Em semblava que quedava un minut…
Hi havia en aquella escala gran que baixava cap a l'església i portava a la vella escola de la senyora Carmen un què de gran, que encara conserva. D'això crec que me'n recorde; més lluny, tu dius que anàvem junts en aquella escoleta, abans que ens toqués anar a l'asil de monges, tots aquells anys del castell, quins records: de l'asil sí que conserve molta cosa, moments molt concrets dels quatre, cinc, sis anys, fins a set, les monges, sor amparao, sor pilar, sor elena, fóra tot això que, després, tantes amigues es posaren a fer de monges, com un ofici… Després de combregar ja baixem a l'escola vella de l'albereda, i em torne a perdre: però hi ha més records i cares molt definides. És més tard, amb els anys i l'institut que ens trobem de nou, malgrat aquell any que sempre dius que ens separa… D'adolescents ho mirem d'una altra manera, tot plegat, tinc els records esborrats, exageradament, a pinzellades hi ha el poble sempre, quan féiem de xicots, les llargues nits d'excel·lent conversa, les colles, sempre les colles a Bétera. En passar els cinquanta tot això ja se'm fa més difícil, i més fàcil d'adaptar a la conveniència particular d'uns records amables, una runa, un núvol, i segons que diuen els optimistes, ens queda el millor. Esperem que tinguen raó, els optimistes. Fer anys, a partir d'un sac tan ple no ha de ser més complicat que tot allò que hem anat lligant. Per molts anys.

Des de fa mesos, una comissió d'experts integrada, entre d'altres, per historiadors i forenses i nomenada pel govern espanyol socialista, està elaborant un informe per determinar què s'ha de fer amb un dels reductes més potents del franquisme, el Valle de los Caídos, on -per vergonya d'un estat que sempre s'ha penjat la medalla d'una transició modèlica cap a la democràcia-, avui dia encara es venera el dictador enmig de múltiples mostres de simbologia falangista anticonstitucional. En una de les escasses filtracions que hi hagut a la premsa, fa uns dies es va saber que estaven barallant la possibilitat de traslladar el cos de Franco al Pardo perquè reposi al costat dels seus. Enmig de la ràbia se m'escapen algunes preguntes. Per què se li pot concedir aquest honor a la Carmen Martínez Bordiú, una de les nétes de Franco, i no a mi, nét de Joan Colom Solé, que morí a Lleida el 1939 als 40 anys com a presoner de les tropes franquistes sense haver entrat mai en batalla, que fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la capital del Segrià en contra dels desitjos de la meva àvia i que vint-i-sis anys després, el 21 de juliol de 1965, i per exprés desig del règim de Franco, fou desenterrat i traslladat amb nocturnitat i traïdoria i sense que ho sabéssim mai la família cap al Valle de los Caídos? Per què als causants d'una de les crueltats més inhumanes encara se'ls tracta amb deferència i a les víctimes se les condemna a l'oblit i a la injústícia eterna? Per què, després de tres anys de lluita constant per recuperar l'avi i portar-lo al cementiri de la població d'origen encara hem d'aguantar la passivitat d'un govern espanyol que no s'ha atrevit mai a moure fitxa en el nostre favor, qui sap per quines pressions de la ultraderta espanyola que disposa fins i tot d'helicòpters per sobrevolar i controlar els moviments que es fan al mausoleu franquista. Molts desapareguts de la guerra civil es troben enterrats al Valle de los Caídos i llurs famílies no ho sabran mai...

Actualització 2 desembre

Tres insignes blocàries fan anys a primers de desembre. En Pau Vinyes i Roig (el Muntanyenc) i una servidora (la de Madrid) el dia 2; i lo Jaume de Balaguer (lo Marvà pels amics) el dia 3. Aprofitant l'avinentesa de la nostra antiga amistat Pradenca i Vilawebiana, volem ajuntar als nostres amics i amigues i fer-ne una de grossa. Tota una festa... MMM....

Hi ha qui ha proposat una orgia en tota regla... mmm... sento desil·lusionar-vos, l'orgia, si de cas, la farem en privat (que si no després tot se sap) i si més no, amb menys gent, of course, no fos cas que ens passi allò de l'acudit i tinguem problemes d'organització....

Hi ha qui ha proposat també una sessió d'espiritisme... mmm... serà que tampoc, que d'allò de Jallogüín ja fa un més i no volem portar-nos un "castañazo" de castanyada endarrerida.

Hi ha qui ha proposat una bacanal, que l'orgia li queda curta, i vol amenitzar la vetllada amb vi i menjars a dojo... mmm... però és que estem en temps de crisi i servidors només poden convidar a la beguda, al vi, i al cava i  a unes olivetes i unes patates, ah! i una coca de recapte que portarà lo Marvà!

Per assegurar la resta del jalar, hem preparat un concurs culinari prou oportú per congriar a la gent que vingui amb el condumio de ca seva, que el bebercio, ja he dit, va per compte de la casa.

Hi ha qui vindrà carregat de coses i qui vindrà de gorrón, o com tot un senyor,  que pel cas pràctic és el mateix , és a dir, sense portar-n'hi res,  però no passa idem, també són benvinguts, que com més serem més riurem!!!

El cas és que ens hem animat amb allò de la inventiva concursal, i per fer més amena la cosa, a més del concurs culinari, hem preparat dos concursos més...

I més: hi haurà alguna que altra sorpresa.... mmm!!!

El govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya ha amenaçat el govern d'Espanya que convocarà una consulta popular en cas que no s'avinguin a negociar el Pacte Fiscal.

En un dels seus aforismes més famosos, el poeta alemany Bertold Brecht distingia entre les persones bones (“que lluiten un dia”), les molt bones (“que lluiten un any”), les que són encara millors (“que lluiten uns anys”) i les imprescindibles (“que lluiten tota la vida”).

Si fem cas a l'escriptor de L'òpera dels tres rals, la pèrdua d'Enric Garriga i Trullols (1926-2011) és la pèrdua d'un dels imprescindibles. I és que el “senyor Garriga” —com l'anomenaven alguns— va ser, efectivament, una persona implicada durant tota la seua vida en la recuperació i la promoció de les cultures minoritzades: la pròpia, la catalana; però també una de les germanes: l'occitana.

“Al sobiranisme li cal més unió que unitat”

“La prioritat ha de ser la independència, no viure de la independència”

“Els de CiU s'entortolliguen amb la senyera i els d'Esquerra els fan de crossa”

Darrera actualització ( Diumenge, 27 de novembre del 2011 02:00 )

Esquerra: en la cruïlla independentista

SÍ, el poble d'aquest país oblidat, amagat, mereix viure en unes millors condicions. Tenen tot el dret de poder gaudir d'una llibertat i una qualitat, mínima, de vida que des de fa més de seixanta anys, se'ls ha negat. Fins i tot ni tan sols apareix el seu nom, Myanmar o Burma, en els llistats del World Echonomic Forum, i no sabem si és ric, si és pobre, si és corrupte, si viu per sota les condicions mínimes, no hi han dades. Aquest Forum és molt econòmic i sospito que les grans empreses i multinacionals que extrauen tot el que poden d'aquest país i després fan boicot comercial, no els interessa.

Els entesos en polìtica del sudest asiàtic s'omplen la boca dels canvis que el president Thein Sein ha fet en aquestes últims mesos. Sí, sembla que vol 'alliberar' el seu poble. Però la llum del túnel és encara lluny, molt lluny. I els països democràtics, institucions internacionals, parlen, escriuen, es manifesten, visiten el país ... i la realitat és que TOTAL continúa éssent l'empresa que controla els jaciments de gas ( i encara en queden molts per descobrir ), el gas passa a Tailàndia, fan el gran negoci i la gran majoria dels birmans continúen sense electricitat, ni un mínim de qualitat de vida. O les grans mines de jade, rubís, zaphirs, o els boscos de teca, o els jaciments de petroli o el negoci de l'opi.
Més de 400.000 birmans malvivint en camps de refugiats al llarg de la frontera amb Tailàndia. Molts nens i nenes soldats, arrabassats per la força als pares. Una constitució indecent, aprovada tot just després de la desgràcia del cicló Nargis, maig de 2008, i que va causar la mort de quasi 200.000 persones i més d'un milió de desplaçats.

Voleu saber que hi posa en aquesta constitució, per exemple, en l'apartat propietats?
Tot el país, tota la terra, de dalt a baix, és propietat del govern. Els camperols són masovers a les ordres del govern i si no fan el conreu que demana aquest govern, se'ls jutjarà i aniràn a presó. I si perden les collites per la meteorologia (més que probable), ni tenen subvencions, ni assegurances, ni res de res, ens el contrari, han de demanar diners als prestamistes per poder continuar vivint.
Un altre punt curiós d'aquesta constitució feta a mida: el 25% del parlament ha d'estar format per militars escollits a dit per el govern. Assegurar-se una majoria absoluta ....

És una petita mostra d'aquesta dictadura. Ningú recorda ja quan el 8 d'agost de 1988, l'exèrcit, el govern, va decidir acabar amb una manifestació pacífica i va començar a disparar. Resultat: Més de 3.000 assassinats, tots civils. Avui a les presons escampades pel país, molts detinguts aquell agost de 1988, encara no són lliures. Havíen començat les campanyes polítiques per les primeres eleccions després del cop d'estat militar de l'any 1962. El govern i l'exèrcit teníen coll avall que guanyaríen .... però no, va guanyar un partit, la NLD, amb el 85% dels vots i una participació altíssima. La seva líder, Aung San Suu Kyi, ja estava empresonada (1989), un any abans de les eleccions.

Tants anys de dictadura per veure aquestes petites escletxes d'enguany ?
210 presoners polítics alliberats ( en queden 1.900 encara ). Aturada en la construcció del pantà a Myitsone (capçalera del riu Irrawaddy) i els xinesos que han reculat. Donar l'oportunitat al partit NLD de tornar a ser legal. Mantenir converses amb Aung San Suu Kyi. El.laborar una llei de premsa i acabar amb la censura. Ja es poden veure fotografíes de Suu Kyi a les primeres pàgines dels diaris, sí, impensable fa un any, però encara hi han més de setze periodistes empresonats amb sentències fins a 40 anys. El seu delicte: Informar.
Deixar fer a sindicats lliures, si és que existeixen aquests sindicats. No ho sé. Els drets del treballador no es contemplen i tampoc  hi ha cap interès. Els drets humans bàsics ni es garanteixen.
La propera setmana visitarà el país Hillary Clinton. Després de cinquanta anys, un membre del govern més poderós del món (encara ?) viatjarà a Birmània o Myanmar.
S'entrevistarà amb el President Thein Sein i també amb Aung San Suu Kyi.
Mentre, els grups ètnics que mantenen la guerrilla des de fa més de cinquanta anys (Karen, Kachin, Mon, Shan) han començat a unir-se i a parlar de deixar les armes, sempre amb el rerafons d'Aung San Suu Kyi amb qui comparteixen aconseguir la democràcia, i a veure-les venir, si hi hauràn noves eleccions l'any vinent, si alliberen a tots els presoners polítics, i les llibertats  poden començar a ser una realitat. El meu escepticisme continúa ......