López Tena va parlar de les relacions de Solidaritat amb altres partits sobiranistes i del camí a fer cap a la independència amb els membres de +VilaWeb, dins el cicle 'Implicats'
Dimecres 25.01.2012 16:37
Va parlar de les relacions de Solidaritat amb altres partits sobiranistes i del camí a fer cap a la independència amb els membres de +VilaWeb, dins el cicle 'Implicats'
El diputat de Solidaritat Alfons López Tena fou ahir al vespre el protagonista del cicle 'Implicats', que reuneix cada mes els membres de +VilaWeb amb personalitats de l'actualitat política i cultural. Va parlar de les relacions de la seva formació amb altres partits sobiranistes i nacionalistes, especialment amb ERC i CiU, i del camí cap a la independència, per la qual cosa va dir que calia una gran mobilització social. Perquè, segons el seu parer, la independència de Catalunya no la farà un sol partit, sinó una suma de partits' (vídeo).
'De la mateixa manera que els autonomistes tenen diverses cistelles per ficar els seus ouets, i els espanyolistes també, els independentistes han de poder tenir diferents altermatives també, i no entregar-se a un sol partit, i que la independència no sigui patrimoni d'un sol partit, va explicar López Tena.
Per què la majoria independentista no es tradueix al parlament?
I va exposar la seva opinió sobre el fet que la majoria social que les enquestes diuen que hi ha sobre la independència no es trasllada en diputats al parlament. 'Hi ha dues ofertes. Una és la de sempre, des de les Bases de Manresa, que és la que diu voteu-nos per plantar cara, perquè som els de casa, perquè o bé aconseguim coses o aconseguirem la línia d'ara de quedar-me com estic. La crida que fan ara CiU i ERC és la de resistir en front d'un govern del PP, de resistir tots junts, arraulits, per aguantar el xàfec, perquè ja tornarà a sortir el sol. I l'altra opció és dir que ja n'hi ha prou d'aquest color, volem la independència. La gent majoritàriament vota encara la primera opció, perquè la proposta política de la independència immediata encara és molt recent i necessita el seu temps'.
Text extret de Vilaweb.

«Arran de la mort de Manuel Fraga Iribarne s'ha tornat a evidenciar l'activitat d'aquells subtils i vells moviments destinats a conservar la paràlisi. Fraga ha estat lloat per la ultradreta. Ha estat acomiadat amb un to lacrimogen per aquell segment que, potser per peresa, encara és designat amb el nom de “dreta civilitzada”. Ha estat legitimat pels que imposen la lectura pietosa de la Transició com un dels moments zen de la nostra història contemporània, cosificació de la tesi leibniziana del “millor dels mons possibles”. Ha estat reivindicat pel patriotisme d'una esquerra incapaç de rebutjar les seves pròpies ics: “Tenía el estado en la cabeza”, diu Felipe González en reconeixement a Fraga. Ha estat ponderat per aquell periodisme falsament tou, que, lluny de subratllar la continuïtat natural entre dos dictadors, va presentar només com una anècdota pintoresca l'abraçada entre Fraga i Fidel Castro. Part de la biografia de Fraga ha estat amputada per aquells sectors que només consignen el seu perfil com a polític de l'era democràtica, com a fundador del PP i com a president de Galícia.
...

Això era i no era, una princesa amb sis anyets recent complerts i amb la il·lusió de començar a recitar poemes al col·le. Enjogassada, però, i amb ganes d’abocar-se al temps de lleure que no acaba mai per als menuts, va encomanar-li la recerca d’una bona peça poètica a la cosina de Barcelona, que allà hi deu haver de tot... I, mira com és la intuïció infantil, va resultar que la cosina, amb un temps que sí que acaba i no és mai prou, s’hi va bolcar a l’assumpte i va gaudir de valent. Va ser també princesa per unes hores, i va viatjar a aules de primària, quan la mestra contava la història d’un arbre que se sabia el darrer i els alumnes ens l’escoltàvem amb ànsia de pati i amb un interès difús en saber per què el vegetal de la foto lluïa un esguard tan llastimós…
Temps després, quan els anys van despullar-nos dels vestigis reials de la infància, vaig anar a parar a un llibre de Marc Granell. Fullejant-lo, vaig topar amb uns versos que em parlaven d’aquell arbre de mirada trista… De sobte, una punxada. La punxada d’indignació per haver tingut aquells fets tan a la vora i per no haver-los entès com calia des d’un primer moment.


