Aqueix cap de setmana hem estat lligant caps per terres d'Euskal Herria amb Núria Cadenes i Maiol Sanaüja.

A J.V. Foix, vint-i-cinc anys després.
 

Quan en ple darrer estat d’excepció franquista, vaig tenir una inesperada visita nocturna de la policia social al meu domicili, ubicat aleshores al carrer Equador, de Barcelona, per tal de fer-m’hi el registro del qual parlo detalladament i força divertidament ––tot i que us asseguro que he gaudit de visites nocturnes molt més agradables–– en el meu llibre “Granissat de cafè”, vaig traslladar-me a viure (volveremos! m’havien dit després de fer-me passar per Via Laietana, on, sortosament per a mi, els calabossos ja eren plens) vaig traslladar-me immediatament a una antiga casa senyorial del Passeig de Santa Eulàlia, de Sarrià, reconvertida en pensió pels seus propis propietaris vinguts a menys, i on ja vivien uns companys meus de l'Empordà.

Aquest fugida –no hay mal que por bien no venga, diuen els espanyols– al marge d’altres avantatges personals i ambientals, va possibilitar-me un contacte força sovintejat amb el poeta J.V. Foix, sarrianenc de pro i propietari, com se sap, de dues prestigioses pastisseries ubicades en aquest indret.

I varen ser. com he dit, moltes les vegades que -ja fos a la pastisseria de la plaça, ja fos al seu domicili del carrer de Setantí- vaig poder gaudir d’unes converses, sovint llargues i, per a mi, sempre enriquidores, mantingudes amb el gran poeta avantguardista.

Ara podria explicar moltes anècdotes relacionades amb J.V. Foix –potser ho faré algun dia. De moment, em limitaré a contar-ne una que em serveixi de basament explicatiu a la petita i jocosa quarteta que vaig fer-li en aquell temps, i que avui ofereixo afectuosament als seguidors del meu bloc o del facebook, a manera d’homenatge a J.V. Foix amb motiu d’acomplir-se avui el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Quan la nostra conversa es mantenia en l’hospitalari i sempre perfumat recinte de la pastisseria –que era la majoria de les vegades– J.V. Foix i jo romaníem dempeus a  la banda del taulell destinada al públic. Això si, en l’extrem situat al costat del carrer per tal de no destorbar el lliure accés dels clients al taulell, a l’altra banda del qual hi havia, sempre sol·licites, les  dependentes. 
 

Bé! les dependentes i –no oblidéssim|– també la caixa registradora, una preciosa i ferrenya estructura de bronze daurat, de principis del segle passat, i de la marca "National", si no ho recordo malament. 

Ençà del taulell, doncs, un home elegantíssim, sempre ben polit de vestuari –i pel carrer, habitualment cofat– amb un branquilló vegetal al trau, el qual pontificava sobre  l’esdevenidor, ai! de la nostra llengua –ell se’n confessava pessimista- o sobre la grandesa d’Ausiàs Marc, de Llull o de Jordi de Sant Jordi, per posar uns exemples. Curiosament, dels més actuals no en solíem parlar gaire. 

I al seu costat, doncs, un jovenot universitari, tot just post graduat, rebel i lletraferit, que se l’escoltava en actitud totalment discent i admirativa, no només per respecte a l’edat del poeta, sinó perquè la seva immensa saviesa –i això que sóc força garlaire– el decantava prudentment al silenci.

Sovint, però, J.V. Foix –que mentre parlava apassionadament del poeta cortesà de Gandia, per exemple– no havia deixat d’estar pendent, de reüll, dels números de la caixa registradora, aturava de sobte el seu discurs, i, després de dir-me educadament: perdoneu, Servià! agafava un grapat de bombons que tenia al seu abast, dintre d’un bol al cim del taulell, i els lliurava a la clienta o client de torn, bo i adreçant-li alhora el més noucentista dels somriures. Què havia passat? Doncs, senzillament, que el marcador numèric del caixa registradora havia assolit –o superat– la xifra de cinc centes pessetes.

Fou per això que una tarda, ja de retorn a casa, després d’haver presenciat, com tantes altres vegades, aquesta curiosa escena, vaig esborronar divertidament, tot gosant parodiar l’inici d’un dels poemesmés coneguts -i bonics- del "mestre", aquesta petita quarteta, que avui, vint-i-cinc anys després de la seva mort, li dedico de tot cor, amb un sentiment barrejat d'admiració, de gratitud i d’enyorança. 

"Ho sap tohom i és profecia... "
diu mestre Foix prop del taulell.

Ho sap tothom: son vint, la sara, 
i trenta duros, el tortell. 

.                                             Jm. S. 

 

HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA
(extrets)

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
surten  i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits
L'or i l'escuma d'una mata
clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
(...)

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
(...)

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat:
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar 
Quan neix la Llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

El Port de la Selva, Nadal de 1953
Dins Onze Nadals i un Cap d'Any

Translation (traducción):

[Dos compañeros de profesión, amantes de la ley y el orden, platican sobre el nuevo orden lingüístico mundial]

—Oyes, estoy pensando en apuntarme a classes de inglés... ¿Qué te parece, te apuntas o qué?
—¿Pero qué dices, atontao?! ¿Es que no ves que dentro de nada el español de Es-pa-ña será el idioma oficiá y obligatorio en el mundo entero, so pardillo?
—¡Anda! Pues no te falta razón, compañero...


Guió i dibus: Min

«És difícil caure més baix, ser més ineptes i inútils, però ho intenten, intenten ser encara més rucs.» Joan Francesc Mira en una entrevista a Vilaweb

«La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes…» Vicent Partal, editorial a Vilaweb

Durants no pocs anys, València ha sigut aquest país de corruptes, el territori on passegen els pocavergoyes com uns herois, sense escrúpols ni moral, aquests homes de la política del pp han plantat el seu ranxo amb els seus pistolers i els seus negociots. El resultat, no cal dir-ho, ha sigut la ruïna per a la majoria que no vivia d'aquell ranxo, però això tan se val, els la bufa, pla i sincerament. La majoria els vol imitar, perquè volen ser com ells, ser ells mateix, aquella pell, aquells vestits, aquells cotxes, tots els luxes, i sentir-se protagonistes d'un territori luxós i ric com no n'hi ha al món, segons que els amos del ranxo explicaven: som l'enveja del món, la terra de les oportunitats, tothom vol venir a València, els rics, els llestos, els espavilats… No els sobrava raó, una part de raó almenys, perquè d'aquests en van venir a carregar, i si m'heu vist no me'n recorde. Un colp havien carregat, com les rates, s'escapaven lluny.
La cosa ha funcionat més o menys així: els homes del pp, i unes quantes dones del pp, semblaven els portadors d'aquell carro de productes miraculosos, que tot ho adobaven: si beveu del nostre elixir, deien, us fareu com nosaltres, guapos, rics, efeus, i no sé quantes coses més… El resultat ja el sabem, la majoria de valencians els va comprar l'elixir, durant anys; n'hi ha que tenen caixes senceres a casa, per tenir una vida regalada i ben valenciana.

Però, ai, sembla que les ampolletes són caducades, i el contingut ja no produeix sinó l'efecte contrari que pretenia… Amb tot de contraindicacions que no venien especificades a l'etiqueta, sabeu?, més o menys que devia dir: el desastre no té retorn.

Després del primer dels sainets celebrats a València, que explicava com dos portadors del carro dels elixirs es parlaven i es relacionaven amb els seus proveïdors, uns quants liders del pp es demanen qui tornarà l'honor als inventors d'aquesta llegenda subreal valenciana?

Home, jo també em demane qui ens retornarà als valencians els diners furtats, el paisatge aterrat, el valor del camp, la dignitat i la creença en els homes de bé: avui em mirava ma mare dinant a casa, entre amics i familiars, i em demanava quina culpa tenim els valencians, de creure'ns la Terra promesa, perquè vulguem comprar-nos una ampolleta de la vida eterna, que és el que venien a vendre'ns els fills de puta «C&C», qui ens llavarà la desvergonya d'haver acollit un estol d'aprofitats nascuts d'aquella pandora particular tan espanola com malparida. 

M'ho preguntava perquè aquests C&C han impossibilitat que molts valencians dependents no puguen ser atesos, ni puguen viure amb dignitat, ni amb els mínims, per culpa de les mentides i els elixirs que, a ells particularment, els han fet milionaris de per vida.

La lluita dialèctica territorial entre contraris: perifèria i centre, camp i ciutat, interior i costa. En aquesta pugna hi ha factors geogràfics i humans. Dins els geogràfics n'hi ha de climàtics i econòmics (recursos naturals, etc.) i dins els humans n'hi ha de històrics i polítics.
Els equilibris territorials són importants tant pel benestar dels ciutadans com des del punt de vista ecològic. Però en aquest segles de moviments humans i creixement de l'espècie sota la revolució industrial s'han produït uns desequilibris extraordinaris a tot el planeta, un creixement desmesurat de les ciutats i la emigració cap a les costes amb el conseqüent despoblament de l'interior dels territoris i del camp.
A l'hora de planificar el territori des de les instàncies polítiques, el criteri general més ecologista  consisteix en apaivagar les tendències generals cap al desequilibri: no potenciar les costes sinó l'interior, no les ciutats sinó el camp. També intentar repartir funcions i serveis entre territoris i ciutats. Un cas particular exemplar és no reforçar la capital econòmica del país fent-la a més a més la capital política sinó fer capital política una de potència econòmica menor. Això no vol dir infradotar ni les ciutats ni les costes. Però tampoc abocar tot en elles...

Recordo com, de ben petit, el meu pare em feia recitar Foix, enfilat a dalt d'una cadira. Concretament el poema 'Vinguen els rems...". En honor del poeta, recordo avui aquells versos, aquest cop assegut:

Vinguen els rems que sóc d'estirp romeva,
em penja el sol al pit entre coralls
i dic, a bord, que enyor serres i valls
i la vida de l'orri en temps que neva.

Cal risc en terra i mar, i en l'art novella,
per a besar un cos xop sota canella
i caure als trenta-tres, com Alexandre.

J. V. Foix ("Sol, i de dol")

<-- imatge: Màrius Torres, un home humil, auto-irònic, amb una gran consciència quotidiana de la seua petitesa.


 

Pere Ballart i Jordi Julià (editors), Versions de poesia europea de Màrius Torres, Lleida: Pagès Editors, 2010; conté un estudi exhaustiu dels editors; 271 pàgines en conjunt; llibre regalat des de Barcelona per una amistat que llig Anotacions Rizomàtiques.

Aquesta antologia poètica atresora – almenys-- quatre mèrits: 1) difondre una col·lecció de vora 50 poemes (en bilingüe) d’uns 20 poetes cabdals, pertanyents a 6 llengües del cànon occidental, per a la senzilla lectura plaent o encuriosidora ; 2) explicitar amb precisió filològica els recursos adequats de l’expressió poètica solvent: molt recomanable per a autors novells; 3) mostrar el procés d’aprenentatge evolutiu de Màrius Torres en el domini magistral de l’expressió lírica a través de les traduccions que anava efectuant des del sanatori de Puig d’Olena; 4) servir de testimoni biogràfic de Màrius Torres, al temps que aclareix els seus interessos electius com a autor principal en el marc de la literatura catalana del segle XX.

[Hi ha molt més: clica avall...]







    

Versió traduïda i amb alguns afegits de l'article que vaig escriure pel Periódico Diagonal i que ha estat reproduït en nombrosos webs gràcies a la seva llicència creative commons.
Imatge: Martín León Barreto.

---

EL PROGRAMARI LLIURE RETORNA LA VIDA AL TEU VELL PC

GNU/Linux contra l'obsolescència programada

La gran majoria de persones no necessiten un ordinador de gran potència. Poden manejar els programes més comuns amb el seu vell ordinador.

Marc Pastor i Sanz / Madrid

Dimarts 5 de juliol de 2011. Periódico Diagonal Número 153

La sensació generalitzada que tenen la majoria de persones després d'uns anys usant un mateix ordinador és que han de canviar-lo. El sistema operatiu Microsoft Windows, el més estès en els nostres dies, està dissenyat de tal manera que es torna lent i inestable amb el pas dels anys. Això sense comptar amb la seva coneguda vulnerabilitat a virus informàtics. Es tracta de problemes que l'usuari mitjà no sap resoldre i que a la llarga solen desembocar en la compra d'un nou equip.

De tota manera, encara que sàpiga donar-los solució, hi ha una dificultat major: la cursa entre la potència de procés dels ordinadors i els requisits que exigeixen les successives versions de Windows o de qualsevol programari propietari. Així és com es converteixen en inútils ordinadors que haurien de ser perfectament funcionals i se'ns empeny a una actitud consumista amb greus conseqüències socials i ambientals.

Durant el 2007, segons la revista Educació i Sostenibilitat, "les tecnologies de la informació van representar el 2% del total d'emissions mundials de CO2, és a dir, tant com la indústria aeronàutica. D'aquesta quantitat, només el 14% és a causa dels grans centres de càlcul (supercomputadors, mainframes, etc.), mentre que el 49% del consum és ocasionat pels PCs i els seus perifèrics (pantalles, impressores, etc.). Una dada sorprenent és que el 37% restant es deu al consum de les xarxes d'interconnexió".

La lògica lliure

Tot plegat és un aspecte més del mecanisme conegut com a obsolescència programada. En canvi, el programari lliure i GNU/Linux s'han convertit per la seva pròpia naturalesa en una poderosa eina contra aquestes pràctiques corporatives. Així ho explica Tatxo al seu bloc La màquina diferencial : "El factor més important és que és capaç de rendibilitzar màquines que van quedar obsoletes amb altres sistemes operatius, continuant amb el suport i facilitant actualitzacions sense ànim de que el maquinari caduqui".

Però, hi ha més arguments. També cal denunciar les pràctiques poc ètiques de les empreses fabricants del maquinari en què es recolza el programari: controladors que no deixen imprimir en blanc i negre si no hi ha tinta de color, impressores que no funcionen si detecten que el cartutx no és el original, etc. "A GNU/Linux, per contra, els controladors estan creats per la comunitat, de manera que són molt més lleugers i sense afegits extra o pràctiques fosques", explica Tatxo. Finalment, els programes de programari lliure sempre guarden la compatibilitat amb versions anteriors.

GNU/Linux a l'abast de tothom

Una visita pels webs dels principals sistemes operatius basats en GNU/Linux (coneguts com a "distribucions"), com Ubuntu, Fedora o Linux Mint no deixen lloc a dubtes. Juntament amb la seva versió per a ordinadors nous, sempre hi ha d'altres destinades als vells o als que simplement disposen de menys recursos. Altres com la veterana Debian ofereixen la possibilitat de triar en el moment de la instal·lació. Encara més, hi ha algunes distribucions lleugeres especialitzades en aquest tipus d'equips, com ara Vector Linux o Zenwalk. El secret de la funcionalitat de totes elles és que inclouen i són capaços de manejar versions actualitzades dels programes que la gran majoria d'usuaris necessiten. És a dir, paquets ofimàtics com LibreOffice, navegadors com Firefox o Chrome, reproductors multimèdia com VLC o programes d'intercanvi P2P, entre d'altres.

CONSELLS PER COMENÇAR

ESCRIPTORIS LLEUGERS: Una de les raons per les quals un sistema operatiu pot tornar-se més lleuger és pel desenvolupament dels anomenats escriptoris lleugers. L'escriptori és la part gràfica d'un sistema operatiu, i sol ser la que més memòria consumeix. Així, mentre que els més comuns són GNOME i KDE, d'altres com XFCE o LXDE poden funcionar amb quatre i fins a vuit vegades menys memòria RAM.

MULTILINGÜISME: Per la seva pròpia filosofia, GNU/Linux té la capacitat de beneficiar-se de les aportacions d'una enorme comunitat, el que es reflecteix en traduccions a centenars de llengües. Gairebé totes les distribucions es poden usar en espanyol des del primer moment, i moltes estan també disponibles en català, gallec, basc o asturià.

NECESSITES AJUDA? Moltes distribucions compten amb una activa comunitat d'usuaris i desenvolupadors que ofereixen ajuda sense cap cost. Hi ha webs de documentació, fòrums per fer consultes i, potser el més cridaner, canals de xat on sol haver algú disposat a resoldre el teu problema.

PER ON COMENÇAR? Si és la primera vegada que t'acostes a GNU/Linux i disposes d'un ordinador amb 512Mb de RAM, una bona opció és la versió lleugera d'Ubuntu, anomenada Xubuntu. Si tens 256Mb o menys, pots provar amb Lubuntu, Zenwalk o Vector Linux. Totes aquestes són molt fàcils d'instal·lar i manejar. Per equips fins i tot menys potents encara hi ha opcions com AntiX o Puppy Linux. Teniu un índex amb gairebé totes les distribucions existents a Distrowatch.