Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Cercador per data

« Octubre 2009 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

Article de Joan Barril: "LA VERGONYA"

julianjuanlacasa
enllaç permanent
dimecres, 28 d'octubre de 2009 | 11:11h

28/10/2009 ELS DIES VENÇUTS

Article de Joan Barril:

'La vergonya'

: TOÑO VEGA

MÉS INFORMACIÓ

JOAN BARRIL

En un país que no té Estat, que no disposa d’ambaixades, que no té grans conquistadors ni inventors i que la seva saviesa queda relegada a la intimitat, l’única cosa que ens salva és la consciència col·lectiva de ser els més guapos del món. Així ens ho hem anat creient al llarg dels anys, quan el país s’ha sentit país precisament per la varietat del seu paisatge, la qualitat dels seus vins, la laboriositat de la seva gent, el caràcter liberal dels seus ciutadans i la bellesa de la seva arquitectura. Això és Catalunya. Això i sobretot un constant degoteig de derrotes militars i d’opressions més o menys fines que sempre serveixen per homogeneïtzar la massa catalana.
Però, els últims temps, privats d’honorables mestres pastissers que ens feien creure en confusos lideratges, la idea de país s’ha anat esfilagarsant. I no perquè el paisatge s’hagi embrutit ni perquè els seus vins s’hagin agrit. Simplement: que la gent ja no és la mateixa. I no em refereixo a la gent comuna, tan laboriosa com sempre o encara més si no estigués castigada pel flagell de l’atur. Em refereixo a aquesta gent que formava part de l’aristocràcia dels diners i del mecenatge. Primer va ser Millet. Ara és aquesta curiosa operació Pretòria que ha ficat a la caserna de la Guàrdia Civil el pitjor de cada casa. Exdiputats socialistes, alcaldes amb vara alta, consellers eterns o àulics que, a les seves estones lliures, es dedicaven a les tasques domèstiques de rentar el diner negre que els arribava de molt lluny. És llavors quan fins i tot a la madrastra de Blancaneu li sobrevé una enorme vergonya i el mirall s’esquinça de cap a cap. No som els més guapos, perquè els nostres ambaixadors no són tan bons com ens pensàvem.
El consol dels més pròxims als detinguts es resumeix en una frase: «No en feu cas. Tot és una fanfarronada més a què ens té acostumats el jutge Garzón». Però fins i tot els incrèduls de la compulsiva activitat garzoniana no s’adonen que, en aquest tema, com en tants altres, l’important no és la veritat. El que és verdaderament important és que el cas que avui se’ns ofereix és perfectament creïble. I quan això succeeix, és senyal que la nostra autoestima està feta miques. ¿Què els diran ara els polítics als seus votants per explicar la lenta erosió interior d’un país en el qual el més tonto fa rellotges? Blanquejar diners, emportar-se diners públics a casa, viure al marge de la llei i continuar actuant en la impunitat converteix una Catalunya ben educada i dolguda en una Catalunya de bandolers i usurpadors.
I la primera cosa que ens han usurpat han estat precisament les paraules. ¿Quantes vegades alguns dels que han estat detinguts avui es deuen haver posat el nom de Catalunya a la boca? ¿Quantes vegades els actuals presumptes culpables deuen haver cridat davant dels seus votants el nom del socialisme com l’horitzó d’igualtat que ells no estaven disposats a practicar? La democràcia s’enfonsa amb comportaments com els que ara afloren a la llum. Aviat s’exigirà com un clamor que les llistes siguin obertes i que els votants puguin penalitzar amb un ràpid traç de bolígraf el nom del candidat indesitjable. Les llistes obertes no són la panacea, però almenys constitueixen un risc per a aquells que se serveixen de la política fins a esprémer-nos els ideals.
Avui és un dia en què la vergonya petita que ens proporcionava un sol nom ha quedat ampliada a una vergonya panoràmica. No sabem on mirar.

EL MEU COMENTARI:

Sensata reflexió d’en Joan Barril avui a El Periódico de Catalunya, després de la sobtada detenció d’imputats en corrupció.

Potser està passant com fa uns anys amb la imatge de França quan els incidents greus amb els seus marginats que feien malbé la imatge de país modern i igualitari.

Tots dos, França i Catalunya, hem tingut el xovinisme, el veure que d’altres eren menys evol.lucionats i nosaltres erem més moderns. Els primers amb la seva acollida a artistas estrangers que hi trobaven l’indret perfecte on treballar (Picasso, Josephine Baker, Gertrude Stein…), i nosaltres amb el nostre tarannà de treballar de valent en tot.

En fi… vull ser sensat. Ja faré una visió en profunditat d’això més endavant. Em quedo amb una reflexió que vaig sentir a un programa de TV-3: “A Catalunya sempre hem tingut confiança en la cultura, sobretot en la musical. Que en surti una poma podrida com en Millet, no ens traurà d’aquesta confiança”.

“ÀGORA” d’Alejandro Amenábar

julianjuanlacasa
enllaç permanent
dimecres, 28 d'octubre de 2009 | 03:07h

Després de cinc anys de la seva obra mestra “Mar adentro”, el sempre interessant Alejandro Amenábar ens porta la seva pel·lícula més ambiciosa, que s'ha convertit en l'“hit” del cinema hispà de l'any 2009, després del relatiu fracàs de la digna “Los abrazos rotos” de Pedro Almodóvar. En poc més de dues setmanes, ha recaptat més de deu milions d'euros, amb la qual cosa sembla que amortitzarà aviat el seu cost de 50 milions, sobretot amb l'estrena assegurada a França i Alemanya. Recrea la llegendària Alexandria del segle Vè amb un estil entre “peplum”, cinema històric i “biopic”, amb tocs de lliçó d'Astronomia, com aquelles de Física i Química en la interessant “Els mèrits de la Madame Curie”. Està basada en fets reals a través de l’Hipatia (Rachel Weisz, Óscar per “El jardiner fidel”), astrònoma filla d’en Theon (Michael Lonsdale, “El nom de la rosa”, “La Nelly i el senyor Arnaud”…). Però tràgics esdeveniments aixafen la ciutat i afecten greument a la llegendària biblioteca d'Alexandria, que pateix primer una repressió dels pagans contra els cristians, i després la venjança d'aquests contra els primers, sent la biblioteca arrasada i cremats els seus llibres. L’Hipatia i el seu pare poden escapar, després de dies de setge, però amb la consternació per tanta saviesa feta malbé. Els cristians prenen el poder a la ciutat, i des de llavors, tot ha de ser com ells en volen. Una emboscada de jueus contra cristians, amb molts morts, rep una sagnant represàlia… Molt se li ha retret a l’Amenábar que només ataca, en la seva crítica del fanatisme religiós, als cristians i no pas als pagans ni als jueus. Sí els ataca també, encara que menys. Tanmateix, ha sabut fer un interessant relat amb lliçons d'Història i d'Astronomia. La Rachel Weisz és l'estrella absoluta, eclipsa a tots els altres actors. Només el veterà Michael Londsdale com el seu pare hi és a la seva alçada. Potser el guatemalenc Óscar Isaac, com l’Orestes, pot igualar-li. En resum: una pel·lícula digníssima i que demostra el talent d'Amenábar. Magnífica reconstrucció d'Alexandria en escenaris naturals de la illa de Malta, ben bé resoltes les escenes de masses i creïbles caracteritzacions, tant dels pagans com dels cristians i jueus. Això sí, se li ha retret al director no posar gairebé res d'història d'amor i molt d'Astronomia i Història, però em sembla una bona elecció. No tot és comptar històries d'amor.

ÀGORA: * * * *

http://www.imdb.com/title/tt1186830/

http://www.youtube.com/watch?v=-WSU-hh2j2g&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=3yxt-CRbpEc&feature=player_embedded

“PARIS” de Cédric Klapisch

julianjuanlacasa
enllaç permanent
dimecres, 28 d'octubre de 2009 | 02:59h

Ciutats ha hagut al cinema que han tingut la sort de ser ben retratades, o a la manera de cadascun dels cineastes que les han retratat. No és el mateix la Roma retratada per en Federico Fellini, la majoria de cops en decorats reproduïts als mítics estudis Cinecitta’, ni la Nova York d’en Woody Allen o la Barcelona d’en Ventura Pons. Aquests dos últims treuen molts exteriors de les seves ciutats natals, però hi retraten els entorns segons com els interessa. París ha estat retratada molt pels cineastes americans, però sempre segons el seu estat d'ànim: o com “la ciutat més romàntica del món” o com una ciutat antipàtica pels seus habitants. Això es va veure, per exemple, en l'episodi final de la sèrie “Sexe a Nova York”, on la Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker, “Ed Wood”) hi arriba, tota fascinada per la bellesa de la capital francesa i acaba finalment renegant d'ella, dels parisencs i dels francesos. M'imagino perquè llavors hi havia encara d’aquesta fòbia antifrancesa d’en Bush per l'actitud del Jacques Chirac davant la guerra a l'Iraq. Aquesta pel·lícula que m’esmento aquí, del cineasta Cédric Klapisch (“Com en les millors famílies”, “Una casa de bojos” –parcialmente rodada a Barcelona—, “Les nines russes”…), té l'avantatge de que és un París més autèntic, vist per un parisenc que coneix bé el bo i el dolent d’ella. Amb l'estil de Robert Altman en “Vides creuades”, compta la història de diversos personatges, la vida amorosa d’ells no és cap meravella, a travers d'un ex ballarí (Romain Duris, “Una casa de bojos”), retirat de la professió per una greu malaltia cardíaca, que necessita d'un urgent trasplantament. La seva germana (Juliette Binoche), mare soltera amb dos fills, ve a tenir cura d’ell. Ell es fixa en una veïna de la casa de l’altra voravia, ben seductora, que s'enamora del seu professor d'Història (Fabrine Luchini), solitari madur, que hi veu una segona joventut en aquest embolic amorós. S'entrecreuen amb d’altres personatges, i en Klapisch li dóna un to agredolç molt allunyat del to pastel de les comèdies americanes. Llàstima que el públic d'aquí no hi hagi tingut la suficient sensibilitat per apreciar aquesta pel·lícula, com si en volguessin veure més el París vist pels americans –y fins i tot ens queda encara el París que ens mostrarà en Woody Allen després d’un parell d'anys— potser allunyada de la qualitat de “Com en les millors famílies” o de l'espontaneïtat d'“Una casa de bojos”, però es mereixia una millor acollida. Potser el París que ens mostra és de vegades massa de targeta postal, i fins i tot en Klapisch cau de vegades en aquesta “americanització” del cinema francès actual, amb algun toc a la “Love Actually” o “Quatre casaments i un funeral” –una mostra de l'“americanització” del cinema britànic”—, però el seu to és l'adient. Unes històries acaben bé i d’altres no, cosa que li fa més autenticitat.

PARIS: * * *

http://www.imdb.com/title/tt0869994/

http://www.youtube.com/watch?v=x5UUdGBSFq0&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=pQykUxMgyW8&feature=player_embedded