
Difícilment es podia esperar res de bo d'un personatge que en les primeres intervencions com a president del Barça es va dedicar a demanar perdó per la catalanitat de l'anterior període; que va emparar-se en la Moreneta; que va donar per bo el suport de l'impresentable especulador Núñez, i que va prendre amb tanta empenta la defenestració de Cruyff.
I avui ha fet el gest definitiu a l'assemblea de penyes posant a la pràctica com a idioma oficial l'espanyol, i barrejant educació amb servilisme i botiflerisme.
Espanya, les multinacionals i els senyorassos de l'elit barcelonina i catalunyesa poden estar contents. Esperem que això no s'empelti a l'equip i a l'entrenador i que seguim disfrutant amb ells, i que això eviti el protagonisme d'aquest personatge. Quin peça! Això és com a la guerra, el quintacolumnisme s'ha instal·lat a can Barça!
Llegiu aquest interessant escrit del Toni Rico, de la CUP de Girona, que publica avui al seu blog.
La consigna pre-electoral del PSC(PSC-PSOE) consisteix a afirmar que amb ells "el canvi" és real.

Ho vaig comentar fa uns dies, el Barça només és un club, en part gràcies als socis, que han aconseguit fer president a un nen pijo de la zona alta de Barcelona, amb el grup Godó que li cobreix les espatlles.
Ara el Barça torna a ser aquell club fosc on personatges com Nuñez i Gaspar (que parlaven castellà entre ells) feien i desfeien i s'enriquien a nivell personal, i a la vegada donaven un imatge patètica del club al món, Ah m'oblidava de'n Casaus, quin personatge més demagog.
Es pot dir poques paraules al respecte, la frase del nen pijo ho resumeix tot, es dirigeix a les penyes en espanyol perquè «és l'idioma en el que tots ens entenem». Ara juntament amb l'altre espanyolista i anticatalà de Manel Estiarte faran bona parella
Els pijos ho tenen això, i els catalanets de volada curta, amarats d'autoodi també, ara espero veure a tota aquella colla d'indocumentats que em deien que en Laporta feia política, angelets.
El problema de molts catalans és la nostra imbecil·litat, ens creiem totes les manipulacions i mentides que ens engalta l'stablishment mediàtic, periodistes i opinadors a sou del poder castellà.
En una frase ho resumeix el feixista xenòfob de l'Albert Ribera, “ara que el Barça no està polititzat aniré a l'estadi”.
Au vinga szozcis, com deia en Nuñez, per mi ja us ho podeu confitar.

El que ha passat aquest estiu amb els anomenats top manta al Baix Penedès ha servit per omplir de tinta les paupèrrimes pàgines dels diaris de paper i allargassar una mica les notícies televisives, però també per plantejar, una vegada més, un d'aquells problemes que tornen i retornen i que no se sap mai com agafar-los.
La cosa ve d'antic i ho podríem resumir dient que uns senyors (normalment de procedència exterior, la qual cosa complica l'assumpte) es dediquen a vendre articles (falsificats o piratejats, però no sempre) a la vorera dels carrers més transitats. Els comerciants ho perceben com una competència deslleial i les ordenances municipals no permeten tal activitat, de manera que les corresponents policies locals tracten d'impedir-ho confiscant el material i prenent les dades als responsables per tal d'imposar-los una improbable multa. La cosa fa anys que dura, però aquest estiu els alcaldes del Vendrell i Calafell, municipis turístics, han llançat la tovallola perquè no donaven l'abast: al revés d'aquella cançó de Joaquín Sabina, hi ha "poca, poca, poca policia" i en canvi hi ha molt venedor de manta-farcell.
Solució municipal, pactar amb els venedors. Si us poseu en aquest carrer, la policia no us molestarà. Grans i justificades protestes dels comerciants de tota la vida, els que sí observen llicències i impostos. O sigui, una autoritat que no pot exercir la ídem decideix que no es compleixi la llei que ella mateixa ha aprovat. Això és molt típic de les administracions actuals: farcir-se de normatives inacabables, engruixir fins el deliri els diaris oficials, i quan està tot reglamentat al mil·límetre, resulta que no es fa complir, o bé perquè no es vol, o bé perquè no es pot.
Com se sap, posteriorment una reunió entre responsables d'Interior, municipis i el col·lectiu perjudicat ha servit per desactivar la mala solució i comprometre's a trobar-ne una de millor. En Joan Saura no tot ho fa malament. Per a un debat més calmós, lluny de xafogors estiuenques, quedaran les derivades del cas: les perpètues insuficiències dels ajuntaments, les problemàtiques específiques dels municipis turístics, el paper del ciutadà anònim comprant els productes top manta, la necessitat de superar cert progressisme mal entès... Vénen eleccions i d'això també se n'haurà de parlar, oi?

Ahir vàrem decomisar una tona de material divers al que anomenem "mercat de la misèria" que s'instal·la els dimarts a sota el pont de l'autopista a l'alçada del barri del Remei, a tocar de Sant Adrià.
Els dimarts hi porten allò que bàsicament recuperen dels contenidors i aprofiten el mercat setmanal de la ciutat veïna. Allà, pobres els qui venen i pobres els qui hi compren, es queden amb allò que no té cap valor real. Els qui ho recuperen ho treuen del no res, i els qui ho compren es queden allò que ningú no vol.
No és una imatge gaire edificant. I els veïns se'n queixen, pel que representa. Nosaltres anem fent aquest tipus d'intervencions, amb la col·laboració imprescindible de mossos i del cos nacional de policia. Els uns s'ocupen de la venda ambulant no permesa, d'altres de les falsificacions i la seguretat i higiene dels productes, i els darrers de les qüestions d'estrangeria.
És doncs, una estratègia combinada -que agraeixo als responsables de Mossos i del CNP- que mira d'evitar intercanvis sense cobertura legal, sanitària, higiènica, i que també aplica la llei d'estrangeria quan es demanen documentacions que sovint no acrediten la residència legítima a l'Estat. Quan això passa, es tramiten els expedients d'expulsió pertinents.
No es tracta del top manta. No hi ha màfies al darrera d'un mercat que no dóna diners, sinó uns pocs euros per subsistir de mala manera. No es fa la competència al comerç de proximitat. I díficilment s'hi troba material copiat il·legalment.
Però es tracta d'una pràctica que no podem deixar passar. Ni créixer. Els nostres instruments però, són insuficients. No els importen les sancions, ni que els decomissem el que porten. No poden pagar les multes administratives, ni allò que tenen pertany a ningú altre o a ells mateixos. Multar als compradors tampoc no seria una solució, perquè es tracta de persones que malviuen amb alguna prestació social o jubliació misèrrima. I la competència d'estrangeria la detenta el cos nacional de policia, però amb el desplegament dels mossos no hi ha agents del CNP suficients per entomar la qüestió, malgrat la bona disposició i l'agraïment que cal fer per l'esforç que fan en ajudar-nos.
Hi ha un gap real entre la regulació i la gent que per una o altra raó són fóra del sistema. Podem fer el que fem, que té un cost per a la gent que no és al gap, però també ens hem de preguntar fins quan hem de continuar amb una despesa que passa per pagar un servei extraordinari de recollida i enviament del material al centre de tractament de residus que pertoqui.
Ara fa uns mesos, vàrem intentar estalviar costos buscant una organització sense ànim de lucre que volgués fer-se càrrec de la recollida de la roba usada, per si podia interessar-los tenir-la per rentar-la i posar-la a disposició dels més necessitats. No vam tenir sort. O la roba era tant dolenta que no interessava, o no es volia associar el nom de l'organització a una actuació policial.
Dic tot això per traslladar que a vegades no és fàcil resoldre coses aparentment senzilles. De moment, continuarem en la mateixa línia, però caldria anar a l'arrel del problema, que és més social que policial, i que té més a veure amb la permissivitat d'accés, entrada i estada al país, que no pas amb el que des de la ciutat podem anar fent per mirar de preservar la legalitat i també la seguretat dels qui qui compren productes que són andròmines.
Encara falta concretar els detalls, però eixe dia tenim sessió doble a Otos: la Nit Temàtica d'aquell dissabte ajuntarà les cançons del nou disc de Rafa Xambó (Andanes) acompanyat d'Albert Ortega), amb la paraula de Ferran Suay i Gemma Sanginés, autors del llibre 'Sortir de l'armari lingüístic'. I tot això sense oblidar el sopar reglamentari.
(Podeu escoltar l'àudio de la conversa amb Ferran Suay en el programa L'Oracle de Catalunya Ràdio ).
Ja avisarem d'horaris i coses.

La productivitat del país
va augmentant,
la capacitat adquisitiva
del treballador va minvant.
On va a parar la riquesa?
Al món hi ha més de cent paradisos fiscals.

De cop i volta, dos glosadors agafen gin i cadires, s'asseuen amb un guitarrista i la gent els sent i fa rotllana. Una tarda qualsevol a Prada de Conflent a la UCE. Dues hores i mitja de gloses ininterrompudes, un espectacle increible de poesia i cançó improvisades, una festa per a i de la paraula.
