
Per Martí Montserrat

MEMÒRIA HISTÒRICA
A petició dels responsables de l’exposició que el Memorial Democràtic inaugurarà dijous 29 a Barcelona i que porta per nom “Fosses Comunes : un passat no oblidat”, el mes passat vaig ser entrevistat per una productora televisiva respecte de la història del meu avi Joan Colom Solé.
Durant l’entrevista, part de la qual s’emetrà dins l’exposició, vaig explicar l’estat en què es troba la lluita personal que ara fa dos anys vaig emprendre per recuperar el cos del meu avi, exhumar-lo del Valle de los Caídos i traslladar-lo al cementiri de la nostra població d’origen. Vaig subratllar que precisament el meu cas particular és el que es va posar d’exemple amb noms i cognoms en la Proposició No de Llei que el passat 30 de setembre es va aprovar en el Congreso de los Diputados de Madrid i que ha donat llum verda perquè el Govern espanyol hagi elaborat ja un cens de totes les persones enterrades al Valle los Caídos i, a través del Ministerio de Justicia, hagi obert una línia d’ajuts econòmics per als familiars que així ho sol·licitem per a l’exhumació, identificació i trasllat dels cossos dels seus avantpassats cap als cementiris d’origen.
Davant les càmares també vaig explicar les darreres actuacions dutes a terme i totes les previstes, l’estat en què es troba el procés judicial obert i els ressons que continua tenint el cas en diferents mitjans de comunicació, el darrer, el passat dimecres 21 d’abril, a partir d’un article d’opinió signat pel director de Sàpiens a l’AVUI.
L’exposició, organitzada pel Memorial Democràtic i comissionada per la historiadora Queralt Solé i per l’antropòloga Assumpció Malgosa, dóna compte de les fosses de persones que no tenien res a veure amb la Guerra Civil i que es van convertir en víctimes d’aquesta. Fosses de soldats morts al front o en hospitals militars de la reraguarda. Homes i dones que des d’aleshores romanen sense sepultura, i que les famílies han cercat i cerquen sense descans. De manera que es mostren fotografies, objectes personals, documentació original, entrevistes a familiars, tot plegat per mostrar el quan, el com i l’on van sorgir les fosses comunes a Catalunya. Així, s’intenta respondre també al per què han continuat fins avui i s’expliquen les diferents opcions d’actuació que existeixen. Des de la dignificació fins a l’exhumació i anàlisi de les restes al laboratori. En definitiva, es tracta d’una exposició que vol esdevenir, per damunt de tot, un homenatge a tots els que van morir i als seus familiars...

Recull d'articles sobre qüestions cinematogràfiques publicats entre el 22 d'abril al 5 de maig de 2010
***
LLEI DEL CINEMA.
Els articles sobre el projecte de Llei catalana de cinema, clicant aquí [Especial 'Debat': la Llei del Cinema].
***
BAFF 2010. Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona.
El maig, cada dia un BAFF (Judith Vives, blog Espai Isidor)
Nous camins d'Orient (Bernat Salvà, Avui)
El BAFF afronta una 12a edició on tornen a coincidir cineastes de prestigi i nous valors (Desirée De Fez, El Periódico) | "At the end of daybreak", "Independencia", "Mother", "Paju", "Karaoke", "Lucy by chance", "Summer wars", "Vengeance" (El Periódico)
***
OPINIÓ.
El cine com a malenconia (Imma Merino, El Punt): Carlos Losilla aporta una tesi doctoral sobre la modernitat cinematogràfica com una experiència de dol i de crisi.
Qüestions de fe (Jordi Costa, Avui): 'El discípulo', una visió laica dels Evangelis, i 'Increíble, pero falso', comèdia que ironitza sobre el naixement de la religió, plantegen interrogants sobre la representació dels temes sagrats.
Lliçó d'honestedat (Àngel Quintana, El Punt): "A priori", Vous êtes tous des capitaines s'aparta de tot allò que la institució del cinema espanyol creu que ha de servir per crear indústria. Ha estat finançada pel mateix director amb un ajut de 30.000 euros, no parteix de cap guió escrit, no hi ha actors professionals, ha estat rodada en àrab i és en blanc i negre. (..) Deixant de banda les seves qualitats i l'honestedat del producte, crec que la pel·lícula d'Oliver Laxe és una obra absolutament necessària, per la manera corrosiva com desestabilitza tots els tòpics industrials.
(Im)previsible Senyor Anderson (Jordi Costa, Avui): Wes Anderson pertany a la família dels Fellini, Greenaway o Zulawski, un grup de creadors amb una mirada que es pot transformar en el seu taló d'Aquil·les.
Isaki Lacuesta: «El cine es distingeix per la manera d’atrapar el temps» (Cristina Savall, El Peródico)
***
INFORMACIÓ.
A partir del 25 d'abril i fins a final de maig, només recolliré excepcionalment alguna notícia, per la seva importància.
Spielberg, Coppola i Scorsese demanen la llibertat de Panahi (Avui)
Woody Allen tindrà Carla Bruni (Avui) |Allen confirma Carla Bruni per a ‘Mitjanit a París’ (Emílio López Romero, El Periódico) | Cannes acollirà l’estrena d’un film rodat a Londres (El Periódico)
Jaume Balagueró roda la Wikipeli (EP, Diari de Girona)
Sebastián Cordero guanya la Biznaga d'Or (EFE, El Periódico): Els catalans Pau Freixas i Laura Mañá s'alcen amb els premis de públic i crítica del Festival de Màlaga | Julio Medem: «Encara tinc deutes per ‘Caótica Ana’» (Olga Pereda, El Periódico) | El Festival de Màlaga estrena "Herois" (Avui) | El públic acull amb fredor la Barcelona ‘cool’ de ‘Circuit’ (O.P., El Periódico) | Laura Mañá retrata amb humor el bon sexe a la tercera edat (Olga Pereda, El Periódico) | El punt negre de ‘Propios y extraños’(El Periódico)
La segona part d''Avatar' mostrarà nous mons de Pandora (EFE, El Periódico)
Nova York posa música a antics films de la Costa Brava (Diari de Girona)
La Generalitat i l’Acadèmia del Cinema reediten el seu compromís mutu (Cultura21)
***
FOTO Cartell del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, BAFF 2010

Avui s'ha inaugurat a Montblanc la biblioteca comarcal que porta el nom d'aquest montblanquí il·lustre, Josep Conangla i Fontanilles (Montblanc, 15 de setembre del 1875 - L'Havana, 15 de maig del 1965).


Un llibre esperat i necessari
L’apressada lectura del llibre d’en Blai Manté publicat
per Editorial Base sobre el Front d’Alliberament Català [FAC] que duu el
subtítol amb què encapçalo aquest apunt i em van regalar ahir, diada de sant
Jordi gloriós, m’ha fet reviure, arran d’uns comentaris del mateix Carles Gracia
Solé, un episodi molt llunyà el qual marcaria indeleblement la meua existència
fins a aspectes potser encara avui no reconeguts.
L’estiu del 1970 tenia 14 anys i vaig passar uns dies inoblidables a la comarca del Rosselló, a l’Albera, en un camp de treball organitzat pel motiu «oficial» de reconstruir un priorat l’origen del qual es remuntava al segle IX —si més no era tot el què en sabíem la majoria dels quins hi participaríem—.

El món al reves Aquella esquerra comunista-socialista que va fer el pacte del silenci amb la dreta a la transició. La mateixa esquerra socialista i comunista que va reduir a la mínima expressió la llei de la memòria històrica . L'esquerra espanyola que s'amaga i que mira cap un altre lloc quan Garzón es condemnat per torures per la UE.Aquesta esquerra socialista que aplaudeix Garzón però perm.et que un franqusta rebi els honors a Palau per una medall donada per Pujol. Jo no defenso Garzón.
Us adjunto article publicat al diari el punt per el col·lecti de demandants del 92 al Tribunal d'Estrasburg; Prevaricació, franquisme i anifranquisme antifranquisme
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/161677.html

La sessió de cloenda de la Setmana de la Crítica de Canes aposta pels curtmetratges. I en aquesta ocasió es tracta de petites pel·lícules signades per actors nord-americans amb inquietud de cineastes.
Kristen Dunst, la Maria Antonieta de Sofia Coppola, ha tornat a posar-se darrere la càmera per explorar el que fa versemblant allò que és inversemblant. Quan sentim explicar una història que sembla increïble o agafada pels pèls, li donem més crèdit si és antiga. Al llarg dels segles, la veritat es fa més mal·leable. Ens ho agafem de manera menys escèptica, mentre que altrament ens hauria semblat una cosa impossible. Les perspectives ens canvien. Aquesta pel·lícula parla de l'estranya transformació d'un mite familiar quan se'l resitua a l'actualitat -afirma Kristen Dunst-. I en parla en 6 minuts, a Bastard. El repartiment: Brian Geraghty, Juno Temple, Lukas Haas, Joel David, Moore Lee, Thompson Young, L.M. Kit Carson.
El cas de James Franco és curiós, si més no curiós. Actor més aviat tou, ha tardat força a explotar comercialment la seva imatge, tot i haver estat l'intèrpret escollit per encarnar James Dean en un biopic televisiu, i encara s'ha d'admetre que ha fet prou discretament el pas a la publicitat de colònia i a les revistes de paper cuixé, en haver-se convertit en una mena de "sex-symbol" (notablement per a la clientela gai). En 13 anys ha treballat en 52 produccions, d'entre les quals, Sonny, en què el seu col·lega Nicolas Cage el dirigí, interpretant-hi un paper de gigoló poc avinent per a cap actor que tingués vocació de fer-se un lloc convencional a Hollywood. I, vés per on, no sé si l'èxit, però sí la pública notorietat li va arribar amb Milk, de Gus Van Sant, incorporant l'amant de Sean Penn. Aleshores, ja vam llegir en algun lloc que el noi havia escrit alguna cosa (sembla que amb la seva companya a la vida real -Ahna O'Reilly-) i fins dirigit alguna pel·lícula. I vés per on (novament), aquest 2010 sembla que tothom vulgui tenir un "James Franco"... com si fos qui sap què! O perquè ara mateix no deixa de ser "un nom" i als festivals els agrada tenir famosos (encara que siguin "famosets"). Sundance i Berlín, aprofitant que era l'Allen Ginsberg de Howl, li van programar curtmetratges que havia realitzat darrerament (enduent-se el Teddy Award berlinès amb The Feast of Stephen). I la Setmana de la Crítica de Canes s'hi apunta, seleccionant-li The Clerk's Tale a la cloenda.
Protagonitzat per John Kelly i Charles Dance, aquest curt de 13 minuts de durada adapta el poema de Spencer Reece i és el retrat psicològic d'un home entrampat per la rutina quotidiana en una botiga de luxe per a homes. Per a Spencer, cada jornada és una sèrie de tasques banals i d'intercanvis insubtancials. Vesteix clients, arregla l'aparador, fa la pausa de costum a l'hora de costum... Però tota aquesta estona, el va rosegant la simple presència del seu col·lega que envelleix. Veure aquest home més gran, amb les seves maneres i hàbits gairebé grotescos li fa present el futur que li espera. La pel·lícula reflexiona minuciosament i obsessivament sobre la solitud.
FOTO Kristen Dunst, directora

“La paradoxa de Garzón“, és el títol d’una carta signada per nombroses persones compromeses en la defensa dels drets humans a l’Estat espanyol. La carta recorda que durant dècades el magistrat “s’ha mostrat impassible davant les denúncies de tortura que li narraven detinguts sota la seva responsabilitat” i que el seu currículum ha destacat per vulnerar els principis dels drets humans des de la seva funció al tribunal especial de l’Audiència Nacional espanyola. Per una altra banda, un grup d’usuaris del facebook ha creat un grup amb el títol “El Garzon, torturador, podreix-te a la presó!” per denunciar el currículum del terror del magistrat ara encausat. A més, Google Llibres posa a disposició dels usuaris íntegrament el llibre “Garzón: la otra cara“, de Pepe Rey, en què es destapa el vessant torturador del magistrat.
Els sotasignats ens veiem en l’obligació de fer certes precisions davant les iniciatives portades a terme per associacions de drets humans i intel·lectuals de diversos àmbits geogràfics per a protegir al jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, imputat per delictes de prevaricació pels processos que instrueix per desaparició de persones durant la guerra civil i el franquisme.
Primer de tot, hem de reconèixer que ens trobem en un terreny terriblement relliscós. Terreny en el qual s’aboquen denúncies contra els seus acusadors que també es podrien atribuir a l’acusat, i solidaritats i paraules de suport envers aquest que, des del nostre humil punt de vista, haurien de ser matisades... (llegir article complet)