STALIN I ELS SEUS HEREUS
 

Per Miquel López Crespí, escriptor
 

El dinou d'abril de 1978 s'inaugurava a Madrid el IX Congrés del PCE (el primer en la legalitat d'ençà el final de la guerra civil). Aquest congrés seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del PCE, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig al leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Alhora les burocràcies provincials del carrillisme també varen fer els seus congressos "regionals". A Palma l'assemblea del PCE es va celebrar en el teatret del Pueblo Español (i érem com a convidats en Ramón Aguiló [PSOE], en Sebastià Serra [PSM] i qui signa aquest article en representació dels comunistes de les Illes [OEC], entre altres organitzacions de l'esquerra mallorquina). A Madrid la camarilla que decidí abandonar públicament tota vinculació amb la lluita de classes com a motor de la història era el grup històric procedent de la guerra civil i de l'extermini de l'esquerra revolucionària (recordeu els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona). La direcció era formada per Santiago Carrillo, Pasionaria i la vella guàrdia dels Simón Sánchez Montero, Ignacio Gallego... I els més joves: Nicolás Sartorius, Pilar Bravo, Zaldívar... Abans, el 22 de gener, el Comité Central ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).

És el mateix any de la publicació del famós pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, llibret que pretén teoritzar aquesta moderna conversió a l'antileninisme en partits que feia dècades lluitaven  contra la ideologia marxista. Eurocomunismo y Estado vol ser una "aportació al debat de les idees" quan no deixa de ser un refrit mal fet, sense cap ni peus, de les més endarrerides concepcions reformistes de la història del moviment obrer (Berstein i Kautsky passats per aigua): la defensa total i absoluta de l'Estat contra els moviments antisistema. El "debat" dels Santiago Carrillo i tota la plana major de l'aleshores anomenat "eurocomunisme" (amb Berlinguer i Marchais a l'avantguarda) ens feia copsar la putrefacció absoluta d'aquelles direccions partidistes. Recordava la famosa frase de Trotski abans de ser assassinat a Mèxic (precisament per un membre del PCE-PSUC, Ramon Mercader!): "Stalin no revisa Marx i Lenin amb la ploma, sinó amb les botes de la GPU [la policia política estalinista]". Aquestes preteses "modernitzacions" del pensament socialista feien riure (si no feien plorera). Sabíem que aquella gent feia les aportacions a la teoria marxista amb les bales dels seus assassins (recordem tots els revolucionaris bolxevics, anarquistes o treballadors d'esquerra sense partit executats d'un tret al cap a la Lubianka de Moscou, morts a qualsevol camp de concentració simplement per haver volgut servar les idees de l'octubre roig sempre considerades per la reacció "allucinacions octubristes"). La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans d'aquesta mena d'assassins es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol), en el Trotsky del citat Deutscher (Era, 1968-1970, tres volums), i en tot d'altres fonts valuoses.