Francesc Batiste Baila (Vinaròs 1919-2007) va ser un dels supervivents del camp d'extermini nazi de Mauthausen, on hi havia internats milers de catalans i molts ebrencs, i un nodrit grup de vinarossencs. Quan va esclatar la guerra civil, era mariner al costat del seu pare. Va decidir allistar-se e 1938 com a soldat de l'exèrcit republicà. Al gener de 1939, va creuar la frontera pel Perthus, ferit a la darrera batalla, amb milers de refugiats i va sofrir els camps de concentració situats a la Catalunya del nord, on es va viure un període personal dramàtic a causa de la manca d'humanitat que va demostrar l'estat francès, tal com denuncien clarament els testimonis dels refugiats catalans. Hi havia manca d'higiene total als camps i maltractaments a infants i dones. Amb la invasió de l'exèrcit nazionalsocialista alemany a l'estat francès, va haver d'allistar-se a les companyies de treballadors espanyols. Va ser enviat primer als Stalags (camps de presoners de guerra) fins al 21 de gener de 1941 que va ser deportat al camp d'extermini austríac de Mauthausen, on va rebre un tractament infernal. Aquestes vivències les narra en el seu llibre: El sol se extinguió en Mauthausen . Un llibre autobiogràfic i alliçonador, en el qual fa un crit de resistència contra la barbàrie amb l'ideal que la memòria ha de sobreviure: les noves generacions no han de viure alienes a un fet històric tan greu com és un holocaust.
Baila va prendre part als actes organitzats en motiu de l'alliberament de l'esmentat camp d'extermini i va coincidir amb l'expresident estatal Rodríguez Zapatero. Durant els darrers anys de la seua vida, va realitzar nombroses conferències arreu de l'estat espanyol i francès d'informació i denúncia de les macabres actuacions dels nazis. Formava part de l'Associació de Deportats de França i de l'Amical de Mauthausen de Barcelona. El seu segon llibre va ser Mariner del María Rosa. L'ajuntament de Vinaròs li va concedir el 2004 la Medalla de la Ciutat.
Litteratus El poeta miravetà Roc Llop i Convalia, a Contes negres vora el Danubi, narra la tragèdia viscuda en pròpia pell a Mauthausen-Gusen, en uns relats guanyadors dels Jocs Florals d'Amsterdam de 1974. El periodista jesusenc Josep M. Brull va ser assassinat al camp de Gusen. Membre d'Acció Catalana republicana, havia estat el director del cultural setmanari catalanista Vida Tortosina.
La crisi ha tingut unes conseqüències molt negatives en la nostra societat, destrucció de llocs de treball, empobriment d’algunes famílies, unes taxes d’atur insostenibles i ha posat en risc el nostre model d’estat del Benestar. Tots hem estirat més el braç que la màniga, particulars, empreses i administracions. Hem viscut en un miratge de creure’ns més rics perquè teníem un accés fàcil al préstec sense pensar que algun dia caldria tornar-ho.
De fet quan íntimament mires enrere t’adones que la febre d’aquells, vista ara, tampoc era normal. Una febre que es basava en el diner fàcil, sense esforç i el consum pel consum. Lluny quedaven les frases que ens deien els avis “els catalans de les pedres en fan pans” i els costums dels avis pels quals demanar préstecs era vist com un signe de debilitat econòmica i l’estalvi sistemàtic era una pràctica imprescindible en qualsevol família.
La crisi és un trencament forçat amb la manera de fer que dúiem. Però també és una oportunitat per recuperar un sistema de valors i hàbits que ens era propi i que estava molt arrelat a la societat catalana. La cultura de l’estalvi, el valor del treball, el valor de l’esforç, el repte de la superació, el entendre que el fracàs sovint forma part de l’aprenentatge...
Crec que la crisi ha de transformar-nos individualment, recuperant part d’aquest valors que havien passat de moda. Però també col·lectivament en repensar les empreses, les administracions i les associacions. Caldrà que moltes entitats i associacions recuperin també l’esperit de principis de segle en que no hi havia finançament públic i es recouria a fórmules imaginatives de mecenatge (així es van fer moltes coses al nostre país). Caldrà replantejar també si ens podem permetre un pavelló, un camp de gespa artificial i una piscina a tots el pobles. O potser és l’hora de mancomunar serveis, de compartir equipaments i de cada poble cerqui la seva especialitat i complementarietat amb els de l’entorn. Això o simplement no ens podrem permetre tenir 946 pobles.
Cal entendre el missatge que ens trasmet la crisi. Un missatge que en el fons és un avís a una Europa acostumada a repartir-se el benestar del món entre ella i Amèrica, i potser no s’ha adonat que ara hi altres actors que competeixen i ambicionen el model de societat que hem construït i que molt sovint no hem sabut defensar ni valorar. Ni ha que no ho volen entendre, persones, entitats i administracions que miren cap a un altre costat i esperen que amaini el temporal i defugen el canvi de mentalitat i de maneres de fer. Però segurament els temps d’abans no tornaran i sobretot no tornaran si no fem el canvi de mentalitat necessari.
NOTA: aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el digital vallesoriental.com
Quan aquest vespre he sentit a les notícies que Spanair cancel·lava de manera imminent els seus vols, no he pogut evitar un sentiment de desànim. Es confirmava el que ja es veia venir des que vam saber que s'allunyava la solució qatarí a la problemàtica situació financera de la companyia.
Resulta realment frustrant que un projecte com Spanair acabi (de moment) d'aquesta manera. Ara ja surten tertulians i comentaristes dient que això no podia anar de cap manera, que la idea d'una "companyia de bandera" era forasenyada, que les administracions no tenien que haver donat ni un duro (això no és cert, la participació no era en forma de subvenció sinó de participació accionarial) i tot el que volgueu. Però personalment vaig considerar sempre Spanair com una aposta estratègica molt seriosa per dotar Catalunya d'una companyia aèria de primer nivell, que l'enllaçava amb el món i que contribuiria a aconseguir allò que només els interessos polítics espanyols segueixen impedint: que l'Aeroport del Prat esdevingui un hub internacional, gestionat eficaçment pel propi territori.
El final de Spanair, esperem que no definitiu, arriba barrejat amb notícies sobre milions d'aturats, un triple crim a Barcelona i no sé quantes coses més. Aclapara tanta negror, però no hem d'abaixar la guàrdia. Ens en sortirem. O per fer un símil amb el tema que ens ocupa, ens enlairarem de nou.
La sobtada interrupció dels vols de Spanair anunciada avui per la companyia d'aviació catalana pot ser el preludi de la seva fallida. Atès que la participació de la Generalitat en aquesta aventura empresarial ha estat fins ara essencial les conseqüències polítiques poden ser de també de gran transcendència.
Avui es commemora el Dia Internacional per a la MEMÒRIA de l'Holocaust i milers de persones només han tingut a la boca, en bars i places del país, que un entrenador portuguès va esperar un àrbitre a l'aparcament d'un estadi de futbol.
La classe política ha aconseguit el que volia : estupiditzar la població i entretenir-la amb mesquineses. I així...
Presentació molt interessant de +VilaWeb ahir a Perpinyà. Em va alegrar especialment veure el nou local del Casal, al centre de la ciutat, molt ben equipat i elegant, amb un pàrquing amable al davant mateix i gratuït.
La xerrada va comptar amb la presentació sempre amable i atenta de Pere Manzanares i la presència de bons amics de molts anys i de gent nova i interessada. Una sorpresa pel que fa al nombre d'assistents i de gent que posteriorment se'n van fer membres, de les més grans de totes les presentacions que hem fet.
I l'horari! que és una gran ventaja això de començar a les 6.30... A les nou ja érem al cotxe cap avall. Una parada a sopar ràpids i cap a les onze en casa. En moltes ciutats els actes comencen cap a les vuit i acabes marxant d'allà a quarts de dotze. Civilitzats, al nord.