltres, els valencians ho explica), sense menysprear -que no criticar- cap altre escriptor.

D'altra banda, tenim el Pep Guardiola. No, no m'ha pegat per comparar un assagista en un entrenador de futbol. També em centraré en la seua actitud. Quant de temps fa que no veiem un entrenador humil i que haja sabut adreçar un vestuari ple de "personalitats" i "estrelletes mediàtiques"? Sí, el Rijkaard era molt humil, però les figures van acabar pujant-se-li al coll. Guardiola sempre ha sigut ambiciós, sempre ha sigut autoexigent, i mai està conforme amb res del que ha aconseguit. Van haver de caldre 6 trofeus per veure-li unes llàgrimes, per veure-li les emocions. Tampoc cal oblidar que el gol d'Iniesta el va fer córrer com un esquizofrènic. Però llevat d'aquestos dos moments puntuals, mai més se l'ha vist mostrar les alegries en públic. I tornen les males llengües que l'etiqueten com a fals modest i, àdhuc, prepotent.

El fet que ni Fuster ni Guardiola hagen mostrat mai les seues emocions o alegries no vol dir que no en tingue(re)n ni, molt menys, que n'estigue(re)n acostumats. Va en les seues personalitats no mostrar ni les parts tristes ni les parts alegres. I no per això n'han estat absents, perquè són humans i ells millors que ningú saben de les seues limitacions. Fuster era i Guardiola és dues persones serioses que estim(av)en la seua professió, tant la d'escriure com la d'entrenar. Ho han donat tot i han aconseguit els èxits corresponents. Que paregue(re)n freds i gelats? És possible, però ni un era romàntic ni l'altre entrena uns benjamins.

No és prepotència el que emana dels seus caps; no és arrogància el que desprenen els escrits d'un i el joc de l'altre. És voler fer les coses bé, ser perfeccionista -que no perfecte- i inconformista; pensar que sempre hi ha algú o alguna cosa millor que la teua; intentar superar-se. I si per a això cal utilitzar la retòrica i la ironia, que són, per un altre costat, recursos per a arribar més fàcilment al públic, que hi abunden! Antagonistes de Fuster i de Guardiola hi ha llistes i llistes plenes de noms: Eugeni d'Ors o Josep Pla, Mourinho o Schuster, etc.

No m'ha eixit ben bé un text com el que tenia en ment (mai el resultat és idèntic al pensament), però és que "els millors plaers són els imprevistos. I que conste que no ho dic amb orgull". A la fi, aquestes paraules tenen més semblança de macrodefensa fusteriana, perquè, clar, "ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses".

-------------------------------------

(Aforismes com aquestos són els usats pels que el critiquen. Per contestar-los, un altre aforisme d'ell: "Tots els aforismes, absolutament tots, són falsos. Fins i tot aquest")

Burma VJ - Tot un poble pot guanyar un Oscar

rginer
enllaç permanent
Birmània - Reflexions
dimecres, 3 de març de 2010 | 01:26h

Encara que el director d'aquest documental és Anders Ostergaard, el més significatiu, és que en realitat han estat centenars de persones, qui han enregistrat les imatges, clandestinament i amb perill de la seva pròpia vida o de ser condemnats a presó, i van poder enviar-les a 'Democratic Voice of Burma'.

El resultat: un gran documental de la revolució dels monjos del mes de setembre de 2007, i que ja ha guanyat diferents premis, el més important a Sundance.

Serà la primera vegada en la història d'aquests premis, si guanya, que el poble de tota una nació rebrà un Oscar. Em sembla que fins i tot els generals de la Junta els hi agradaría .. o no.

La pel.lícula ens explica com els periodistes van anar enregistrant les imatges pels carrers, des de les finestres, amagats entre els manifestants, en racons i cantonades, de la revolució del mes de setembre de 2007 quan milers i milers de monjos, monges, homes i dones, grans i joves, van sortir al carrer per demanar llibertat i democràcia per el seu país.
--------------
http://burmavjmovie.com/

Amb un pam de nas.

adasi
enllaç permanent
mestres d'escola
dimecres, 3 de març de 2010 | 00:56h

Era una de les possibilitats. La pitjor. Malgrat que el terme pitjor siga elàstic, els valencians som capaços d'estirar-lo fins a límits insospitats. Pitjors. És el que ha passat avui amb les eleccions a Rector de la Universitat de València. Ni Antoni Furió ni Vicent Soler no seran en la lluita, en la segona tanda per redreçar la Universitat. Cap dels dos no hi serà, finalment, rector enguany. El vot dividit del valencianisme no ha passat la barrera. Els altres candidats, la dreta i l'altra dreta, han pogut més que el vot dividit. Algú els ho va dir a Castelló, com no guanyeu cap dels dos, com no guanyeu…
No hi podem fer res. Ja no. Esperar quatre anys més d'Universitat erràtica, sense identitat, sense llengua, entre més coses que ens podem perdre. Més que no bonegar-los, era una campanya de dos adversaris que haguessen pogut anar-hi plegats, caldrà felicitar-los l'esforç i i el valor de voler ser-hi. Però com en tantes coses, i ja voldríem equivocar-nos en un primer anàlisi, els valencians tornem a perdre. I ja hem perdut el compte de quantes vegades. I quants trens. Res, que demà és un altre dia i tornem a posar-nos en marxa a treballar, que n'hi ha feina i Bausset, per servir a vosté a i a la pàtria, ja ens ho alliçona. A Vicent i Antoni, molts ànims i per molts anys que vulguen fer l'esforç.

Xile no es mereix aquest càstig

joanvilaitriadu
enllaç permanent
Personal i intransferible
dimecres, 3 de març de 2010 | 00:53h

El terratrèmol xilè d'aquest cap de setmana m'ha consternat molt més que el d'Haití. Només per una raó: no he estat mai a Centramèrica, però en canvi, ara fa tres anys i mig, vaig viatjar a Xile i vaig passar quatre nits a Concepción, la ciutat més afectada per aquest sisme. Va ser l'agost de 2006. Ens van convidar, a mi com a president del G9, Organització d'Associacions de Televisions Locals de l'estat espanyol, i al director de Tele K de Vallecas (Madrid), Paco Pérez, a assistir al Primer congrés de televisions locals xilenes, organitzat per Aretel, l'associació que agrupava aleshores una quinzena d'emissores de televisió de la regió del Biobío, la que té Concepción de capital. El seu president, Mariano Arana, i el seu gerent, Rodrigo Moreno, ens van acollir fantàsticament, i en pocs dies, vam establir amb ells una forta amistat que, malauradament, només hem pogut mantenir via mail. Aprofitant que erem a Xile i que hi haviem anat amb les nostres respectives parelles, un cop es va acabar el congrés, vam llogar un cotxe i vam passar una setmana més de vacances, viatjant cap al sud, per ciutats i paisatges fantàstics, com Los Ángeles, Valdívia, Villarrica i fins al mític Puerto Mont de la cançó de Víctor Jara.
(N'hi ha més)

L'equip femení de bàsquet participa en el "Tarragona ciutat Adecco" de la Federació Espanyola de Bàsquet dissabte 6 de març

ampaescolasantaanna
enllaç permanent
CZZ- Bàsquet
dimecres, 3 de març de 2010 | 00:50h

La Federació Espanyola de Bàsquet va engegar el mes de desembre de 2009, un projecte anomenat "Ciudades Adecco".

L'objectiu és que durant uns dies el bàsquet sigui present mitjançant activitats esportives, empresarials, culturals lúdiques..en tota la ciutat i per a tots els ciutadans. Pretèn fomentar i promocionar el bàsquet.

La primera ciutat Adecco va ser Ourense el mes de desembre de 2009. Els proper 5,6 i 7 de març Tarragona serà "Ciutat Adecco".

En el marc del conjunt d'activitats que es duran a terme aquests dies a Tarragona, el dissabte 6 a la Rambla Nova de les 10:00 a les 18:00 hi hauran activitats adreçades a nens i nenes que fan bàsquet i tots els partits de la Lliga de les escoles es faran allí.

Per aixó l'equip aleví femení de l'escola en lloc de jugar al CEIP Joan Rebull ho farà a la Rambla Nova a les 10:00. Juga contra l'AB Salle Tarragona. Molta sort noies!!! (continua)

Post núm 1100 ♦ ampaescolasantaanna@mesvilaweb.cat

Mapes

latrappola
enllaç permanent
Histo-trappola
dimecres, 3 de març de 2010 | 00:28h

Tots hem vist de petits, a l'escola, un impressionant mapa on es veia l'extensió de l'imperi espanyol ocupant la totalitat de la superfície del continent sud-americà -amb la salvetat del Brasil-. És real aquesta imatge, o és una simple exageració portada als llibres de text amb una clara intencionalitat política?

Diu Vicenç Pascual Rodríguez a "L'aventura americana del Virrei Amat" que el nombre d'efectius militars al continent sud-americà en temps del Virrei Amat -segona part del segle XVIII-, no deuria superar els 4.000. Fent una mica de càlculs sortiria una mitja de 2.250 Km² per cada soldat espanyol. Aplicat a una mesura coneguda, seria com si la província de Girona fos vigilada per 2 únics militars. Amb aquestes dades es veu la magnitud real de l'epopeia. Els espanyols deurien controlar els principals ports, les ciutats més importants i les bosses de territori i població que les rodejaven, les gran valls, les mines, i poca cosa més. La majoria era territori hostil, i bona part n'hauríem de dir inexplorat. I així fou fins el segle XIX, quan les colònies americanes s'independitzaren i deixaren de pertànyer a l'imperi espanyol.

El mapa de l'apunt el podeu veure a l'entrada de la Viquipèdia "L'imperi espanyol", o en castellà "El imperio español". En canvi a la versió anglesa en podeu veure una versió una mica més ajustada a la realitat. "Spanish empire".