Translation (traducción):

[En un "Pesebre viviente" (otra rareza de Cataluña, donde unos figurantes pasan frío de forma gratuita durante horas sin inmutarse), un visitante conversa con el "Caganer", una figura no menos extravagante cuyo escatalógico cometido le procura aún más frío que a los demás, en sálvase sea la parte]

—No entiendo cómo puedes estar asina todo el santo día, colega...
—Pues es fácil: me sobran los motivos


Guió i dibus: Min

Després de cinc mesos d'aturada reprenc l'actualització diària d'aquest bloc replantejant-ne l'orientació en un doble vessant jurídic i polític.

Venc de passejar. Els aires vermellosos de la terra remoguda pel tractor que he ensumat i observat, el perfum de la molsa tendríssima en els caminois del bosc, unes gírgoles d'alzina que m'ha donat una amiga, la serenor del cel que comença a esterlar-se a poc a poc, el dia d'avui, tot això m'hauria de donar una pau arcangèlica amb músiques de Bach al fons.
Però no, veig que rere els llums de Nadal, els regals esquifits i les felicitacions plenes de bona voluntat vivim en un temps insubornable en què la normalitat cultural que des de fa tant de temps és el nostre objectiu se'n va a fer putes per dir-ho amb una brutalitat expressiva ben nostrada. I pensant en aquest any que s'acaba sense cap intenció de fer un balanç veig que aquesta majoria absoluta del PP ha començat fent un daltabaix amb la cultura, i especialment amb la cultura catalana.
Trob un text de Pere Gimferrer que em fa pensera: "Hi haurà normalitat —sobretot— el dia que la gent, aquí, parli un català endreçat, escrigui un català correcte, i la gent vol dir tant els personatges públics —que sovint ara, a corre-cuita, s'engiponen com una roba que encara els vingués ampla, un català improvisat i vacil·lant— com sobretot la gent corrent. El 'català a l'escola' o bé el 'català al carrer' —dues crides dels anys de la garraperia oficial, dues crides necessàries— pressuposa, sobretot, un 'català a casa' començant pels mateixos catalanoparlants teòrics.

[Quadre de Cezanne]

Bertran: “Ja ni ha prou que el Govern de CiU jugui a la puta i a la Ramoneta. Plantem cara a l’Estat espanyol i tanquem caixes”

Solidaritat denuncia que el Conseller Mas-Colell està fora de la llei i deixa “a la intempèrie” els treballadors públics del país

“Ja ni ha prou que el Govern de CiU jugui a la puta i a la Ramoneta. Plantem cara a l’estat espanyol”, ha exigit Uriel Bertran. El diputat de SI, s’ha mostrat contundent amb el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, per estar portant el país “cap a la ruïna” per la seva incapacitat de plantar cara a l’Estat espanyol. Bertran, ha reiterat que el que cal és “tancar caixes” i no ingressar els diners a la Hisenda espanyola. En canvi, ha acusat el govern “d’actuar amb nocturnitat i traïdoria" i d’estar tancant “la caixa als treballadors i comerços del nostre país” i de deixar-los “a la intempèrie”.

Bertran li ha retret  que hagi inflat la partida d’ingressos “de forma escandalosa” en el pressupost per al 2012 perquè sembla que el Govern no sàpiga que  “es desploma l’ingrés en IVA i en IRPF (...)  La política, allò que ha de donar confiança a al ciutadà, és una cosa seria, no se’ls pot estar enganyant”. “Vostè està traient de polleguera a tot el país sencer, el conjunt de treballadors públics, per la seva incompetència i perquè els seus fets que estan portant a moltes famílies al límit”, ha dit. El diputat ha explicat al Conseller que el dèficit de 2011 s’acosta al de l’any 2010 i que ell mateix havia qualificat aleshores de “nefast”.

Bertran ha lamentat que el Govern es lamenti que no té líquid però que no es plantegi plantar cara l’Estat planificant una transició cap a la independència “que és l’única solució als problemes econòmics del país recuperant l’espoli fiscal que ara roba Espanya”.

Finalment, ha recordat al Conseller que, amb el suport d’ICV i C’s, es portarà el Govern al Consell de Garanties Estatutàries per la il·legalitat comesa d’incautar-se fins el 20% del salari dels treballadors públics suspenent els convenis col·lectius i incomplint la Constitució i l’Estatut. “Vostès estan fora de la llei perquè segons el dret que regula l’IRPF només es pot retenir en el moment de fer el pagament”, ha explicat.

Extret de la web de SI.

El Passat 30 d'abril, al Palau de Congressos de Barcelona, va néixer
un procés per constituir l'Assemblea Nacional Catalana a final d'any, que ha sigut ajornat fins el març del proper any 2012,
un organisme que aplegui el conjunt de l'independentisme i que
defineixi un full de ruta cap a l'estat propi.

Declaració Fundacional

S'inicia el debat sobre les ponències que la Conferència Nacional del
30 d’abril passat va encarregar al Secretariat que preparés. Tot i que
la Declaració Fundacional aprovada en aquella Conferència Nacional no
és un dels documents a debatre, hem cregut convenient de posar-la en
la mateixa pàgina que les ponències a debatre, perquè esdevé el marc
de referència necessari per garantir un bon debat i uns resultats
clars i coherents.

En l'enllaç http://www.assemblea.cat/docs/Declaracio_Conferencia_Nacional_per_Est...
trobareu la Declaració Fundacional aprovada a la Conferència Nacional
per l'Estat propi, en format PDF.

Aquest document no es posa a debat perquè és l’únic document que
serveix de referència a l’hora d’inscriure’s al procés constituent de
l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, per tant, s’ha de considerar
com la declaració fundacional que cohesiona tot el projecte.

Debat del Full de Ruta
S'inicia el debat sobre el document de Full de Ruta.

En l’enllaç http://www.assemblea.cat/debats/110704_PROPOSTA_DE_TEXT_REFOS.doc
trobareu la proposta de Full de Ruta elaborada pel Secretariat sorgit
de la Conferència Nacional per l’Estat propi, en format DOC, perquè
introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu
a esme...@assemblea.cat.

Aquesta proposta és la que es posa a debat fins al 30 d’octubre de
2011, data en que finalitzarà el període de recepció d’esmenes.

En l'enllaç http://www.assemblea.cat/debats/MxI_Full_de_Ruta.pdf
trobareu, en format PDF, el Full de Ruta aprovat en l’esmentada
Conferència i del que el Full de Ruta que s’aprovi en l’assemblea
constituent de novembre en serà la continuació.

Debat de la Ponència organitzativa (Exposició de motius)
S'inicia el debat sobre la primera part de la Ponència organitzativa:
Exposició de motius.

En l'enllaç http://www.assemblea.cat/docs/Ponencia_organitzativa.doc
trobareu la Ponència organitzativa elaborada pel Secretariat sorgit de
la Conferència Nacional per l'Estat propi, en format DOC, perquè
introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu
a esme...@assemblea.cat.

----------------

Les dades d'aquest correu les he rebudes de la web CATALÀ SEMPRE:

http://groups.google.com/group/catala-sempre/topics

Moltes gràcies lluitadors per Catalunya i els catalans, una bona manera de contribuir en favor de la Pau al món!

Avui fa 78 anys que morí Francesc Macià. I 66 que ho va fer Pompeu Fabra. I 28 que perdérem Joan Miró. Tres excepcionalitats el legat de les quals hauria de ser servat molt millor –amb molt més mirament- del que ho és ara mateix. El primer, l’abril de 1931, proclamà la República Catalana. El segon, el 1918 publicà la “Gramàtica catalana” -que l’Institut d’Estudis Catalans adoptà com a oficial- i el 1932 el Diccionari General de la Llengua Catalana. I el tercer, que féu dansar la dona, l’ocell, l’estel, la lluna i el sol en unes constel·lacions infinites per despertar-nos de l’ensopiment i la inòpia.

Va disparar Ulisses la fletxa apuntant a la gola,
i travessà la part tendra del coll, s'inclina de costat, li va caure la copa
d'entre les mans, i a l'instant va pujar-li pel nas una espessa
sang de mortal, com un doll, mentre alhora apartava la taula
d'un colp de peu que va fer que el menjar es vessara per terra,
i s'embruta tot el pa i la carn ja rostida......

La fi del pretendents a les mans d'Ulisses, el seu fill, Telèmac, i dos criats no té res a envejar en violència a moltes  pel·lícules modernes. Sembla ser que el que ara diuen "gore" ja ve de lluny. Moltes escenes que recorde de l'Eneida, tambè estan plenes de sang i cossos mutilats. Virgili tracta d'imita a Homer en aquesta cant en honor  d'August.
Tret d'algunes diferències, l'escena del film The Odyseey, d'Andrei Konchalovsoky amb Armand Assante, fent d'Odisseu reflecteix prou bé l'escena.

Ahir Prats de Lluçanès va tornar a acollir un Txupitassu de Nadal. Més de 900 persones van tornar una vegada més a gaudir de la Nit de Nadal del Txupitassu organitzat per la Colla Gegantera. (segueix llegint...)

Em van comentar que estaves malalta, que estaves molt malalta. Em van comentar, tanmateix, que encara vas rebre les companyes de feina. I et recorde amb l’alegria que mostraves cada dia en classe, la il·lusió de cada matí d’entre 2001 i 2003, les ganes de fer el bé en cada jornada de la teua llarga tasca. Recorde que, amb tu, vaig saber quin “és” portava accent (el del verb “ser”) i quin, no (el pronom reflexiu); vaig aprendre a distingir el subjecte del predicat; vaig descobrir com es pot estimar una professió. Vaig sentir que teníem una mare a l’aula, que ens ajudava en tot el que podia, que ens cedia la seua casa per a practicar per al teatret o el ball de final de curs. Vaig notar com es gaudeix escoltant a algú, com les classes de Coneixement del Medi, que odiava, es podien fer entretingudes. Inconscientment, em vas obrir els ulls i vaig saber que el que m’agradava era la llengua. Ens vas preparar excel·lentíssimament per a l’arribada a l’institut: només cal veure que gran part d’aquells 5é i 6é de primària fem carrera. Vas saber adreçar el camí de molts jóvens, ja no de la meua generació, sinó d’altres del teu poble, del nostre poble, l’Olleria. Vas deixar tot un llegat de gent que t’admira, que t’idolatra. Eres molt gran, ho sabíem, però tu mai ho hagueres reconegut.

Algú em va explicar un dia que si no haguera sigut pel teu esforç i pel d’algun docent més, hui no existiria l’IES Vermellar. Eres molt gran, repetisc, ho sabíem, però tu, humilment, mai ho hagueres reconegut. Defugies el protagonisme que altres s’han volgut posar. I què? Al cor dels teus alumnes, t’hi has quedat incrustada, t’hi has fet un lloc, t’hi has quedat per a sempre. No he escoltat mai ningú malparlar de tu: no poden! Però ja en aquells temps et queixaves dels renyons. I alguna mala cara? No. Només et preocupaves perquè se’ns quedaren les coses, perquè sabérem com manejar-nos amb els numerets. Ens parlares en valencià i tinguérem un ensenyament en valencià. Reflexionaves en classe i ens feies reflexionar. Ens feies pensar. Ens feies opinar. Vaig comprovar que exercies a la perfecció totes les característiques que formen l’etiqueta de “mestra”. I que molts tenien molt a aprendre de tu. Et fixaves en el que quedava per ensenyar i fins que tots no ho havien comprés, no seguies. Miraves pels que no ho havien entés del tot i t’hi preocupaves, tant, que recorde haver-te vist sofrir. Et sabia a tu més greu que no a ells. I, al final, tots anàvem al mateix nivell.

Eres i seràs un exemple per a tots, en qualsevol àmbit, en el de persona i en el de mestra. Sabies animar, sabies escoltar, sabies aconsellar, sabies atendre’ns, sabies... sabies tantes coses, Tere, que no saps quant t’enyorarem. No ho saps; potser t’han faltat homenatges. O reconeixements. O actes en què es donara a conéixer la teua figura. Però ja saps com és aquesta societat: les bones persones, les que de veritat s’alcen cada matí amb coratge per a canviar les coses, gairebé mai no compten. No obstant això, demà a les 11 del matí, quan finalment te n’aniràs de vacances, no estaràs sola. Moltes generacions anirem a dir-te un “fins ara”, perquè mai desapareixeràs, perquè el teu record sempre estarà dient-nos un “mecaguen la sombra d’un pato negre”, perquè has deixat una petjada que ni Cronos ni ningú podrà esborrar mai. Eres molt gran, dic per última volta, ho sabíem, Tere, però també sabem que tu mai, modestament, ho hagueres reconegut. Moltes gràcies per transmetre’ns tot el que coneixies. Moltes gràcies per la teua dedicació, pel teu esforç, per ser una de les millors mestres de tot un poble. Moltes gràcies.