Foto: El gorg negre en la seva esplendor.

Us enllaço l'escrit que vaig fer el dia que varem poder veure en el seu esplendor el Gorg Negre, després d'haver-ho intentat moltíssimes vegades.:

Una prometença cal complir-la. I avui ha estat el gran dia. Amb En Manel i En Toni hem fet cap al Gorg Negre. De bon matí, pel camí de Can Prat, on, en passar-hi ens ha semblat sentir el plor de l'amo,  enderiat per no trobar l'estimada goja que, un dia, pel seu mal cap, va perdre a l'estimball del Gorg Negre. Hem seguit la pista de can Prat fins al peu de la creu, resseguint el corriol d'aigua que ens parlava de les angoixes de la contrada. Hem passat pel suro gros. Val la pena que li feu una ullada per copsar la natura com se les enginya per fer créixer una alzina surera damunt una roca.

Hem arribat al peu de la creu. On em vaig haver d'aturar el darrer dia. Des d'allí hem iniciat la remuntada del riu. Grimpant com escaladors i ajudant a n'en Xaloc a guanyar els desnivells. Per fi, la resclosa davant nostre..., Quina joia! Quin esclat d'aigua, quina fúria l'embat del torrent! Encisador ! El lloc te l'encanteri de la dona d'aigua, de la goja, de l'esperit ferreny de l'aigua obrint-se pas per la torrentada!!!! Hem quedat impregnats d'una pau sens fi.... Fins i tot hem trobat l'ànima del dimoni perduda dins l'aigua en forma de gripau... groc... !.

Ah! i en Xaloc s'ha portat com un "jabato" pujant per allí on era materialment impossible de pujar un gos.... Bravo per ell!!

Malenconia, de Lars von Trier, que havia aconseguit 8 nominacions als premis EFA (acadèmia europea del cinema), s'ha quedat finalment amb 3 premis: Millors Pel·lícula, Fotografia i Disseny de Producció. Al decurs de la gala, que s'ha celebrat aquest vespre a Berlín, ha pogut sentir al clatell l'alè d' El discurs del rei, la ja oscaritzada cinta de Tom Hooper, que ha aconseguit dos guardons: Millors Actor -Firth- i Muntatge (de fet 3, si hi sumem el Premi del Públic!). I pel demés, tot mol repartit, de manera que cadascun dels films amb més nominacions se n'ha anat amb un premi o altre, llevat de l'esplèndida Le Havre, d'Aki Kaurismaki, i de la prestigiosa El cavall de Torí, de Béla Tarr. S'han retratat ben retratats, els acadèmics quan, posats a triar entre nòrdics, han optat per una Susanne Bier i no pas per tot un Aki Kaurismaki -sort n'hi ha hagut que han apostat també per Von Trier, mal sigui pel cantó de "Millor Pel·lícula"-.

Premis EFA 2011.

Millor Pel·lícula.

Malenconia (Melancholia | Melancolía), de Lars Von TRIER.

Millor Direcció.

Susanne BIER, per Venjança (Hævnen | In a Better World | En un mundo mejor | Revenge | In un mondo migliore).

Millor Actor.

Colin FIRTH, per El discurs del rei (The King's Speech | El discurso del rey | Le discours d'un roi | Il discorso del Re).

Millor Actriu.

Tilda SWINTON, per Hem de parlar d'en Kevin (We Need To Talk About Kevin).

Millor Guió.

Luc i Jean-Pierre DARDENNE, per El nen de la bici (Le gamin au vélo | The Kid with a Bike | El niño de la bicicleta | Il ragazzo con la bicicletta).

Millor Fotografia.

Manuel Alberto CLARO, per Malenconia (Melancholia | Melancolía).

Millor Compositor de Banda Sonora.

Ludovic BOURCE, per L'artista (The Artist).

Millor Muntatge.

Tariq ANWAR, per El discurs del rei (The King's Speech | El discurso del rey | Le discours d'un roi | Il discorso del Re).

Millor Disseny de Producció.

Jette LEHMANN, per Malenconia (Melancholia | Melancolía).

Millor Documental.

Pina, de Wim WENDERS.

Millor Pel·lícula d'Animació.

Chico i Rita (Chico & Rita), de Fernando TRUEBA, Javier MARISCAL i Tono ERRANDO.

Millor Curtmetratge.

The Wholly Family, de Terry GILLIAM.

Descoberta - Premi FIPRESCI.

Oxygen (Adem), de Hans Van NUFFEL.

Premi del Públic.

El discurs del rei (The King's Speech | El discurso del rey | Le discours d'un roi | Il discorso del Re), de Tom HOOPER

Premi EFA a la Trajectòria.

Stephen FREARS.

Premi Honorífic 2011.

Michel PICCOLI.

Premi "Eurimages" a la Millor Coproducció.

Mariela BESUIEVSKI.

Millor Contribució Europea al Cinema Mundial.

Mads MIKKELSEN.

***

Més informació: EFA 2011 Winners.

Nominacions prèvies: Les nominacions dels EFA 2011, que es lliuren dissabte que ve.

***

Aquests premis ja els incorporats al Comptador dels premis anuals 2011.

***

FOTO © Diaphana Tilda Swinton, Millor Actriu Europea 2011, pel seu treball a Hem de parlar d'en Kevin, de Lynne Ramsay

Dijous vam inaugurar una botiga a l'edifici de la redacció, creada amb la gent de Productes de la Terra. S'hi pot trobar productes alimentaris, jocs infantils, samarretes i marxandatge, llibres, discos i un grapat de coses més. Avui ha estat el primer dissabte en ser oberta i els que n'entenen diuen que ha anat molt bé.

A alguna gent sembla que li ha sorprès aquest moviment però entra dins una lògica que cada vegada creix més arreu d'Europa: els mitjans en definitiva responen a un estil de vida i perquè no crear un lloc físic on també el pot consumir. És el que ha fet la gent de Monocle amb les seues botigues, la gent del Guardian que vol obrir una cadena de bars o la gent de la CNN amb la seua nova cadena de cafès als aeroports.

(de sis lletres) 
Solució anterior: la pinta 

Article publicat al Cronica.cat

"La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar." (N.Cadenes)

Hi ha paraules prohibides, senyora presidenta?

"Senyor Bertran, robar és una expressió que no s'acceptarà més". Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?

La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla...) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.

El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.

D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.

Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.

I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.

Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.

CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?

Núria Cadenes (Fotografia)

Un nou cas del comissari Montalbano, amb el contrapunt literari de l'Orlando furioso d'Ariosto, el gran poema renaixentista italià que ens presenta, entre moltes altres peripècies, els amors d'Angelica i Orlando.

Model econòmic idèntic, retallades als serveis públics compartides, rebaixa dels impostos als més rics i a les empreses (a totes tant si són o no rendibles). Unes receptes per sortir de la crisi que castiguen els més febles, compartides: reforma laboral (se li hauria de dir llei de facilitats per a l' acomiadent), copagament de la sanitat o similar... No cal continuar perquè això serà clarament visible quan el PP presenti públicament el seu programa i el comparem amb el que fa CiU (que igual que al PP no duia al programa electoral les mesures més dures). Què els diferencia? Les banderes. Però en això en el fons també són iguals: utilitzen el patriotisme i el sentit d'estat com a instrument de classe, dels poderosos a qui representen.
El concert econòmic, impossible en un estat espanyol que sempre el rebutjarà, serà ara la cortina de fum amb què es taparan els acords ja implícits entre CiU i PP, tant a Catalunya com a Espanya. Comença el canvi (el mateix per a ambdós)
La pregunta és: si CiU no serveix ni per aconseguir el concert econòmic ni per avançar nacionalment, per a què serveix?  

Ahir al vespre el contratenor francès Philippe Jaroussky va oferir un concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, acompanyat per l'Orquestra Barroca de Friburg, dirigida per Petra Müllejans. Va ser una bona vetllada amb música de Händel, tan vocal com instrumental, malgrat haver de lamentar que el públic liceista no és apte per als concerts, atès que durant la interpretació del concerto grosso op. 6 núm. 6, va aplaudir dues vegades fora de lloc. La impressió global és que Philippe Jaroussky té una tècnica perfecta però resulta fred, la seva veu no desprèn la calidesa de la d'un Andreas Scholl o un Bejun Mehta -tots dos els he vist aquest any al mateix Liceu. La veu de Jaroussky resisteix una comparació perfecta amb la seva figura: és molt guapo però és massa prim per resultar sexy; a la seva veu li passa el mateix: és perfecta però és massa prima per transmetre emoció.

La veritat és que no sé què dir. Crec que he perdut la fe.
Que ens donaran pel sac fins baix i no hi podrem fer re.