1. Mai he votat PSOE ( ni PP ), no sóc responsable d'haver posat aquesta colla d'hipòcrites al govern d'Espanya, la gent quan vota també ha d'assumir les seves responsabilitats, als països seriosos passa així, si cal, les responsabilitats ja les passaré amb els que vaig votar i el proper dia de les eleccions nacionals la tinc, o faré o no, però la responsabilitat també és meva. Què també en surto perjudicat ?
També vaig sortir perjudicat d'haver perdut la guerra civil i encara no havia nascut.
2. El secretari general d'UGT en les darreres eleccions va donar públicament suport al PSOE, i ara em demana que faci vaga, perquè no presenta la seva dimissió ? Si es va equivocar ha d'assumir responsabilitats, als països seriosos es demanen responsabilitats.
3. És una vaga espanyola, els sindicats bascos han dit que ells no entren al joc, aquí com sempre a fer el joc a l'ocupant.
4. Cada any Catalunya pateix un espoli fiscal de 22,000 milions d'euros, cosa que perjudica i molt el teixit productiu del país i com a conseqüència la estabilitat laboral, i els sindicats CCOO i UGT ?
Obren boca ? Demanen el concert econòmic ? Demanen la independència ?
5. El dia 1 de desembre de 2007 la societat civil va convocar una manifestació contra la política del govern espanyol, en referència al dèficit d'infraestructures, on eren CCOO i UGT ?
6. Per acabar, començo a estar fart i fastiguejat, de viure en un país on cada dia es veuen trepitjats, rebregats, i menyspreats els nostres drets nacionals, les nostres constitucions, la nostra llengua, i la nostra cultura, i això a una part molt important de “catalans” els importa un rave, i a sobre molts en són còmplices, i ara a mi em demanen solidaritat i cohesió. Doncs pensem-hi.

Al blog dels Obrint Pas he trobat aquesta foto brutal del concert de dijous a la nit al Fòrum dins del BAM, quan milers de persones van cantar i cridar amb l'excel·lent grup de rock valencià. Em permeto manllevar-la per dir amb molt d'orgull i molta emoció, que jo hi era, acompanyant la meva filla petita i tres amigues seves. I vaig ballar i saltar com els joves de disset, divuit o vint anys i vaig xalar com feia temps que no ho feia. Gràcies, Obrint Pas!

A veure si no fan tant l'ase, i és posen d'acord almenys R.cat i Solidaritat.
Josep Vilalta (BIC) President.
(El text que segueix ha sigut extret de Nació Digital.cat)
=======================
Joan Buridà (per Francesc Puigpelat)
Un dels personatges més excèntrics i curiosos de la història de la filosofia és Joan Buridà, un escolàstic francès del segle XIV que va formular una paradoxa lògica que li ha assegurat la fama per a la posteritat. S’anomena “l’ase de Buridà”, i se sol formular en aquests termes: “Un ase famolenc, situat a la mateixa distància de dues piles idèntiques de farratge (a dreta i esquerra), es quedarà immòbil, sense menjar, perquè no trobarà cap argument que li permeti prendre la decisió d’anar cap a una o cap a l’altra”.
Els darrers dies he pensat força en l’ase de Buridà arran d’algunes converses que he tingut amb col·legues independentistes sobre com pinten les eleccions del 28-N.
Una part dels entrevistats s’inclinaven clarament per Joan Carretero o per Joan Laporta, i normalment amb arguments que anaven acompanyats amb crítiques molt virulentes cap a l’altre.
Però alguns companys també es van mostrar visiblement desconcertats davant la disjuntiva. Eren persones poc barrejades amb el dia a dia de la política, poc donades a les picabaralles, raonables, no sectàries, i mostraven el seu absolut desconcert pel fet que es presentessin per separat. “Com poden no presentar-se junts Carretero i Laporta, si el seu programa és exactament el mateix”!, exclamava un d’ells.
Clar: la cosa és totalment absurda. I, per adonar-nos del despropòsit, només ens hem de fer un parell de preguntes. A algú li entra al cap que Felip Puig fundés un partit que digués exactament el mateix que CiU (UiC, per exemple), i es presentés amb ell a les eleccions? O que Celestino Corbacho es tregui de la màniga un clon del PSC-PSOE i li faci la competència a Montilla?
Doncs exactament això és el que faran Solidaritat i Reagrupament, si és que no pacten aviat, cosa força improbable, per cert. I aquesta divisió (dos partits exactament iguals, situats a la mateixa distància), col·loca molts electors en la incòmoda posició de l’ase de Buridà.
Per cert, potser algun lector es pot preguntar com va acabar l’apòleg de l’ase de Buridà. Molt senzill: l’ase es va morir de gana.
Francesc Puigpelat
27/09/2010
----------------

El setembre és el mes dels rovellons a la vall de Pardines. Fa sis tardors que ho he pogut comprovar personalment, sortint al bosc a buscar bolets (això de "caçar" bolets no m'ha acabat de convencer mai). Però enguany, de moment, no és bon any per als rovellons. A l'agost, durant aquella primera quinzena tan plujosa, semblava que aquesta tardor xalariem de valent. Però la meteorologia té coses estranyes: aquest setembre ha plogut força, però també ha fet molt de vent, i ara fa un parell de nits que fa molt de fred. Tot plegat, sembla que ha perjudicat la collita natural de rovellons. Ahir, diumenge, en vaig tenir la constatació empírica: després de tres hores de caminar pel bosc, per zones del bosc de pins on solen fer-se sempre rovellons, vaig tornar a casa amb un sol exemplar mitjà, un de sol, quina misèria! Fa quinze dies, l'endemà de la Diada, també vaig pujar a la falda de la Serra Cavallera, i només em vaig trobar cinc, comptats, dos dels quals vaig haver de llençar al fem per corcats. Per un boletaire empedreït com jo, dos fracassos seguits com aquest minen la moral, tot i que tinc una coartada perfecta: els pagesos del poble em diuen que ells tampoc no en troben, aquest any, que no m'encaparri, que no és any de rovellons i que si per la Mercè no n'hi ha hagut, ja no n'hi haurà, perquè a l'octubre ja sol fer fred usualment. En fi, un altre any serà!

Un dels punts de l'ordre del dia, feia esmena a un ajut o subvenció que el Departament de Cultura havia atorgat a l'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires. 291.000 euros per a fer una sala polivalent al Fòrum Jove.

Fa molts mesos que he deixat de seguir la política valenciana. Tampoc no em mire els diaris d'allà. La meua salut mental no ho aguanta.
Però hui, mentre sopava, m'he trobat a TV3 amb l'últim espectacle de circ i pandereta que han muntat a les corts valencianes: el portaveu dels socialistes tira una pedra per demostrar 'que està lliure del pecat de la corrupció'. Camps es descollona i ho aprofita per donar-li la volta i dir que els socialistes l'únic que fan és tirar pedres sobre la teulada dels valencians. Tot, per cert, en rigorós castellà.
Si el PSPV es pensa que amb pantomimes així es ficarà la gent a la butxaca, estem apanyats. Menys teatre i més trellat, per favor. Ja va sent hora de deixar de barallar-se entre ells, per començar. I de crear, d'una vegada, una alternativa sòlida, amb cara i ulls i propostes concretes, per fer front a aquests feixistes de l'opus que ens governen i ens governaran mentre no tinguen oposició al davant.
Em tenen tan farta, i desencantada, que no sé ni si faré l'esforç de votar quan torne a tocar...

Pel dia 29 de setembre hi ha convocada una vaga general contra la reforma laboral del govern espanyol
Una reforma que afecta a tots els treballadors que estem sota el jou de l’estat espanyol i que ens implica directament. Una reforma laboral covarda i que just pretén tapar l’expedient davant de qui realment els mana que és el capital agrupat sota el paraigües de
Parla el govern espanyol de què aquesta reforma és una millora que permetrà sortir d’aquesta crisi salvatge provocada pel capital i el poder financer. De quina millora parlen? No ni ha cap millora, i ho recalco CAP MILLORA. La única cosa que fa la reforma es retallar drets als treballadors. Estem parlant de perdre drets laborals que tant ha costat aconseguir durant anys de lluites laborals, en temes com salaris, acomiadaments, jubilació... i un cop ens ho retallin, serà molt difícil tornar a recuperar, ni tan sols un mínim del què teníem fins ara.
A la feina, quan anem de campanya en vaixell (oceanogràfic), quan fa mala mar les coses es lliguen, perquè sinó poden passar coses com aquestes:

La notícia va córrer com un reguer de pòlvora la setmana passada: L'Institut Municipal d'Acció Cultural ha deixat d'organitzar la Mostra de Cinema de Mataró i la programació estable al Teatre Monumental de la ciutat.
Podem llegir-ne la notícia publicada a Capgròs [L’IMAC elimina la Mostra i la programació estable de cinema del Monumental] o, més encara, anar al blog de la Mostra de Cinema de Mataró.
Com podem comprovar en els enllaços esmentats, el president d'aquest Institut d' "Acció Cultural" considera que no és cosa només de la crisi, sinó que cal "reestructurar l'oferta cinematogràfica no comercial". Ja és simptomàtic que algú que viu de fer "acció cultural" decideixi "fer inacció" per a parlar de reestructuració.
Alguns sabem el que vol dir organitzar sessions cinematogràfiques en èpoques de vaques magres, perquè vam bregar-hi de valent a final dels setanta i començament dels vuitanta, quan hi havia moltes ganes però ben pocs calés i els ajuntaments no tenien un ral, les infraestructures eren inexistents o precàries... A mi em fa pena, vergonya i m'indigna que ara, gent que cobra uns sous altíssims i disposa d'infraestructures que han costat moltíssim, es peremetin el luxe d'enfonsar iniciatives (com la de la Mostra i la de les sessions del Monumental), en nom de la crisi (d'espectadors, econòmica, etc.). Deixeu-me dir el que em passa pel ventre: potser si es prescindís d'aquests personatges i el que costen s'invertís en cutltura, d'acció cultural se'n podria fer molta i bona!
Conrear la cultura ha estat sempre bregar en sentit contrari al de la majoria social acomodatícia. Així van florir jardins en l'erm cultural de la nostra societat televisivament alienada en època franquista; així s'ha aconseguit una certa esponera en l'actual quotidianitat, tot i la tirada cap a una grisor de passiu consumisme.
Les nostres institucions tenen el deure de promoure la millora del benestar material i espiritual dels ciutadans i ciutadanes i, en aquesta tasca, la cultura és una eina imprescindible.
A la nostra societat, hi ha afortunadament tot d'activistes culturals que, malgrat la tònica materialista del nostre temps, encara practiquen generosa col·laboració perquè tirin endavant diverses iniciatives culturals. La gent culturalment sensible som ontològicament solidaris de tot el que sigui promoció cultural de la nostra col·lectivitat.
Certament, el cinema passa una època de crisi múltiple. Als problemes econòmics generals, s'hi ha de sumar l'impacte de les noves tecnologies i el mal que les (pre)potents pràctiques publicitàries de les grans distribuïdores nord-americanes han causat en succesives generacions de possibles espectadors. Afegim-hi, per acabar d'adobar-ho, d'una banda, la provincianització cultural del nostre país i, per altre cantó, la desaparició dels grans mestres del setè art.
Però, s'ha de llançar la tovallola? No, en absolut! A l'inrevés. Ara més que mai, es fa imprescindible mantenir encesa la flama de la cultura i bufar la brasa que l'alimenta, no pas per apagar-la, sinó perquè s'inflami més.
És del tot admissible i plausible que es vulgui "reestructurar l'oferta cinematogràfica" cultural d'una ciutat com Mataró. Sempre cal estar amatent a la relació entre allò que s'ofereix i la recepció que se'n constata, per millorar l'eficiència de l'activitat. Tanmateix, mal es pot rellançar res des de la inacció. La cultura, el consum cultural, també són hàbits i complicitats: segar-los és, en bona mesura, matar-los. Per tant, carregar-se una Mostra amb trenta anys d'antiguitat i una programació estable esdevé un gravíssim acte d'irresponsabilitat cultural i política.
La Mostra i la programació estable s'haurien pogut reajustar a la situació: eliminant-ho, no tan sols es deixa la ciutat sense una activitat com aquesta, no tan sols es dissuadeix ciutadans i ciutadanes de consumir productes culturals que els interessaven, no tan sols s'impedeix a mataronins i mataronines l'opció de descobrir realitats culturals que desconeixen; eliminant-ho, es deixa aquesta gent abocada a d'altres formes (menys col·lectives) de conrear l'esperit, es deixa Mataró molt més en mans dels detentors del circ de les crispetes i (potser el pitjor) s'agafa el camí de convertir la ciutat en barriada. Sí, potser aquí rau el problema: que alguns polítics, en lloc de bregar perquè tothom se senti part de la civilitat i la urbs ajudi al progrés personal i col·lectiu, prefereixen que la ciutat vagi semblant cada cop més una immensa barriada, perquè (miops com són) potser es pensen que la majoria dels seus votants s'hi trobaran millor. O tal vegada no, potser tot plegat és perquè la seva abominable mediocritat els du a la conclusió que, com que la cultura no dóna vots, fot-l'hi!
Em sap molt de greu que s'hagin carregat la Mostra de Mataró, també, perquè fa anys hi vaig tenir un cert vincle personal, conec els esforços que s'hi havien esmerçat i em mereixen un gran respecte la gent que la tirava endavant.
Finalment, sorprèn que l'Ajuntament de Mataró hagi pres aquesta decisió l'any que el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei del Cinema. Semblaria lògic que la ciutat participés de la xarxa de sales que s'hi contempla i, per això, res millor que bressolar el futur amb el bagatge acumulat al llarg d'aquestes dècades i no entomar-ho des de la "inactivitat" (si és que ho volen entomar, esclar!)
FOTO Una Palma d'Or que vés a saber si es podrà veure a Mataró: L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d' Apichatpong Weerasethakul
Tot i que en Gerard m'ha trucat per si volia anar a córrer aquesta tarda per la vora del Ter amb ell i en David, he preferit fer-ho abans de dinar, com tenia previst. El que no sabia és que la meva decisió em convertiria en un assassí d'abelles o, més concretament, d'una abella peluda que volava tranquil·lament per les Gavarres abans de creuar-se amb mi. Ara explicaré com l'he pelat.