
L'amic, mestre i company d'El Punt Manuel Cuyà s escriurà les memòries del President Jordi Pujol (viquipèdia), que editarà Proa, d'Enciclopèdia Catalana. M'ho va comentar fa dies. S'ha sabut avui, després de rumors i un interès periodÃstic curiós estant en campanya electoral. Tres anys després de sortir del Palau de la Generalitat, l'atenció està encara en Pujol, més que no pas en Pasqual Maragall, que aquests dies exhaureix el seu accidentat mandat.
Em sembla inèdit com Pujol s'ha arremangat per fer campanya per Artur Mas, mentre que Maragall, ja sigui per grip o per oportunisme electoral, s'amaga i intenta no fer ombra al candidat José Montilla i el seu tà ndem, que és RodrÃguez Zapatero en lloc d'Antoni Castells. Quan el President Maragall va a Gavà , hi arriba tard i marxa d'hora. Quan va a Lleida, arriba tard. Dilluns, en el dinar del tà ndem Zapatero-Montilla amb empresaris, va passar amb més pena que glòria. Assistir en pròpia carn a l'apunyalament del tripartit no ha de ser còmode, President Maragall. Ho entenem. És per això que el seu paper en la campanya socialista (al marge de tenir-hi el seu germà Ernest Maragall ficat a la llista i en les estratègies del carrer Nicaragua) es limita a sortir al final de tot de l'anunci televisiu quatre o cinc segons dient que "ningú no farà més pels catalans que Montilla".  Â
Però tot això venia a tomb del llibre, en dos o tres volums, de les memòries de Jordi Pujol. Passades les eleccions s'hi posaran, amb les primeres entrevistes. A veure què vol fer el President. Si Mas acaba sent President de Catalunya, Pujol podrà mostrar-se més sincer. Si Montilla és el substitut de Maragall al Palau de la Generalitat, a Pujol se li girarà feina i mentre faci les entrevistes amb en Cuyàs tindrà el cap en un altre lloc.

TÃtol: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura
Autor: Carles Serrat (Barcelona, 1961) és periodista. Des del 1979 ha treballat en premsa escrita, en rà dio i en televisió. Coautor de La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (1985). Coguionista dels documentals Granados i Delgado. Un crim legal (1996) i Winnipeg. Palabras de un exilio (1999) per a televisió, i Memòria negra (2006) per al cinema. Ha escrit, amb Ramon Solé, les novel·les Canya o mitjana (1998) i El fill de la Lola (1992).
Fotografia coberta: Marc Duran
Editorial: Dau
Apunt: "Per tant, quan em pregunten en quin moment em comença a interessar la polÃtica, se'm fa molt difÃcil situar-ho. Jo crec que hi vaig néixer, en aquest món. Per exemple, com ja he explicat alguna vegada públicament, el meu pare m'ensenyava a cantar Els Segadors quan munyÃem les vaques, però em feia tancar la porta i em deia: "això només ho podem cantar aquÃ, a la quadra, tu i jo, sols i fluixet."
Fruit d'una sèrie de llargues entrevistes, Montserrat Tura evoca els records d'infantesa a la masia familiar i la precoç milità ncia polÃtica, i parla en profunditat de les seves dues grans passions: la medicina i la polÃtica. Aixà mateix rememora amb emoció les figures del pare i la mare, i descobreix detalls de la seva vida més personal."
[Vilaweb: Retrat atÃpic de Montserrat Tura]

Catalonia needs a foreign office to promote its image as a country on an international level, and to ensure success when European policies are planned and coordinated. Under Jordi Pujol's long presidency in the Generalitat and, to a lesser extent, during the problematic mandate of Pasqual Maragall, Catalonia has skillfully managed to make up for its scarce institutional resources at an international level. It is no easy task for a stateless nation to present itself on the international stage. That’s why the Catalan government should create a ministry of foreign and overseas affairs, under the management of the presidency, or the first minister, should one exist. Notwithstanding the political affiliations of the actual government, the country's institutions must be given powerful promotion mechanisms. This has obviously occurred to all of Catalonia’s political parties, as ERC [link, pdf 79 pages], CiU [link and link] and ICV-EUiA [zip and zip] all include the creation of such a ministry in their programs, while the PSC [pdf 312 pages] simply makes reference to it, while stopping short of deeming it necessary. And the PP [pdf 199 pages] obviously don't want to hear anything about such an idea.


Entrevista a l'eurodiputat d'ICV-EUiA, Raül Romeva, que ha pres un cert protagonisme en la polÃtica catalana grà cies al seu bloc d'actualització gairebé dià ria. Romeva pretén acabar amb el dèficit d'informació europea, i per això hi escriu en el seu bloc.
-Des de quan té bloc i per què el va obrir?
-El vaig obrir el 24 d'abril de 2006 després de constatar que jo mateix era un gran aficionat a consultar-ne d'altres persones. Vaig pensar que amb un bloc en el qual exposar algunes de les coses que fem al Parlament Europeu podria contribuir a reduir el dèficit informatiu i de debat que malauradament envolta els temes europeus. La intenció en obrir-lo era doble: per una banda aspiro a que serveixi per informar sobre els debats que tenen lloc al PArlament Europeu (i com a bustia de comentaris i suggeriments en relació a aquests debats), però per l'altra també és l'espai que miro d'usar per tal de participar en debats que tenen una clau més catalana.
-Amb quina periodicitat l'actualitza? Quant temps li dedica a la setmana o al dia?
-La intenció és que l'actualització sigui dià ria. Malauradament això no sempre és possible i depèn lògicament de si disposo d'una terminal amb accés a Internet. En qualsevol cas, però, malgrat que no arribi a penjar-hi un apunt diari, sà que hi treballo dià riament, ja que sovint em preparo els apunts en previsió de penjar-los quan tingui accés a Internet. La dedicació varia molt segons el dia i la setmana,. Hi ha setmanaes en que els apunts són més descriptius, i aquests es fan més rà pid. D'altres, però, es tracta de reflexions més de fons i contingut que requereixen de més temps de preparació i elaboració. Sigui com sigui no considero en cap cas que actualitzar el bloc sigui una obligació sinó que, almenys en el meu cas, és un plaer, i em serveix a més a més per ordenar idees i conceptes.
-De quins temes escriu? Què trobarà el lector al seu bloc?
-El tema protagonista, sens dubte, és el debat europeu i europeïsta, especialment en la seva vessant europarlamentà ria. Tanmateix, miro de fer-ho a partir d'aquelles qüestions concretes com el medi ambient, els drets humans, immigració, la promoció de la pau, les llibertats, drets LGBT, dones i igualtat d'oportunitats, etc... aixà com, lògicament, dels debats més estructurals com el debat euroconstitucional o els pressupostos europeus. Per altra banda, però, també hi faig aportacions de carà cter més nacional/català o reflexions de carà cter més global/universal.
-Admet comentaris dels lectors?
-SÃ.
-Quines satisfaccions n'obté? Hi veu algun risc en donar veu al lector?
-Constato amb satisfacció que la gran majoria dels comentaris que rebo són reflexions coincidents o discrepants amb la que jo hagi pogut exposar, però basades sempre en una voluntat de participar i contribuir al debat. En la mesura de les meves possibilitats miro de respondre a aquests comentaris. Tanmateix, lamento també que hi hagi qui utilitzi aquests espai per insultar de manera gratuïta o per fer-hi comentaris poca-soltes, cosa que sovint fa gent que ni tant sols gosa signar els seus comentaris. En qualsevol cas crec que aquests comentaris desafortunats són minoritaris, es desqualifiquen a sà mateixos, i no penso que hagin de posar en dubte el valor de mantenir una lÃnea oberta amb la gent.
-Explica tot el que vol al seu bloc o s'autocensura?
-Miro de parlar de tot en la mesura que penso que pot tenir un interès públic. Malgrat que el bloc és un espai personal, i que la responsabilitat del que hi escric és exclusivament meva, no puc obviar el fet que en aquests moments faig una feina institucional de representació, en nom d'un projecte polÃtic concret i en base a un programa especÃfic. Aixà doncs, més que autocensura miro de ser responsable. Tanmateix sà m'he trobat amb el desig d'escriure alguna cosa i d'emetre algun comentari que finalment no he fet en considerar que no comptava amb la informació suficient. De vegades, aquest comentari l'he fet més endavant, d'altres, simplement ha perdut sentit fer-lo. I és que cal no oblidar que el bloc és un espai públic i obert, de manera que cal anar en compte a l'hora de fer-hi comentaris i afirmacions gratuïtes o no contrastades. Es tracta, ni més ni menys, que d'aplicar un mÃnim codi ètic similar al dels/les periodistes a l'hora d'informar.
-Com veu la bloquesfera polÃtica de parla catalana?
-Sens dubte de les més actives a escala mundial, i no crec que exageri.
-Si disposés de més temps per al seu bloc, què hi faria que ara no pot fer?
-Segurament no massa més. Penso que és important actualitzar un bloc de manera que aquest esdevingui un espai el més dinà mic possible però sense que esdevingui una pà gina web freda i impersonal. Massa informació pot resultar contraproduent. Un apunt diari em sembla raonable, dos de manera excepcional em sembla també acceptable, però més pot resultar ja ineficient. Per altra banda, penso que el valor del bloc és que l'elabori totalment i exclusiva l'autor, almenys és que que procuro fer jo, i això depèn, lògicament de la disponibilitat de temps i de les possibilitats tècniques.
-Recomani'm cinc blocs d'altres polÃtics.
-En segueixo forca més que cinc, però entre aquests penso que els següents són prou interessants: Alain Lipietz, d'Els Verds de Franca [bloc]; Dolors Camats, d'ICV [bloc]; Miquel Iceta, del PSC [bloc]; Miquel Àngel Llauger, d'Els Verds a Mallorca [bloc]; Toni ComÃn, de CpC [bloc].

L'enquesta del CIS [pdf avanç resultats, de 67 pà gines, i pdf tabulació, de 66 pà gines] incideix en un paisatge hipotètic prou conegut per al lector. CiU guanya les eleccions de carrer, amb 11, 12 o 13 escons més que el PSC, que baixaria dels 40 diputats (ara en té 42) i se situaria en els 39 psicològicament durs, molt durs. La frontera entre 40 i el que vingui per sota, canviant el 4 pel 3, pot ser traumà tica, ja que trasllada forçosament els socialistes al record dels seus resultats dels comicis de 1980, 1984 i 1995.
(Algú retreurà que l'enquesta del govern espanyol està feta entre el 2 i el 15 d'octubre, abans de l'inici de la campanya, però aquest dijous La Vanguardia en treurà la seva última enquesta, que apunta uns resultats molt semblants.)
El tripartit segueix sumant. Una suma que inquieta CiU, que es veu a venir que Artur Mas pot tornar arraconat en la seva cursa per la Presidència de la Generalitat en les negociacions postelectorals. ERC, amb 21 escons segons el CIS, tornarà a tenir la clau. Seria imprescindible per reeditar un govern catalanista i d'esquerres i, al mateix temps, podria formar un executiu nacionalista CiU-ERC. O tripartit d'esquerres PSC-ERC-ICV-EUiA (de quatre) o tripartit nacionalista CDC-ERC-UDC. Els independentistes tindrien la paella pel mà nec, i aquest dimecres ja han avançat que el seu candidat a la Presidència, d'entrada, no serà ni Mas ni José Montilla, sinó el capacitat Josep-LluÃs Carod-Rovira. En la virtual negociació, el desplegament de l'Estatut (i la no-dependència respecte el poder espanyol) per part de CiU i del PSC hi tindrà un paper important.
Retorn a la Catalunya dual o avenç en el pluralisme parlamentari
Per Tots Sants, amb la incertera d'una alarmant abstenció, però al mateix temps amb el factor desconegut de celebrar les votacions un festiu entre setmana, els ciutadans es jugen el retorn a la Catalunya dual del pujolisme o avançar en el pluralisme parlamentari. Els petits (ICV-EUiA i PP) pugen, apunten les enquestes. ERC es manté, amb una lleugera tendència a la baixa, en una tercera posició de privilegi que fa tres anys va sacsejar el mapa polÃtic català , absolutament bipolaritzat des de les majories absolutes de Jordi Pujol.
La Catalunya dual seria, per fer memòria, aquell paÃs en què la Generalitat estava només en mans d'una força (CiU) mentre que la segona (PSC) ostentava el poder als grans ajuntaments i la Diputació de Barcelona, afegint-hi l'administració de l'Estat quan governava el PSOE a Madrid. Retorn al passat o aprofundiment d'un mapa polÃtic més repartit i equilibrat. Aquest és el dilema, en part.
CiU no es fa il·lusions i creua els dits per frustrar un segon tripartit
De la campanya electoral de CiU tothom coincideix a afirmar que és la més potent i atrevida (agressiva en el cas del DVD o de la visita al notari), en contrast amb l'apagada i discreta estratègia socialista [l'eixut Montilla retreu a Mas la seva arrogà ncia] i les responsables i assenyades d'ERC, ICV-EUiA i inclús del PP. La il·lusió i la trempera a la federació nacionalista, però, contrasta amb l'hermetisme i la prudència que envolta la possible formació de govern. Fan campanya i només campanya. A CiU [el dur d'Artur Mas llença una opa als votants del PSC i ERC] ningú no fa córrer travesses amb els noms de candidats a ocupar les conselleries, per posar un exemple. Això demostra fins a quin punt a CiU, amb l'aval de l'avi Pujol, estan concentrats en el resultat de Tots Sants i prou.
Zapatero: massa lluny Montilla té fred, però massa aprop es crema
El PSC aposta per la carta RodrÃguez Zapatero, que, si em permeteu el parèntesi, ha fet una aposta personal amb el candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid [el vÃdeo]. Hi ha posat un amic seu, l'economista que no s'entén amb l'avi Pedro Solbes i feia d'assessor presidencial a La Moncloa Miguel Sebastián.
Per corregir els missatges medià tics del dinar-mÃting de Zapatero amb Montilla i Pasqual Maragall, acompanyat d'empresaris [Mas diu que ZP va fer la punyeta a l'exministre], el candidat socialista ha insistit a dir que el PSC té "autonomia total" per fer pactes de govern al marge de la voluntat del PSOE. Ejem...

Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras