Cercador per data

« Desembre 2009 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

“SET DE MAL” d'Orson Welles

julianjuanlacasa
enllaç permanent
dimarts, 29 de desembre de 2009 | 20:15h

L'última obra mestra del genial actor i director Orson Welles al seu país natal va ser aquesta pel·lícula que en una certa manera el va abocar a anar-se del seu país, ja que els productors de Hollywood mai més el van deixar fer allò que volia. Ja va començar això amb que el seu actor protagonista, en Charlton Heston, quan el projecte només era una mena d'encàrrec, va proposar Welles com a director, i segons deia l'actor, els productors el van mirar amb una cara com si ell hagués proposat a sa mare per a això. Parla d'una policia corrute i autoritari, el gras Hank Quinlan (Welles), que investiga l'assassinat d'un alt dignatari, en esclatar la bomba que li van posar al seu cotxe, al poble fronterer de Los Robles. L'investigador mexicà Miguel Vargas (Heston), acompanyat de la seva dona Susana (Janet Leigh, “Psicosi”), hi era per casualitat al lloc dels fets. Es veuen tots implicats en un guirigall d'assassinats, traïcions i falta d'ètica que canviarà la seva manera de veure les coses. El més afectat és en Vargas, l’honradesa del qual és indubtable. En Welles compta tot magistralment, amb un aire de malson kafkià en algunes escenes, i ajudat de la banda sonora de Henry Mancini (“La pantera rosa”). La primera escena, rodada en una única presa de pla-seqüència, és un prodigi de disseny tècnic, ja que comença en un primer pla d'un mexicà posant la bomba al cotxe, després el va darrera (del cotxe) per tot el poble, pujant, baixant i d’altres prodigis fins a l'esclat de la mateixa. En Welles està immens, literalment parlant, com el gras policia antipàtic, i en Heston és creïble en un paper poc habitual en la seva carrera, amb el bigoti, la pell bruna i l'aire mexicà del seu personatge. Com a secundaris, en Joseph Calleia (“Gilda”), l’alemanya Marlene Dietrich com una antiga amiga d’en Quinlan i l’Akim Tamiroff (“Per qui doblen les campanes”, “Quixot d'Orson Welles”).

SET DE MAL: * * * * *

http://www.imdb.es/title/tt0052311/

http://www.imdb.com/title/tt0052311/

www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=4tQyRwt90vQ

“ON HI ÉS, EL FRONT?” de Jerry Lewis

julianjuanlacasa
enllaç permanent
dimarts, 29 de desembre de 2009 | 20:13h

En la Història del cinema hi ha moltes pel·lícules que van marcar amb foc als seus directors, per a bé o per a mal, en el cas d'Orson Welles amb “Ciutadà Kane” per a bé, o al François Truffaut amb “Els quatre-cents cops”, però en el cas contrari hi ha carreres arruïnades per culpa d'un fracàs molt gros. El més recent que se m'acut és el de l'espanyol Manuel Gómez Pereira amb “Desafinado”, pel·lícula feta en anglès amb actors americans i que va durar només dues setmanes en taquilla, agreujat el fracàs amb l'arribada de la primera pel·lícula d’en Harry Potter als cinemes, que va deixar fora les còpies que quedaven de la pel·lícula d’en Gómez Pereira. Un altre fracàs ben gras va ser el “Pinotxo” de Roberto Benigni, que va arribar al cim amb “La vida és bella”, i tot seguit es va estavellar. Ni tan sols s'ha estrenat al nostre país, i ha hagut de tornar a la fòrmula de “La vida és bella” amb “El tigre i la neu”, però ja no va tornar pas a ser el d'abans. Però en el cas del gran Jerry Lewis, el 1970 va dirigir i va protagonitzar “On hi és, el front?”, una sàtira sobre la guerra, on ell mateix feia d'un milionari, en Brendan Bryers III, que reclutava un grup d'aventurers per matar l’Adolf Hitler. Els “gags” estan molt lluny de la genialitat d’”El professor guillat” o “El grum”, les seves millors pel·lícules com a director. Aquí són simples, rutinaris, amb poca gràcia. El fracàs en taquilla va ser tal que la carrera posterior d’en Lewis ja no va tornar mai a ser la mateixa. A més, els seus problemes de salut, que el van obligar a passar una operació a cor obert el 1983, van motivar la caiguda lliure d'ell. Va intentar passar-se al drama amb la notable “El rei de la comèdia” de Martin Scorsese, i va protagonitzar i va dirigir la curiosa “El boig món de Jerry Lewis” (“Smorgasbord”, el seu títol original, tot un joc de paraules, o “Cracking up”), per acabar a poc a poc semi-retirat, com ara. Del més recent seu, en recordo “Somiadors a Arizona”, la pel·lícula americana del bosnià Emir Kusturica, i un paper secundari en “La meva rebel Cookie” de Susan Seidelman (“Buscant la Susan desesperadament”). No gaire estimulant final per a una gran carrera d'un excel·lent còmic. El resta, això sí, l’admiració incondicional dels francesos, que cada cop que hi arriba, el reben com a un déu.

ON HI ÉS, EL FRONT?: * *

http://www.imdb.es/title/tt0066564/

http://www.imdb.com/title/tt0066564/

www.youtube.com/watch?v=BwIsI9vHDJI

Les Big Mac als dominis de Monna Lisa

julianjuanlacasa
enllaç permanent
dimarts, 29 de desembre de 2009 | 10:44h

29/12/2009 CRÒNICA DES DE PARÍS

Les Big Mac als dominis de Monna Lisa

: El centre comercial del Louvre.

ELIANNE Ros

Quan el maig del 1940, els germans Dick i Mac McDonald van obrir el seu primer restaurant a San Bernardino (Califòrnia), al peu de la mítica Route 66, no es podien imaginar que un dia el seu nom brillaria en un dels temples més grans de la cultura del vell continent: el Museu del Louvre. Doncs bé, aquest dia ha arribat. Les ineludibles Big Mac estan a punt d’aterrar als dominis de Monna Lisa.
L’entrada de McDonald’s al Carroussel, el centre comercial situat dintre del Palau del Louvre –on la piràmide de vidre penetra en el subsòl–, constitueix tot un símbol per a la franquícia nord-americana. Amb la pròxima obertura d’un restaurant en aquest elegant complex, la cadena de menjar ràpid es marca un gol que representa un disgust per als defensors de la tradició culinària del país.
A la pàtria de l’alta gastronomia, la cadena gaudeix d’una salut de ferro. Els McDo, com es refereixen els francesos a aquests restaurants, han crescut com els famosos xampinyons de París. Després dels Estats Units, França és el país on la marca està més implantada, amb 1.140 establiments.
Això sí, adaptant-se una mica als gustos dels frenchies, tant des del punt de vista de la forma com des del punt de vista del contingut. Als centres històrics, els emblemàtics arcs daurats de la firma han estat substituïts per un logo tan discret que pràcticament no es distingeix, i això despista els turistes nord-americans. Quan formulen a un transeünt una de les seves preguntes més recurrents ¿On és el McDonald’s més pròxim?, molts descobreixen sorpresos que en tenen un davant dels seus nassos.
Pel que fa al paladar, la franquícia ha desenvolupat a França una gamma d’entrepans elaborats amb pa de tipus xapata condimentats amb mostassa en gra en comptes de la maionesa o el típic quètxup. La cadena assegura que la carn i les verdures són d’origen 100% francès i ofereix cafè exprés, cervesa i postres que no apareixen en els menús de l’altra banda de l’Atlàntic.
La majoria dels parisencs han reaccionat amb indiferència davant la incrustació d’aquest emblema de l’imperialisme nord-americà en un dels més prestigiosos aparadors de la cultura francesa, que rep prop de nou milions de visitants a l’any. Ho fa, a més, de la mà del grup italià Benetton, que gestiona un espai de 2.000 metres quadrats dedicats a la restauració. «El Carroussel del Louvre representa dos milions d’àpats a l’any», argumenta Gilberto Benetton, que posa l’accent en la presència, al costat de les hamburgueses ianquis, de parades dedicades al menjar francès, mediterrani i asiàtic.
Per als detractors de la iniciativa, constitueix un símptoma de claudicació de la cultura autòctona davant la marea uniformitzadora de la globalització. «Els francesos s’han convertit en consumidors de menjar estàndard» analitza Alain Duonard, historiador especialitzat en l’alimentació europea.
Segons el seu parer, la culpa la tenen els bistrots: «Ja no saben fer un bon entrepà. McDonald’s ha guanyat la batalla».

Potser passa com aquí, que no hem sabut fer front de debò a les coses americanes, sigui el menjar o el cinema. Els francesos, potser han sabut reaccionar intel.ligentment en el cas cinematogràfic (al seu país, el seu cinema sap guanyar gairebé sempre a les pel.lícules americanes). Però en això d’haver ara un McDo, com diuen ells, al mateix Museu del Louvre, comprenc perfectament la seva preocupació.

Aquí, a casa nostra, tindriem que tenir la mateixa preocupació, doncs encara els catalans no hem sabut fer-ne de pel.lícules que guanyin els americans, excepte en algunes que fa la nostra TV-3 (els telefilms, vull dir, no pas les pel.lícules per als cinemes, cada cop més minoritàries).