Cercador per data
Joan Solà , la defensa aferrissada de la llengua i el paÃs
Retalls esparsos
Un tuit de la presidenta d'Òmnium que de bon matí ja dóna el crit d'alerta. Joan Solà ens ha deixat. Uns records desdibuixats que vénen a la ment. Un somriure sorneguer i aquell parlar tan seu. Uns articles que ara ja s'han acabat, que es feien llegir tant sí com no, setmana rere setmana. Un aspecte del tot fràgil, els darrers temps, vulnerable i tan digne, tanmateix. Una presentació de la Gramàtica del Català Contemporani amb l'enyorada Anna Mir, lingüista del Punt, al Mercadal de Girona. Una reunió amb un Solà ja molt malalt, on ens renyava perquè utilitzàvem sigles poc entenedores. Una altra trobada al seu despatx, un dia de pluja, amb la meva por de trobar-me davant el mestre, sense saber si dir-li de vós o de vostè, acostumats com estem a dir a tothom de tu. Un discurs del patriota des de l'escenari de Luz de Gas, davant la gent d'Esquerra, en defensa de la immersió lingüística a Secundària. Un Solà rialler davant el presentador al congrés Convit de Girona, David Pujol, que de tan emocionat que estava no li sortien les paraules per confegir el discurs abrandat que s'havia preparat (Només ens havia demanat aigua de Vichy, i ni això li vam poder donar, quin greu!) Una entrevista al 33 que avui reposen. Un munt d'entrevistes als diaris, arran de la concessió del Premi d'Honor, i el seu comentari posterior, explicant com renyava els periodistes que només recorrien als tòpics a l'hora de fer-li les preguntes. Una Laura Borràs esplèndida, en la presentació de Solà al Palau. Un miler llarg d'articles, que és dit aviat.Un acte organitzat pels nostres companys de la UB, amb en Quim Monzó ben pessimista sobre el futur de la llengua, un acte que convenia per atiar l'esperit reivindicatiu. Un professor vestit sovint amb polos de colors, amb americana o anorac, amb aquell aire de jove entremaliat.
Tot això, ja en el record. Una persona que plora quan li dic que és mort, i una altra companya que s'apressa a trucar al pare, que era amic seu. Un company de feina que va tornar fa pocs dies aclaparat davant l'evidència que se'ns n'anava, després de veure'l en un dels darrers actes als quals va assistir. Un acadèmic de l'Institut que m'explicava que el lingüista li deia que ja havia acabat la feina, i ho vèiem com el senyal que ja havia acabat de viure. Un article final a l'Avui amb l'epitafi Adéu-siau i gràcies. Una muller i unes filles plorant suaument, davant nostre, amb una rosa a les mans, abraçades, escoltant les Muntanyes del Canigó interpretades per un cor en el qual Solà va cantar durant 15 anys. Una sala plena de gent digna, trista, sàvia, que no se'n sap avenir. Tants i tants deixebles agraïts i ara orfes. Tants i tants estudiosos d'una obra acabada o en algun cas, encarrilada. Tants i tants professors orgullosos d'haver compartit càtedra amb el mestre Solà. Una veu tremolosa que quan tothom ja se'n va entona tímidament el Cant dels Segadors, que va creixent fins a esdevenir un clam.
Tota una vida condensada aquesta tarda al paranimf de la Universitat, una vida de paraules, i d'amor desesperat a aquest país que ell ha defensat fins a la mort i que ara a nosaltres ens toca defensar per fer-nos-en dignes.
Reposeu en pau, mestre, que ja us toca.
- Comentaris: 1
he dicho que hable en español (a badalona encara!)
Avui que plorem Joan Solà i que tothom parla dels grans referents de la llengua catalana: ell, Joan Coromines, Alcover i Moll, i Pompeu Fabra, avui que l'acomiadem amb l'inquietant ressó de fons de la decisió del Tribunal Superior de Justícia català (TSJC) suspenent cautelarment diversos articles del reglament d'ús del català de la Diputació de Lleida i l'Ajuntament de Barcelona, jo, visc una anècdota plena de simbolisme: tot justament a l'aparcament de la parada de metro de Pompeu Fabra, a Badalona, he tornat a escoltar l'imperativa demanda: hable en español! amb expressió dura i autoritària. (segueix)
- Comentaris: 4
Cantat i contat
Una ullada panoràmica a la música de transmissió oral valenciana.
"El desconeixement de la dimensió i potencialitats de la música popular valenciana, aquella creença que diu que la música tradicional valenciana són quatre cançonetes soltes va estar en la base de la decadència que va sofrir la nostra música durant bona part de segle XX. Hui aquella tendència s’ha invertit, la “word music”, el folk, la globalització permeten nous camins per a fer el trànsit de local a universal.
Aquesta conferència-concert (amb la participació de Tóbal Rentero) pretén ajudar a donar a conéixer i valorar la dimensió i potencialitats de la nostra música tradicional des d'una òptica pràctica, allunyada d'usos d'antiquari, nostàlgics o museístics. És per tant una ullada al passat, el present i el futur d'aquesta part del patrimoni cultural valencià incentivant-ne l'ús dels seus recursos".
Breu i concÃs: jo tampoc no l'espero.
De totes maneres, per coherència, m'agradaria que aquestes queixes s'expresessin també davant la visita de personatges com el Dalai-Lama, que és un altre dirigent teocràtic encara que pel que es veu desperta més simpaties .
- Comentaris: 3
Manuel Girona.
Industrial, fundador del Banc de Barcelona, alcalde... Em sembla que ens farem amics. Perdoneu-me el laconisme, però jo ja m'hi entenc.
- Comentaris: 2
QUÈ HI HA DARRERA DEL DEBAT DE LES PENSIONS?
A mesura que l'economia financera ha esdevingut la dominant, és a dir, la que genera més guanys i la que finalment condiciona el camí de l'economia capitalista mundial, aquesta ha anat augmentant la tendència a la voracitat, pròpia d'un sistema que només té per objectiu el guany; i els seus actors han anat defensant polítiques d'aprimament de l'estat amb l'objectiu de quedar-se amb els serveis públics (alguns dels quals han estat venuts a preu de saldo a corporacions privades) i sobretot de quedar-se amb el bé més preuat que menys feina dóna i més beneficis produeix: el diner. El diner que invertit dóna més diner però que no produeix absolutament res útil per a les persones. I els diners públics que gestiona l'Estat per garantir les pensions de la ciutadania- un dret social dels més importants aconseguit els darrers cent anys, no ho oblidem- són un preuat botí per a la gran banca que aspira a gestionar-los. (SEGUEIX)
- Comentaris: 2
Arguments d'Artur Mas (I): el paÃs trencat i el referèndum del Quebec
Com que l'apunt que vaig publicar ahir no ha provocat sinó una sèrie de desqualificacions personals, em permeto de recordar que hi ha diversos apunts a la categoria CiU i a d'altres en què desgrano aquest argumentari. Per posar-ho més al dia encara, però, podem recordar la recent entrevista a Àgora.
- Comentaris: 1
Un espai anomenat CAM Bernades
Ja fa temps l'espai que ocupava l'antiga masia de Can Bernades era una reivindicació històrica del jovent del poble. Volíem un espai per sentir-nos-el nostre i on hi poguéssim desenvolupar les inquietuds culturals, musicals i de festa que tenim. No demanàvem la lluna, senzillament un espai on fer-hi vida i créixer.
"el «bon cop de falç» alguna cosa més que una frase" __ BIC 1897
Preludi de la Independència.
Carles Muñoz Espinalt, 1992
Capítol IX.
SOBRE LES MOTIVACIONS DE LA VIOLÈNCIA
No podem preveure mai quines seran les
actuacions que tindrà un poble en el seu
esdevenir, si limitem la pròpia visió política a
la simple valoració de les ideologies que ens
proposen i al fred recomptar les mobilitza-
cions socials que susciten, mentre ens
oblidem d'analitzar el caràcter dels homes
que les promouen i el tarannà dels pobles on
voldrien implantar-se.
Llavors es pot viure creient que es té una
concepció científica de la societat i dir o
empassar-se unes barrabassades descomu-
nals que deixen petites les rodes de molí a
l'hora de qualsevol combregar. És un prejudi-
ci molt estès entre els catalans que, natural-
ment, dificulta el preludi de la Independència,
atempta contra el seny i enterboleix el sentit
polític. Per això —és difícil que cap altre perill
pugui fer-nos més mal— no és d'estranyar si
els nostres enemics, que ens coneixen la
flaca, procuren fomentar-la sense parar.
Antecedents? Ben pocs som els qui pro-
testàvem i molts els qui caigueren en el
parany quan Jordi Solé Tura —i observeu la
trajectòria reaccionària i espanyolista que ha
tingut— començava el seu llibre E/ catalanis-
me i la revolució burgesa, d'aquesta manera:
«La història del nacionalisme català és la
història d'una revolució burgesa frustrada.»
És així com, entre dues pomposes abstrac-
cions —revolució i burgesia—, pot tapar-se
l'autèntica manera de procedir d'un poble.
Tan fàcil que resulta definir-ho amb risc i lògi-
ca. Provem-ho?: La història del nacionalisme
català és la història de les persones que amb
més o menys encert, tenacitat, coratge,
decència i talent han maldat per alliberar el
nostre poble de la situació colonial que pateix.
Si no parlem d'homes concrets —carn i
ànima— en el pecat tindrem la penitència,
perquè mai no sabrem quines reaccions
poden tenir i vers on poden evolucionar les
opinions d'un país. Es mantindrà manso com
l'anyell? S'enfurismarà? Els qui tenen poder
dubten, no els toca la camisa a la pell i en lloc
de sincerar-se cara al poble i demanar-li quin
plebiscit vol, quadripliquen la guàrdia que els
protegeix, fins entrebancar-s'hi de tants que
tenen al voltant. No se'ls suggereix altra solu-
ció: a més por, més policia. Espanya, per la
bogeria de continuar colonitzant-nos, pot arri-
bar a fer realitat el somni d'Hitler: «Un policia
per cada família».
Quan es cansarà Catalunya de pagar perquè la peguin?
Resulta maliciós acusar-nos a vós o a mi, que
fomentem els mals auguris, quan es corren
perills molt greus si no es fa aviat un plebiscit
on la gent catalana pugui contestar, amb un
«SÍ» o amb un «NO», la següent pregunta:
Voleu una Catalunya independent i vinculada
a Europa, bo i separant-se d'un Estat interme-
diari que duplica els impostos dels ciutadans i
dificulta la nostra peculiar vida política?
Com s'encarrila? Ha arribat l'hora de reco-
manar a tots els qui són autènticament
independentistes que s'abstinguin de votar,
en aquelles eleccions que es refereixen a la
pseudo-autonomia que tenim, mentre no
declarin —de forma prèvia i solemne— els qui
es presenten per a diputats que la primera
missió legislativa que emprendran bon punt
surtin elegits, serà convocar immediatament
un plebiscit, on els catalans puguem decidir si
volem o no ser una nació independent. I, com
és lògic, comprometent-se els diputats a dimi-
tir en cas que, per la causa que fos, el
plebiscit no pogués realitzar-se.
Si no es legalitza i es moralitza per aquest
costat la vida política, es farà molt difícil
enganyar per més temps el nostre poble. No
està pas escrit que els esmaperduts d'avui no
puguin ésser els revoltats de demà. És ago-
sarat voler perpetuar les ambigüitats i
temerari servir-se de la resignació com si,
ella, no tingués en els seus límits psíquics
l'enerbament exaltat. Que se'ns pot distreure
encara més? Justament, quan ens promouen
enlluernadors espectacles per entretenir la
gent que se la té reduïda a un estat d'escla-
vatge o en una simple immaduresa política,
s'intensifica el risc d'una situació de violència,
talment com els infants que són severs per a
mantenir les regles dels seus jocs i se sulfu-
ren amb marcada agressivitat, quan se'ls hi
volen alterar, perquè perceben que la seva
jurisdicció enlloc més té autoritat reconeguda.
Els pobles relegats a una situació d'inferiori-
tat, són molt sensibles i fàcilment perden els
estreps quan noten moltes trampes i fortes
arbitrarietats en les manifestacions lúdiques
que se'ls permet presenciar. I, com més soro-
llós és l'espectacle, més augmenta el risc
quan es manifesta l'arbitrarietat i la trampa.
En contra de tot el que s'ha pensat fins ara,
les multituds no són il•lògiques per sistema.
Tanmateix, s'han descrit com una absurditat
col·lectiva, que no tenen cap sentit, fets com
aquells del segle XIX que han quedat enregis-
trats en la Història a través d'uns mals versos
que se'ls moteja de «romanço de cec»:
La nit de Sant Jaume
de l'any trenta-cinc
hi va haver gran bronca
dintre del torin.
Van sortir set toros
tots van ser dolents
això fou la causa
de cremar convents.
No és pas la primera vegada que un fet així
irromp com un terratrèmol a la nostra terra i
provoca llargues i devastadores conseqüèn-
cies. Relata el canonge Eduard Junyent en el
seu llibre La ciutat de Vic i la seva història els
molts enrenous caòtics que van derivar-se de
la prohibició d'una mena de cerimònia lúdica
que consistia en la missa del dia de la
Candelera tirar les candeles des de la trona
de la catedral, com qui en un bateig llença
confits: aquell n'arreplega i l'altre no, aquí
n'heuen més i en regalen als veïns, uns de'
més enllà s'exhibeixen perquè són destres en
caçar-les al vol. Intranscendència? Tot el con-
trari, car escriu Eduard Junyent: «Foren els
principis de les lluites entre nyerros i cadells,
que esclataren amb tota la seva malignitat
des de que a Vic, el 1580, es produiren els
conflictes derivats de l'ordre del bisbe Pere
d'Aragó que prohibia el costum que hi havia a
la catedral de tirar candeles des de la trona
en la missa de la Candelera.» I, com si res,
no pararen els conflictes violents fins l'any
1634 més de mig segle més tard quan van
«ajusticiar» l'audaç Joan de Serrallonga. De
com foren de sagnants les lluites entre
nyerros i cadells, àdhuc en deixa constància
el Quixot. Recordeu? Quan des d'Aragó
s'encamina cap a Barcelona, després d'un
llarg trescar, entrada la nit, es paren en un
bosc per reposar i dormir. Tot d'una, Sanxo
diu atribolat que de molts d'aquells arbres
pengen peus i cames. El Quixot li respon
tranquil i amb bonhomia que no tingui por, ja
que en aquest país les persones les pengen
de vint en vint o de trenta en trenta. Després
d'informar a l'escuder, reflexiona, per excla-
mar com si parlés amb ell mateix: «por donde
me doy a entender que debo estar cerca de
Barcelona». En concret: el Quixot va desco-
brir què ja estava en terres catalanes quan va
trobar-se en un bosc amb moltes persones
penjades. L'esperit revoltat dels catalans
d'aquella època va crear estil a tot Europa
com ho prova la paraula bandoler que passà
El català ha estat i és més cantellut i violent
del que podríem creure si ens refiàvem de la
versió dels qui ens presenten com a concilia-
dors i pactistes fins al moll dels ossos. A
còpia de voler que ens ho creguem que som
així i no d'una altra manera, els mateixos que
han propagat aquesta versió, l'exageren de
forma inaudita i perden el sentit de la mesura.
Així a l'entorn del concepte pactisme, Vicens i
Vives es va anar embalant de tal forma que, a
la primera edició del seu llibre Notícia de
Catalunya, l'any 1954, en un moment deter-
minat afirma: «Des del segle XVI el pactisme
féu la viu-viu.» Quan va publicar la segona
edició del mateix llibre, sis anys més tard, al
1960, s'havia entusiasmat tant amb el pactis-
me que va substituir la frase anteriorment
citada i, en el mateix lloc del llibre on aquesta
figurava, n'hi posà una altra que diu: «Durant
el segle XVI i XVII el pactisme fou l'ossada
del constitucionalisme català.» La lleugeresa
de l'historiador queda ben retratada però els
catalans no.
Molt probablement que s'hagi volgut suavit-
zar el fet que som un poble colonitzat o s'ha
cregut convenient fer-nos passar com una
gent que entusiasmada amb el pactisme i
delerosos de dialogar —que si són teves, que
si són meves— no ens fa res perdre-hi bous i
esquelles, mentre puguem eternitzar el «par-
lem-ne». No s'ha confós la por amb el
pactisme?
Malgrat vells temors que ens fan retrets de
caràcter, no ens ha arribat l'hora d'exigir? És
cert que el preludi de la nostra Independència
sona més fort quan es comprova que uns
pobles petits d'Europa, d'aquells que de tan
menuts costa trobar-los en el mapa, reclamen
i obtenen la plena sobirania. Si ells ja són lliu-
res, nosaltres no podrem continuar maleint la
nostra mala sort, tot retraient-nos: «Com que
som un país petit tothom ens fa la llesca.»
Què priva que Catalunya no ho pugui aconse-
guir? Tot es torna a replantejar i es posa en
evidència que, dintre d'Europa, hi ha colònies
que han d'alliberar-se si es vol arribar a una
justa federació de nacions.
Només els qui facin el sord a unes reivindi-
cacions d'aquesta naturalesa i no admetin
que, també a Catalunya, tot podria resoldre's
pacíficament amb un plebiscit, són els qui
provoquen que el «bon cop de falç» dels
catalans, pugui ésser alguna cosa més que
una frase que cantem en el nostre himne. Qui
són els instigadors? Si ens deixem els posats
hipòcrites a la tauleta de nit, haurem de con-
venir que les motivacions de la violència que
sulfuren l'ànima d'un poble, les promou
l'agressió «institucional» d'aquells que, no
tenint-hi cap dret ni comprenent l'evolució de
la Història, volen fer-li la llei. Tan si vols com no.
Carles Muñoz Espinalt, en el seu llibre: "Preludi de la Independència"
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
