Cercador per data
Haurien de tenir clar que els temps estan canviant....., que en diem.
Notícia:
Joan Carretero s'explicarà davant els coordinadors territorials de Reagrupament
Els convoca a una trobada informativa dijous al vespre, a Sant Cugat,
Comento:
"Interessant atendre a les declaracions de Xavier Rull, anoto només un detall, però en recomano lectura:
Xavier Rull
xavier.rull@urv.cat Membre de Reagrupament. Secretari dimissionari de l’assemblea comarcal de Reagrupament a l’Alt Camp. Coordinador dimissionari de la comissió d’organització territorial del grup de treball del territori per a l’elaboració del programa electoral.
"(...) En resum, la meva impressió és que dins RCat no es practica el que es proclama. En tres dies ha sorgit a la llum pública tot el que blasmàvem: despotisme; nepotisme; amiguismes; acusacions injustes contra gent honrada; tergiversació dels fets; saltar-se les normes internes per interessos propis; poca democràcia interna; adhesions acrítiques al líder; purgues; censura (alguns comentaris enviats per reagrupats al web de RCat, crítics amb Carretero, simplement no hi apareixen); infraccions (una organització paral·lela a l’associació, el partit polític Reagrupament Nacional Català, que s’ha posicionat a favor de Carretero, disposava de les adreces electròniques dels membres de l’associació, infringint la Llei de protecció de dades, atès que són dues organitzacions independents); manca de transparència de cara enfora (de la reunió de Sant Boi de Llobregat esmentada en va sortir un comunicat en què s’afirmava que els responsables territorials donaven “ple suport a Joan Carretero i a l’equip directiu de Regrupament” , però el document no deia que diversos responsables territorials no donen suport a Carretero); i fins i tot silenciaments a l’estil de la novel·la «1984» de George Orwell (el comunicat penjat al web de RCat per la Junta que havia quedat el 31 de gener, explicant el motiu de la crisi i que es convocaria una assemblea general, ha estat eliminat; es podia llegir a , però a Vilaweb es dóna fe de l’existència d’aquest document ). (...)" Valls, 3 de febrer del 2010
Interessant a moltes bandes. Per començar penso que aquesta, i qualssevol força política de les clàssiques i ja assentades o noves, haurien de tenir clar que els temps estan canviant....., que en diem. I en aquests aspectes concretament s'han acabat els dominis de difamar fets i realitat. Diria que no els hi funciona ja ni als que tenen mitjans i poders forts, ostres, no vinguem les forces polítiques noves a prendre'n aquest mal relleu....."
Quin goig l'accés a la informació i contacte a la xarxa, i en xarxa. Afegiria la consideració d'un greu problema de confusió que persegueixo fa anys, i veig segueix vigent. I el fet greu de que també hi ha proclames, que si es miressin bé, pot ser no es seguirien tant fàcilment (crec que en part es disfressen).
Sobre la confusió: D'acord en que en molts casos ja ens entenem, que en diem, quan parlem de que algú és crític. Però pel que podem veure moltes vegades no ens entenem, i més aviat ens malentenem i emmerdem les coses.
El que voldria consideréssim seriosament en el llenguatge i discursos polítics és que ser crític no és ésser criticaire ni anar a la contra ni en contra. Tampoc ens hem de confondre a la inversa.
Diria que s'esclareix si veiem que el que cal és contraposar crític i dogmàtic. Vull dir que per a estar d'acord i seguir alguna cosa, si no és que es fa dogmàticament, s'ha de fer críticament, de la mateixa manera que ens cal quan opinem o actuem contrari a alguna cosa. Si hi afegim cegueses i intoxicacions, suposo que s'entén que aniria bé ser més polits quan mirem el què passa i en parlem.
L'enllaç venia d'un comentari al apunt de Josep Maria Terricabras:
Reflexió independentista, sobre el que havia dit que Les maneres em semblen preocupants. Avui afegia:
"Gràcies, comentari 27, per l'enllaç de les declaracions de Xavier Rull: Regeneració democràtica a Reagrupament: sí però sempre.
Carta oberta als membres de Reagrupament, a la societat catalana en general i als mitjans de comunicació. (...)"
M'ha fet pensar tot plegat en un detall que explicava l'altre dia en Saül Gordillo:
"(...) Els continguts floten i circulen, i els navegants se'ls troben per aquí i per allà. (...)"
Per ampliar informació: Xavier Mir recollia unes Reaccions a propòsit de la jugada de Carretero, li comento:
"Si és crisi, que faci bona feina...
I ho dic lamentant que em sembla que no s'està fent bé. A banda de les reaccions que han enfosquit molt el què ha passat, que no deixen veure bé el què es planeja, hem d'atendre a detalls com els que assenyala en Xavier Rull a: Carta oberta als
membres de Reagrupament, a la societat catalana en general i als
mitjans de comunicació. (llegir)
Interessant a moltes bandes. Per començar penso que Reagrupament, i
qualssevol força política de les clàssiques i ja assentades o noves,
haurien de tenir clar que els temps estan canviant....., que en diem. I
en aquests aspectes concretament s'han acabat els dominis de difamar
fets i realitat. Diria que no els hi funciona ja ni als que tenen
mitjans i poders forts, ostres, no vinguem les forces polítiques noves
a prendre'n aquest mal relleu.....
Afegiria que cal també anar definint-se pel que fa a sumar per la independència a les properes eleccions. No ens despistem."
Microliteratura pinyoliana o com glopejar amb desmesurat atreviment (7) A cadascú el que és seu
7. A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU
Després de matar-lo d’un sol tret va estar bona estona furgant-li la ferida, del tot convençut que la víctima no tenia cap dret de...
- Comentaris: 1
SUMA INDEPENDÈNCIA: 2709 signatures i 3099 feisbuquistes. __ EA 1516
Avui dimecres, al vespre, el Manifest
SUMA INDEPENDÈNCIA ja compta amb
2709 signatures d'adhesió i amb
3099 feisboquistes admiradors.
TOTAL SUPORTS: 5808.
Si encara no has signat, vés a http://sumaindependencia.cat/ i fes-ho!------------------------------------------
acomboia Santiago Espot
A la fotografia adjunta, en primer terme Mossèn Dalmau i al seu costat Santiago Espot, després Canela i Fontanals, tots ells aliats promotors de Suma Independència.
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 00:34h
24 abril 2009
Un nou partit independentista
Santiago Espot ha fet diana en proposar un nou partit independentista. Ha fet diana per haver trobat el moment més oportú quan la situació es troba en el punt més dolç. Es sap que el 35% dels votants és independentista actualment i que les expectatives augmenten dia a dia. A més no hi ha cap partit dels actuals que se’n pugui fer càrrec plenament. Esquerra Republicana, per les raons que sigui (un dia en podem parlar), tal com està embolicat amb el tripartit seguirà la sort de la davallada per l’esfondrament del PSC junt amb la figura del Zapatero per la postura d’atac que ha emprès descaradament fa temps contra Catalunya. CiU com a bipartit es mou entre el “vull però no puc”. I això no sedueix ningú.El bo del cas és que el PSC té una oportunitat d’or per a fer-se respectar pel poble català; deixant de votar Zapatero i amenaçant-lo seriosament si no ens fa justícia econòmicament. Però vull creure que aquest acte de valentia i d’heroisme no està fet per a ells. I ERC també té una possibilitat oberta si vol recuperar la importància que havia tingut; amenaçant amb la clau que ara ha d’ensenyar per a desfer el tripartit. Si hi ha un camí obert per a salvar Catalunya i no es fa servir... és que no hi ha una voluntat sèria de jugar-s’ho tot. Un socialista català com Serra i Moret deia: “Mai he deixat de creure en la eficàcia d’un acte heroic!”
I Convergència Democràtica de Catalunya té un pes mort amb Unió Democràtica de Catalunya que provoca un recel sobre la seva voluntat de sobirania en el poble ras català. Falta seducció als tres partits que podrien ser determinants. I això sols pot convèncer que el millor és quedar-se a casa, de cansat que es troba el nostre poble dels seus polítics. Seria un escarment! Això pot fàcilment succeir si només es presenten els tres partits que podrien aprofitar l’ocasió quan passa per davant mateix de casa.
Però, el dijous passat a l’hotel dels Comtes de Barcelona vaig assistir a la presentació d’un nou partit independentista anomenat FORÇA CATALUNYA, que prové d’un col·lectiu amb molta tradició i encara actiu que es manifesta amb el nom de CATALUNYA ACCIÓ a través de molts actes i llibres publicats. L’ample saló estava ple a vessar, i sobretot els oients venien amb ganes d’escoltar allò que els havien anunciat. L’exposició d'en Santiago Espot fou brillant, emotiva i convincent com feia anys no havia sentit de cap líder polític. I jo tinc ja moltes hores de vol. Entre altres coses vaig ser durant dos anys President de la CONVENCIÓ PER LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL, quan aquest objectiu ja havia desaparegut de l’horitzó històric i el país es trobava sense sortida ideològica. Nosaltres l’obrírem de nou. Em vaig sentir reconfortat i el vaig felicitar.
L’aparició d’un nou partit polític independentista enmig d’una situació de migradesa ètica com l’exposada ara mateix, pot fer molt mal als partits nacionalistes que se les donen de defensar la sobirania de Catalunya com a nou Estat Europeu, però no per damunt de tot. Mantenen, com a mals catalans, un roc a la faixa, per si de cas.
El poble ras davant d’una proposta serena, vibrant, convincent i nova, pot provocar una reacció en cadena, perquè la majoria del poble ras no es deu a cap partit; vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA. I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant. I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina.
Per a acabar, i ho dic amb paraules d'en Salvador Cardús, l’únic dels dotze entrevistats pel diari Avui com a representants de l'opinió de la societat civil que va insinuar clarament això que he exposat a través de dades objectives: ”La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.
Vaig estranyar que l’Avui no hagués fet cap comentari sobre l'acte de Força Catalunya perquè era notícia de primer ordre, i que lhavia estat anunciat almenys en dues ocasions amb un requadre de mitja plana en color.
Passats dos dies en Carretero també llançà la iniciativa de capitanejar una part d’ERC com exclusivament independentista, i Puigcercós el convidava a sortir. Espero que hi haurà ràpidament converses entre els dos nous partits per a assegurar la pervivència d’una formació política com a punta de llança, amb ganes de mantenir la seducció de tot bon català en un moment especialment favorable per al nostre contenciós secular.
Mn. Josep Dalmau
Escriptor i periodista
Més sobre González Macho, el dels Renoir i Alta Films
Fa uns dies, vaig parlar d' Enrique González Macho.
A l' Avui.cat, hi ha un apartat que no solc mirar-me mai titulat "Good Morning Madrid", perquè ni vull perdre temps llegint les bestieses que ens diuen, ni estic gens d'acord que se'ls pari tanta atenció. Una cosa és "entendre l'enemic" -com planteja el Mandela d'Invictus respecte als blancs racistes- i l'altra és castigar-se o excitar la morbositat amb les bestieses de l'enemic. Tanmateix i, gràcies a un comentari de Julian Juan Lacasa, he fet una excepció amb l'article que parla de González Macho:
“Los que marginan el cine en catalán son los catalanes”
No cal que hi afegeixi res més. Si algú de vosaltres potser va pensar que exagerava, pot comprovar si me'n vaig quedar de curt!
- Comentaris: 1
LA BANDERETA, SÍMBOL DE LA INDEPENDÈNCIA ARENYENCA
Els de Mar ens vam independitzar dels de Munt en tal data com la festa de la Santa Creu del l'any del Senyor de 1599. Era un tres de maig , que els de Mar, en congregació a la plaça de Santa Maria, varem escollir, extraient rodolins que prèviament s'havien col.locat dins un sac i un noiet de vuit anyets anava escollint els jurats, els sindics i fins i tot el clavari... I decidiren que, en recordança de l'efemèrides col.locarien, cada any, el simbol de la indpendència : Una bandereta amb els símbols de Sinera..
I des d'aquella data, any rera any, per la festa de la Santa Creu (en aquests temps moderns, el primer diumenge de maig) renovellem el símbol de la independència al capdemunt del campanar de la nostra església.
Any rera any, a les tres en punt del primer diumenge de maig, es puja al campanar, es treu la bandereta vella i es col.loca la nova. Només la guerra va impedir pujar. Ni la dictadura va aconseguir privar-nos del signe.
Fins avui, que uns desaprensius l'han furtada.
Apali, si ho voleu, podeu escoltar la contalla:
Maragall i la ginesta
Tercera conferència sobre pensadors catalans al CaixaForum de Tarragona. Avui, Toni Sala (el que va escriure Petita història d'un professor de secundària) ha parlat de Joan Maragall. Més de l'ideòleg i pensador que de l'home o el poeta, i ja està bé així. El Maragall més popular, el de "La vaca cega" o "La sardana és la dansa..." ha deixat fins a cert punt en un segon terme, en l'imaginari col·lectiu, un Maragall ideòleg a vegades difícil d'entendre en la seva complexitat.
Despista una mica que aquell home d'extracció i aspecte burgesos, que deixà tretze fills, tingués plantejaments innovadors, rupturistes o polèmics amb fets i qüestions dels convulsos anys que li va tocar viure: la violència anarquista de finals del XIX (Maragall era al Liceu el dia de la bomba, detall que jo desconeixia), el creixement del catalanisme, la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica (que motivà que escrigués uns articles molt crítics amb la burgesia de l'època, fins al punt que Prat de la Riba impedí la publicació d'un d'ells).
Sala ha anat llegint diferents fragments d'articles de Maragall, donant sempre voltes a la idea de l'encaix de Catalunya a Espanya: la Catalunya puixant contra l'Espanya decadent del 98, l'intent de que aquesta entengués aquella... Les seves formulacions van ser innovadores en el seu moment i, de fet han perdurat fins els nostres dies, quan el seu nét intentà, per última vegada, que Espanya ens escoltés. Propugnava una independència cultural i espiritual de Catalunya, però no política, impensable en aquells moments. Al contrari, tant podia escriure "Visca Espanya"(una certa idea d'Espanya, és clar) com proclamar en un dels seus versos més coneguts "Adéu, Espanya" (de nou, una certa idea d'Espanya). És conegut també el seu posicionament iberista.
I com era el catalanisme de Maragall? Doncs el catalanisme basat en la ginesta. Ni en el dret, ni en la història, ni en la societat, ni en l'ètnia: en la ginesta. "Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta". Una manera ben poètica de tractar una qüestió tan transcendental.
Sobre els límits provincials i la noció de frontera
Ahir, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar dos projectes de llei dels més importants entre els tramitats aquesta legislatura: el d'organització veguerial i el de l'àrea metropolitana de Barcelona.
- Comentaris: 2
Quinze anys d'El Punt del Maresme
Vam aconseguir fer de les pàgines d'El Punt una referència obligada per als que volien entendre què passava al Maresme, una comarca fins aleshores invertebrada i mancada de sentiment propi. Si un gran diari és una nació que es parla a si mateixa, com va escriure Arthur Miller, El Punt del Maresme va ser una comarca que es parlava a si mateixa quan més ho necessitava aquest territori proper a Barcelona, a tocar de la vegueria (ara sí!) de Girona, amb mar i muntanya, allargassat i una capital que es diu Mataró. Aquell diari va generar un sentiment de pertinença, en una època en què la prolongació de l'autopista la feia terra d'acollida de molts ciutadans metropolitans en busca de més qualitat de vida. Aquest creixement urbanístic i poblacional, sumat a l'allau immigratòria, i una estructura peculiar del Maresme (el nord mirant a Girona i vivint del turisme, el centre mirant-se el melic i amb epicentre a la riera de Mataró, i un sud abocat a Barcelona) van fer del nostre projecte de diari un artefacte utilíssim.
Fa 15 anys no existien els blocs ni les xarxes socials. Tampoc no hi havia com ara una televisió que arribés a totes les llars amb TDT. Existien emissores de ràdio locals, televisions al·legals o il·legals que feien bona feina però en trossos de la comarca i publicacions molt específiques, mai dirigides als 30 municipis. Internet era una cosa incipient aleshores. Tot just els primers internautes catalans, els més visionaris, començaven a posar-hi els peus. El sentit d'un diari en paper, de pagament, de qualitat, molt posat a tots els racons de cada vila i ciutat, amb una atenció brutal sobre allò que generava conflicte o debat, era aleshores claríssim. Ara, el 2010, la realitat és diferent. Ja no són els 300.000 habitants de llavors, sinó mig milió, que aviat és dit. Les revistes i publicacions locals, gratuïtes o de pagament, tenen presència a la xarxa. Les emissores públiques de ràdio i televisió tenen més cobertura i una pota també ficada a Internet. I fins i tot hi ha blocs que cobreixen la funció de "mitjà" de proximitat, com és el cas, per exemple, del Tu ets Cabrils.
El joc d'El Punt al Maresme és, inevitablement, diferent, sobretot des que va sortir l'edició de Barcelona. En canvi, el diari ha fet un salt territorial en clau nacional i recentment ha adquirit l'Avui, que no és cap anècdota. Les prioritats són unes altres. Però ara que fa 15 anys que va sortir el primer exemplar d'El Punt Maresme i precisament aquesta setmana que ens ha deixat en Martí Rosselló, un col·laborador des dels inicis, he volgut recordar els anys divertits i irrepetibles que ens va tocar viure fent un gran diari per a una gran comarca. Recordo la festa al Das Andere repartint els primers exemplars, que duïen a portada la mort aquell mateix 2 de febrer de 1995 d'en Perich, el ninotaire afincat a Premià. Recordo les moltes nits i gintònics que ens vam prendre al mateix Das Andere, i a tants altres locals nocturs de Mataró i del Maresme, en sortir del diari havent tancat l'edició, amb còpies impreses dels articles, de la portada, les famoses ieles.
Recordo l'etapa amb en Francesc Santiago i l'Oriol Ribet, mano a mano. O l'arrencada del diari amb els Xevi Galceran i Roland Ledo, ara amics i llavors companys. També recordo, com no, que un dia vaig tornar de vacances i a la meva taula estava asseguda l'Ana Villaverde, i mira com són les coses que 15 anys després ho compartim tot. Molts i molts noms, de periodistes, col·laboradors, membres del consell editorial, fonts d'informació, protagonistes de l'actualitat, competidors, col·legues de professió i altres bestioles. Gent amb la qual vam fer periodisme en majúscules, des de la proximitat més tangible. Gent contra la qual vam fer periodisme, i malgrat la qual vam triomfar fent-ne. Gent que no ens entenia, i ara ens enyora. Gent que va saber interpretar la volada d'allò que estàvem fent. Són noms, moments, sensacions, espais, anècdotes, riures, plors... Són quinze anys de vida. Dels millors anys de les nostres vides.
- Comentaris: 4
Parlo d'asèpsia i silenci perquè és el que veig a la pràctica com a problemes.
Em sembla fonamental el què planteges, i miro d'assenyalar els problemes que li veig a la prevenció que dius i a què ens passa amb la psicologia. Espero que pugui servir per a desgranar el problema que dius tu, que el veig molt embolicat.
Parlo d'asèpsia i silenci perquè és el que veig a la pràctica com a problemes, en diverses situacions i mena de situacions, i una diria que és la de esquivar diferenciacions que necessitem. Crec que hem d'abandonar aquell suposat universal antropològic que canta que tenim "por a la diferència".
Conversa sobre les declaracions de Johan Galtung.
Continuem:
Alfons RamosMaquiavel, el mestre dels estadistes recomana dividir els pobles per a poder-los dominar, és a dir que la energia cal concentrar-la en qüestions que no divideixin al poble i que mentre que no es desenvolupin arguments que no ho facin és millor callar, altrament hom li fa el joc a l'estat-nació.
Penso que la manera de donar la volta a aquest joc pervers és preguntant-nos no qui és i qui no és independentista sinó on carai son els dependentistes, si és que n'hi ha cap.
La meva tesi és que el percentatge és el mateix dels resultats dels referèndums sobiranistes.
Fa 5 hores
Sílvia MartínezTampoc no trobo que sigui problema dibuixar i veure-hi clar al voltant de coses bàsiques, que vulguem o no, ens divideixen (és xoc frontal sovint, també a nivell personal).
Tampoc no hauria de ser problema, diria. No crec que sigui necessari acord de silencis (que és el que ha regnat, i ja veiem). El que sí que faig darrerament i m'agrada és parlar més d'independència que d'independentisme. Perquè s'enfoca més cap a plantejaments i feines, que crec és el què ens convé. Peró allà on hi ha xoc, entenc que hem de prendre'n consciència i tenir clar que, vulguem o no, prenem partit, tot i que hi ha responsabilitats que amaguem d'inèrcia.
Per altra banda, sobre el que dius de xifres i quantitats. Un cosa que és clara és que a la pràctica n'hi ha molts de dependentistes (o partidaris de la dependència, tot i que aquí ja hi intervindria la consciència). Estaria bé que ho fosin conscients i no d'inèrcia, i aleshores pot ser sí que minvarien fins a la xifra que dius dels referèndums.
Encara que no els hi trobis raons (jo tampoc els hi trobo cap de bona, però en tenen, i d'èxit. Hi ha molts malaurats èxits pel món, oi?), a la pràctica, i amb efectes polítics, hi ha molts més que els que es declararien a enquestes, o el contrast que proposes, a consciència. Són de simple inèrcia, si vols, però a la pràctica, clarament defensors de la dependència, i amb totes les seves implicacions, accions, etc.
Podem preguntar-nos si no és inversament proporcional al que passa amb la independència: que a la pràctica, un cop s'ha pogut parlar, obrir debat, arraconar tants fantasmes sobre el tema en dansa, trencar la aberració espanyolista i Europea de no respecte, inèrcies, etc., hi ha molta més gent partidària de la independència que la que recullen enquestes.
Deu passar, si miro la proposta de percentatges que dius, que és cert que a un referèndum, quan ens hem de pronunciar, els qui afluixarien molt són els partidaris de la dependència.
Sí, suposo que sí, perquè la inèrcia és més fàcil que la decisió i la expressió del què volem. I estem allà mateix, cal fer la diferència entre nosaltres, entre la gent, i a nivell individual (personal, en diem?)(és aquí on hi veus entra la psicologia?) perquè les persones ens hem de fer conscients, informar-nos, parlar, expressar el nostre pensar, trobar-nos, etc. No sé si ho miro malament, però entenc que l'asèpsia en segons que moments no és gens recomanable, confonem laboratori i món.
Fa 3 minuts
ELS TEUS LLAVIS
Els teus llavis nodridors
són una mar de desitjos incomplerts,
nafra absurda, dolça saliva.
Em temptegen la boca.
Com les runes, es llancen més enllà
d'aquest ara sobtat.
Són aventures atzaroses
on glatix la nostra fam.
Sobre ells, un escamot de besades
enmudix el futur:els signes
que enfonsen la senyera de la teua boca.
Vull desgranar-me a la vora
dels teus llavis,
pel bell mig del seu silenci.
- Comentaris: 3
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
P E L P A I S A T G E. R o g e r C r e m a d e s
Roger Cremades Rodeja
<b><span style="color: #ff0000;">Xina, arribar i moldre??</span></b>
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- Política i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- Berguedà
- Capcir
- Conca de Barberà
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'Alacantí
- L'Alcoià
- L'Alt Palància
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- Montsià
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars Jussà
- Pallars Sobirà
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- Segrià
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
