
Els pobles ocupats sempre han patit l'estigma de la divisió. Sembla una condició prèvia per alliberar-se. No és estrany doncs que els prohoms més conscients del nostre poble ens advertissin sobre aquest perill i de la unitat en facin bandera. Un d'ells, l'escriptor Agustí Calvet (que va passar a la història amb el pseudònim deGaziel), en un dels moments més difícils de la nostra història com era el començament del franquisme, escrivia: «A hores d'ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que aquesta sigui una tasca indispensable: és l'única.»
Afortunadament no vivim pas en els temps tenebrosos del dictador, però som en una època on cada dia som més els que veiem que el nostre futur serà ben negre si no assolim la independència. És, doncs, un dels instants més cabdals de la nostra història, tot i que som conscients que arribar a l'objectiu no serà fàcil, i per aquest motiu es va imposant entre nosaltres l'esperit d'aquella unió que defensava Gaziel.
Aquest és l'ànim que ha impulsat el manifest Suma Independència que es va presentar el 17 de desembre a Barcelona i del qual sóc uns dels més de 1.900 signants el dia d'avui. Algunes veus ho han volgut presentar com la competència a d'altres opcions independentistes més o menys consolidades a ulls de l'opinió pública. És més, hi ha qui ho veu com una maniobra fosca per dividir el vot independentista quan, de fet, aquest vot està ja repartit de fa anys entre diverses forces amb representació parlamentària. Mireu si no els independentistes que hi ha entre els votants de CiU, ERC o Iniciativa. Fins i tot, els podem veure entre les files del PSC, on alguns dels seus militants han col·laborat de forma entusiasta en l'organització de les consultes del passat 13-D. I no podem oblidar la gran bossa de vots independentistes que es queda a l'abstenció a cada convocatòria. Voleu una divisió més gran del vot independentista que l'actual?
Aglutinar aquest vot per fer-lo efectiu amb vista a la nostra independència no és fàcil. Entre d'altres coses perquè el poble sap perfectament que, en unes eleccions autonòmiques, únicament podem escollir aquells que han d'administrar les engrunes que ens deixa el poder espanyol. Capgirar aquesta situació i transformar les properes votacions al Parlament en un plebiscit per la independència de Catalunya passa per articular un front del «sí» el més ampli i transversal possible. És a dir, una coalició electoral on l'únic comú denominador entre tots els seus integrants sigui l'objectiu de la proclamació d'un Estat català. La procedència i perfil polític dels seus integrants ha de ser variada i representar totes les sensibilitats del país. No es tracta d'estar «dins de» sinó «al costat de». Perquè una coalició és una aliança temporal de persones o partits amb un fi comú, i res millor que això per representar l'anhel d'unitat que reclamen avui la gran majoria de patriotes del país. Sabem que en aquesta unió ni tots som iguals, ni volem ser-ho. A qui agrada la uniformitat? Amb tot, n'hi haurà de més grans i de més petits. I és aquí on rau la clau de l'èxit, a saber coordinar les potencialitats. Una coalició escenifica un autèntic esperit d'equip i les seves cares més destacades poden identificar-se amb els diferents matisos que té avui el moviment independentista. No podem ser tan ingenus de creure que tots els que aposten per trencar amb Espanya estaran disposats a aglutinar-se amb un sol d'aquests matisos i assolir la majoria absoluta.
Per arribar a fer cristal·litzar aquesta iniciativa caldrà veure-hi més enllà de les pròpies files i ser capaç de construir aliances i teixir complicitats. No podem menystenir-nos entre nosaltres perquè tota força independentista, per petita que sigui, és necessària en aquesta batalla titànica. Valorar les fortaleses i possibilitats de l'un o l'altre va molt més enllà d'un simple nombre de militants. En aquestes hores determinants de la nostra història no hi ha lloc per a les petiteses i les enveges de pati de col·legi.
Catalunya ens exigeix deixar
de banda els interessos personals i tenir una visió que vagi més enllà
de la dels nostres propis convençuts. Els signants de Suma Independència estem disposats a fer aquest gest. Qui ens acompanya a sumar per la llibertat?
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya
(Fotografia de la Portada del llibre de Santiago Espot "Discursos a la Nació)

Rellegeixo entrades passades i m'emociono. Aviat farà un any d'aquella ventada. Sembla mentida...
Vaig fabricar-me un bot per travessar aquell oceà de tempestes, fred, boira i solitud. La barca va aguantar l'embat duríssim d'aquells dies. Vaig arribar a port i ara sóc aquí rellegint els passatges més tristos de la meva navegació.
He de confessar que encara avui se m'han negat els ulls mentre llegia. Quanta tristesa acumulada en un petit fragment... Em vas fer patir tant! No deixa de sorprendre'm la capacitat que tenim les persones de concentrar passions, despertar admiració, de captivar, d'enamorar...
Així és la vida, així és la condició humana. Fràgil, vulnerable, silenciosa... i alhora forta, persistent i amb una gran capacitat de resistència.
Així és la vida, així sóc jo.
Encara avui et miro i no puc deixar de pensar en aquell mar de tempestes.
Are you home from the sea, my soul balladeer
You've been away roaming far away from here
weathered a storm, your heart unafraid
crossed every ocean in the boat that you made
(...)
You’re a light in the dark, a beacon of hope
and strong as a sea boat, strong as a rope
And the vagabond wind, whispers over the bay
and the songs and the laughter, are carried away in the sky.

Al cicle de conferències sobre pensadors catalans que es fa a CaixaFòrum de Tarragona, avui ha tocat parlar de la figura de Jaume Vicens i Vives, de qui commemorem els cent anys del seu naixement i cinquanta de la seva mort. La xerrada ha anat a càrrec de Montserrat Duch, antiga companya d'estudis, coneguda historiadora i política ocasional. Duch, en la seva llarga i interessant dissertació, ens ha parlat de Vicens en el context de l'època en què li va tocar viure: de secretari de Bosch i Gimpera durant la guerra a represaliat quan aquesta es va acabar, de fundador de l'editorial Teide a catedràtic prestigiós i influent als anys cinquanta. Va representar aquell sector d'intel·lectuals catalans que van preferir quedar-se abans que exiliar-se, actitud que no sempre va ser compresa. Ens ha parlat del que va representar a la historiografia catalana, creador d'una mena de tercera via entre el romanticisme tradicional catalanista (Rovira i Virgili i Soldevila, amb qui va polemitzar) i els nous corrents (Annales). Ha parlat també de les seves dues grans obres, Notícia de Catalunya i Industrials i polítics, i de la influència que exercí a les noves generacions. La seva prematura desaparició ens porta, com passa sempre en aquests casos, a preguntar-nos: quina hagués estat la seva trajectòria vital a les apassionants dècades dels 60 i 70?
Duch ha acabat amb una no-resposta a la pregunta del títol de la conferència: encara som (o hem de ser) pactistes els catalans? Tot ve perquè una de les idees centrals de Vicens era que el pactisme d'arrel medieval és essencial en la idea de catalanitat, fins a esdevenir un tòpic, al costat del seny i la rauxa o l'amor pel treball. Hem de ser pactistes els catalans, el 2010? Pregunta de rabiosa actualitat. Duch, com a bona socialista, ha fugit d'estudi i no s'ha mullat.

El gener s'està acabant i no ha estat un mes tranquil. Alló de la "cuesta de Enero", que sembla ser que venia d'haver gastat massa per Nadal, no sé si encara existeix quan la crisi ens fa que siguin costaruts tots els mesos de l'any.
Però a mi aquest gener se m'està fent especialment costa amunt, em costa aquest gener. I no només per la feina, que m'absorveix moltes hores, també per altres coses.
Tenia ganes de comentar coses que passen, no tant a mi sinó en l'entorn, i no trobo l'estona, ni tampoc les ganes, de fer-ho. Ho intento ara, encara que sigui com un repàs de l'actualitat, ràpid i sense pretensions. Per deixar-ne constància, en una barreja desendreçada on hi abunda el pessimisme que, com ja sabeu, no m'agrada.
14 Km amb Canvis : Serafín i Alfonsa. Calentament
J.Luis, Rosendo, Sergi i Salva a tope !!
Vel Màxima 3,22 - Total Km. 14
1km 7' - 2km 6.31 - 3km 6.37 - 4km 6.21 Cal.
5km 4.47 - 6Km 4.53 - 7km 4.40 - 8 km 4.48
1 km 5.50 (rec )
1 km 4.38 - 1 km 4.35
1 km 5 minuts trote ( rec )
1km Final 3.49 + 15 minuts de recuperació i estiraments

Per Andreu Calvó
Protegeix-te de

L'entrevista a Julià de Jòdar està molt bé, però el títol “La tortura és una eina de la democràcia”, en la portada de Vilaweb d'avui, és confús i ambigú.
Salvador Dalí testant a favor de l'Estat espanyol, els fills d'Agustí Centelles venent l'arxiu fotgràfic del seu pare al govern de Madrid i els regidors de l'Ajuntament d'Ascó que han votat favorablement a acollir el cementiri de residus nuclears al seu municipi han adoptat respectivament decisions jurídicament vàlides, però que tenen en comú el tret de desvincular-se de la comunitat de la que formen part.