TRISTESA PER LA MORT DE RAIMON PANIKKAR

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dijous, 26 d'agost de 2010 | 22:57h

EL MÓN S'HA EMPOBRIT PERQUÈ ELL NO HI ÉS: PERÒ ENS HA DEIXAT LA SEVA OBRA, EL SEU PENSAMENT I LA SEVA FUNDACIÓ VIVÀRIUM!
No sé si a ell li agradaria que em deixàs amarar per la tristesa.
Però no m'ho esperava i m'ha colpit.
Ra¡mon Panikkar és un dels homes més intel·ligents, amables i savis que he conegut.
A través dels seus textos —i d'un dia que vaig passar amb ell i amb Nadal Batle a Tavertet— m'he fet més bo i més humà.
He perdut un germà de l'ànima. Però viurà dins la meva vida.
Al jardí canten uns sebel·lins i passa una moto per la carretera.
Els sebel·lins no s'aturen de cantar un bell rèquiem per a ell.
Em va ensenyar a assaborir el vi i la vida!
Gràcies, mestre!

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

JOURNAL DE DÉSIR (XII)

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dijous, 26 d'agost de 2010 | 10:46h

MISSATGE

Mas las palabras del cantor quien no las cree no las entiende.

José-Miguel Ullán

Pugui el teu esperit viure, durar milions d'anys, tu que estimes Tebes, segut amb la cara al vent del nord, els ulls plens de felicitat.

Inscripció de la copa d'alabastre de Tutankamon

Era estiu gran i feia un sol tapat, a l'era del padrí.

Fou allà en què et vaig veure sencer, primer cop

de l'ullada que em pegares desvestint-me d'enfora,

primer ardor que vaig sentir davant la teva còrpora.

Els al·lots quan batien les messes feien molta nosa.

Em vaig amagar darrera un garrover de cent segles

fitant els teus moviments amb ulls d'entomòleg fi.

Tu sabies tot temps que el desig et vigilava a tota

i et tocaves distret aquell lloc que m'encenia el cos

i el cap i la pell i les mans i l'entrecuix humit de tu.

Quan dinàvem no perdia calada de les teves mans,

del teu xerrar foscat i fondo de missatge perfecte.

Em miraves de reüll com aquells que la saben llarga

i coneixen els foscos misteris sagrats i breus de carn

viva entregada com ofrena, com pler, com sacrifici.

No vaig voler fer sesta i em vaig escapar a la boal:

m'esperaves com un àngel d'argila a punt de bes

i d'aferrades de dos cosssos oberts enmig de l'abís.

M'ensenyares unes geografies d'estretes i calfreds

i esgotàrem el temps de les esperes a consciència

fins que tot tornà a la immobilitat de l'esgotament.

Ara, vida i temps enllà, quan et record apareixes viu

i alenant amb aquest baf que m'entela la memòria.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article