jrenyer | dilluns, 26 de desembre de 2011 | 18:48h
Aqueix mateix mes, amb pocs dies de diferència, Josep Fontana i Arcadi Oliveras han fet sengles declaracions banalitzant la causa de la independència del poble català que no poden passar sense resposta.
Josep Fontana va declarar al diari Ara el proppassat 17 de desembre: "Independents de qui ?. Berlin tampoc ens ho deixaria fer". Per la seva part Arcadi Oliveras predicava des de Vilaweb el dia 15 darrer:"Amb la independència tampoc no tindríem més poder". Tot i la diferent alçada intel.lectual que separa un i altra personatge les seves paraules tenen en comú que provenen de dos homes representatius de la generació que des dels anys seixanta del segle passat ha sigut -i és encara- hegemònica ideològicament al nostre país, la del progressisme anacional català.
He mirat de sintetitzar una descripció sucinta del singular conglomerat progressista que integren els tardo-comunistes autòctons i els cristians pel socialisme nostrats en l'apunt titulat "Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani". L'abstracció dogmàtica del ideals universals atribuits al socialisme i el cristianisme s'ha contraposat a l'aspiració concreta, real i sobretot pròpia, de la independència de la nació catalana. La prioritat atorgada a causes abstractes i alienes ha estat la coartada per encobrir l'acatament de l'ordre dominant espanyol presentat com a reformable per la via d'un federalisme d'inspiració socialista. Fracassada aquesta quimera i desarmat d'arguments el regenracionisme espanyol que ha estat estandard del progresisme local, els seus portaveus -com Fontana i Oliveras- defugen l'autocrítica dels seus postulats i opten per blamar la causa que sempre han combatut i que veuen ressorgir a l'hora del seu declivi ideològic i vital, la de la independència de Catalunya.
He mirat de sintetitzar una descripció sucinta del singular conglomerat progressista que integren els tardo-comunistes autòctons i els cristians pel socialisme nostrats en l'apunt titulat "Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani". L'abstracció dogmàtica del ideals universals atribuits al socialisme i el cristianisme s'ha contraposat a l'aspiració concreta, real i sobretot pròpia, de la independència de la nació catalana. La prioritat atorgada a causes abstractes i alienes ha estat la coartada per encobrir l'acatament de l'ordre dominant espanyol presentat com a reformable per la via d'un federalisme d'inspiració socialista. Fracassada aquesta quimera i desarmat d'arguments el regenracionisme espanyol que ha estat estandard del progresisme local, els seus portaveus -com Fontana i Oliveras- defugen l'autocrítica dels seus postulats i opten per blamar la causa que sempre han combatut i que veuen ressorgir a l'hora del seu declivi ideològic i vital, la de la independència de Catalunya.
