Avui l'esquerra abertzale ha presentat al Kursaal de Donosti un document reconeixent el dolor causat a les víctimes, totes, del conflicte basc: tant el mal que ha provocat la repressió dels estats espanyol i francès, com el sofriment derivat l'acció armada d'ETA.

Elegància, tècnica, pulcritud, energia, sensibilitat, poesia... Tots aquests conceptes podrien aplicar-se a Ix!, una de les bandes més interessants –i, a l'hora, encara poc reconegudes– de totes les que poblen la cada cop més prolífica escena del pop català. Des que vam començar les emissions de La Nevera TV que teníem en ment treballar amb ells, perquè pensàvem que podien aportar alguna cosa personalíssima, pròpia i intransferible. La primera idea d'en David Mullor, cantant i lletrista del grup, era versionar un tema de Jhonny Cash. Però finalment la banda ha decidit mirar cap a les seves arrels poperes dels anys noranta i s'ha decantat per tot un clàssic dels Pixies, "Here comes your man", que han rebatejat "Ja sóc aquí". [Més]

En aquest país, cada generació té la seva pròpia primavera. Un moment fundacional sobre el qual s’edifica el relat col·lectiu, es generen afinitats, neixen estratègies i es construeix futur. Normalment, les primaveres venen precedides d’hiverns. De vegades, hiverns molt crus. Els estudiants de l’Autònoma, per exemple, vam tastar una bona ració de bastó en ple hivern, el gener de l’any 1999. La visita del president espanyol Jose María Aznar al Campus de Bellaterra va generar unes protestes que van ser durament reprimides per la Policia espanyola. D’aquella atzagaiada en van resultar uns quants blaus. Però, vist amb perspectiva, seria difícil entendre l’auge posterior dels moviments socials i de l’esquerra crítica sense aquells moments de catarsi col·lectiva. Ara són els estudiants de secundària de València els qui estan tastant la seva pròpia ració de xarop de bastó, en un hivern especialment cru marcat per la crisi, les retallades i la impunitat de la corrupció política. Allò que a Twitter s’ha batejat com a #PrimaveraValenciana sembla que no ha fet més que començar. A hores d’ara, no podem percebre què suposarà, però molt probablement es tracti d’un punt d’inflexió en la història política del País Valencià. [Més]

Després de la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 i amb quatre onades de consultes municipals per la independència ja realitzades, va nèixer el projecte polític de Solidaritat Catalana per la Independència, el mateix juliol de 2010. Un projecte polític que prioritzava la reivindicació d’independència, fent-la extensiva al conjunt dels Països Catalans, i que, per això, aglutinava i aglutina un ampli ventall de gent de procedència ideològica diversa, per bé que la resultant és clarament progressista, al servei dels interessos de les classes populars.

Dos nous projectes han aparegut posteriorment, fa pocs mesos, coincidents amb SI a fer de la reclamació d’independència l’objectiu central i també amb una composició social que sol designar-se amb la poc afortunada paraula de transversal: l’Associació de Municipis per la Independència (fundada el 12 de setembre de 2011) i l’Assemblea Nacional Catalana (que es constituirà el 10 de març de 2012), tot i que ni l’una mi l’altra es plantegen (com caldria) l’extensió a la nació catalana completa.

Per als qui, com els militants del PSAN, defensem des de fa anys l’estratègia de Front Patriòtic per aconseguir la independència, la reunificació i el socialisme, és una satisfacció veure aquestes realitzacions que no són altra cosa, totes tres (SI, Associació i Assemblea) que concrecions d’aquesta estratègia. I és que no hi ha un altre camí per avançar en l’alliberament nacional i social.

Amb tot, més enllà d’aquesta pregona igualtat de base (independència i transversalitat), hi ha algunes diferències dignes de menció. I és que cal que lluitem per la independència: 1) en l’àmbit municipal i més enllà del municipi, 2) amb accions d’agitació i propaganda i més enllà d’aquestes accions, 3) per al Principat i més enllà, per a la Catalunya completa. O, dit d’una altra manera, cal que lluitem:

1) sense restriccions institucionals: independència als ajuntaments i al parlament.

2) sense restriccions funcionals: independència al carrer i al parlament.

3) sense restriccions territorials: independència al Parlament de Catalunya i al Parlament de les Illes i a les Corts del País Valencià.

Per aixó, per guanyar la independència i el reconeixement internacional, és imprescindible votar diputats i diputades independentistes que actuïn com a independentistes, és a dir, que estiguin disposats a proclamar la independència. Aquest és el nostre repte.

València, 26 de febrer de 2012

Al replà de l'escala hi ha una rascada a la paret i una taca seca al terra.
Perquè totes les vivències deixen un record o un altre.

U.

Em vaig trobar el senyor Joan donant voltes pel replà. S'havia deixat les claus de casa i esperava que arribés la seva muller. Entreu i espereu-vos dins de casa, li vaig oferir. No, no, vull ser aquí quan arribi aquella pècora. Els havia sentit cridar algun cop, però em va sorprendre sentir un home de vuitanta anys, i amb aquell posat tan fràgil, parlant d'aquella manera, amb cara de fàstic, de la dona amb qui vivia.

Aquesta setmana passada el ple de l'actual Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va rebutjar la moció presentada per un partit a favor de l'adhesió a la xarxa dels municipis per la independència. En aquest cas CiU va presentar la moció en nom d'altres partits santboians sense representació com ERC, CUP, SI, i altres entitats com la Coral Renaixença o l'Agrupament Escolta Sant Ramon Nonat. Aquesta vegada en Jaume Pujadas va fer honor al traspassat Agustí Torrent! Per als que es van abstenir, com IC-Verds, també m'abstindré: però quan facin actes contra la violència de gènere, quina credibilitat tindran davant de la violència que patim com a catalans? no van comptar quants independentistes hi eren a la plaça de l'Ajuntament en un acte contra la violència masclista fa uns mesos?

Potser tampoc no van comptar els que com a santboians estimem i creiem que cal defensar els nostre poble, malgrat que això no agradi a molts votants: no havien de fer pedagògia política el PSC, PP i PxC? Van votar en contra, quina vergonya per a alguns i per a molts!, ja se sabia que la batalla estava perduda abans de començar.
Em sap greu, aquesta és la realitat, i tanmateix cal lliurar les batalles sabent que caldrà girar amb la cua entre les cames. Ni a la consulta popular organitzada per Sant Boi Decideix es va assolir el 10%, màxim el 8 per cent. És bo lluitar per allò que hom creu, però davant de l'evidència, no hauríem de replantejar-nos les coses, i deixar de picar contra la paret, deixar de plorar entre nosaltres i el mur de les lamentacions?

M'ha cridat l'atenció la notícia d'un estudi psicològic sobre la policia, que m'ha fet veure a la web del 15M que aquest moviment teoritza prou sobre l'experiència. Després de llegir aquests anàlisis sobre el personal que ha trobat feina en aquests cosos de seguretat de l'Estat Espanyol he arribat a les següents reflexions:

El com és la policia no és casualitat. Els policies són com els peons dels escacs o com els soldats, que al cap i a la fi són i actuen a instàncies del seus comandaments. Tota la seva activitat i entrenament militaritzat es fonamenta en el principi d'autoritat. Jerarquia de comandament piramidal i obediència cega, la base de les màquines de guerra que són els exèrcits...

Erostrate, Incendiaire 

La ville d’Éphèse, où naquit Herostratos, s’allongeait à l’embouchure du Caystre, avec ses deux ports fluviaux, jusqu’aux quais du Panorme, d’où on voyait sur la mer profondément teinte la ligne brumeuse de Samos. Elle regorgeait d’or et de tissus, de laines et de roses, depuis que les Magnésiens, leurs chiens de guerre et leurs esclaves qui lançaient des javelots, avaient été vaincus sur les bords du Méandre, depuis que la magnifique Milet avait été ruinée par les Persans. C’était une cité molle, où l’on fêtait les courtisanes dans le temple d’Aphrodite Hétaïre. Les Éphésiens portaient des tuniques amorgines, transparentes, des robes de lin filé au rouet couleur de violette, de pourpre et de crocos, des sarapides couleur de pomme jaune et blanches et roses, des étoffes d’Égypte couleur d’hyacinthe, avec les flamboiements du feu et les nuances mobiles de la mer, et des calasiris de Perse, à tissu serré, léger, toutes parsemées sur leur fond écarlate de grains d’or façonnés en coupelles.

FINAL DE FESTA



Herostrat, així et diuen.

Moriràs trepitjant la teva ombra,

oblidat del món i del poder.

Únic en la diversitat folla

que trontolla en el llac de crom

dels noms i dels desitjos.

 

Recurs inacabable del nostre dolor,

ombrívola imatge de la lluna esquinçada.

Amor dels morts que mosseguen

la molsa, roja i vertiginosa,

dels desitjos sense nom.

 

Herostrat,

tu també has rellegit

les línies de l’eternitat?

                                                            

Herostrat,

tu també has travat

l’immortal ordre del foc?

 

Herostrat,

el del Nom trencat.

Així et dius.

 

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Herostrat_d%27Efes)