Aplatanats a les Canàries

• mininu
• enllaç permanent
• Basquetmania sobre rodes
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 23:50h

Ups!, una setmana sencera sense fer senyals de fum, en aquestes planes... Però és que pel mig hi ha hagut moguda. Concretament, un viatge entre esportiu i turístic -i també tirant a pintoresc, per les raons que diré- a les illes Canàries amb el meu antic equip de bàsquet en cadira de rodes, el Mifas-Esplais de Castelló d'Empúries, al qual m'he reincorporat aquesta temporada -a mitja temporada, de fet- i en el qual penso retirar-me, que ja toca (la veritat és que fa anys que ho dic, però aquesta vegada hauria de ser la bona). Doncs sí: volta el món i torna al Born, com deia el Pere Vidal en la primera entrega de La casa sota la sorra, la novel·la de Joaquim Carbó il·lustrada per l'enyorat Madorell i publicada en format de còmic a l'entranyable Cavall Fort dels anys seixanta...
Per a l'ocasió he recuperat també aquest dibuixet -un esbós, en realitat- que vaig fer fa temps ja ni recordo amb quin propòsit i que té la curiositat afegida del color groc de la samarreta, que és el del nostre primer equipament i que sembla més canari que el de l'equip contrari, l'Ademi Tenerife, ja que van de color blau, igual que l'equip de futbol de primera divisió que juga a l'Heliodoro Rodríguez López...
Molt bé, però què hi feia, us deveu preguntar, un equip gironí de bàsquet en cdr a les illes Canàries, perdudes al mig de l'Atlàntic i tot just a uns centenars de quilòmetres en línia recta de l'Àfrica tropical? Bona pregunta.

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

EL VILATÀ FLUIX D'ARMILLA, EL DIMONI I L'ALCALDE D'ARENYS DE MUNT

• ramonverdaguer
• enllaç permanent
• CONTES
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 23:45h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Albaida en blanc i negre

• albinyana
• enllaç permanent
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 23:42h

Mire el cartell que m'arriba per correu electrònic dels actes a celebrar a Albaida amb motiu del Dia de la Dona i ja m'escama que la foto semble més d'un anunci de perfum o de rebaixes alegres que no una cosa reivindicativa. La cosa ha perdut força, com totes les altres diades que passen a mans oficials, però així i tot la imatge em sembla poc adequada.

Ara, la sorpresa gran és quan veig que un dels actes convocats és una missa. Sí, sí, una missa, com quan els habitants d'aquest país érem catòlics per imperatiu legal i la vida en el blanc i negre del NO-DO. A quin sant ve ara açò? I damunt, resulta que això és un acte ritual d'una de les entitats més misògines que podem trobar hui en dia per les nostres terres. Potser l'any que ve li fan una processó a la Mare de Déu del Remei, que també era dona... Anem arrere.

I per si això no era prou, s'han organitzat dos tallers: un de cuina econòmica i un de cosmètica. Propose recuperar els cursets aquells del PPO.

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

Reclamació d'uns preus justos agrícoles

• SAORURAL
• enllaç permanent
• Política Agrària
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 23:39h

Aquest cap de setmana s'han produit una sèrie de manifestacions per part dels col·lectius agrícoles per tal de donar a conèixer la crítica situació que experimenten. El missatge clau és la poca rentabilitat de les explotacions agrícoles i la reclamació d'uns preus justos per als seus productes.





Els causants d'aquesta situació referent als preus són, segons els agricultors, per una banda l'administració i per una altra banda, tot el mecanisme de distribució i els sectos agroindustrials que imposen uns preus baixos. Juntament amb aquesta opinió mostrada a la manifestació, l'autor de l'article publicat al Periodico, també, fa referència a d'altres causes que influencien en aquesta situació crítica que experimenten els agricultors. Alguns d'aquests factors són la Política Agrària Comú (PAC) i la volatilitat dels mercats actuals juntament amb l'etapa de crisi econòmica que s'ha produït en els darrers temps.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Luis Roldán, lliure en poques setmanes

• valldalbaidi
• enllaç permanent
• POLÍTICA
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 23:07h

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

La recta final

• pereto
• enllaç permanent
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 23:06h

La presentació de les quatre candidatures al rectorat de la Universitat de València davant del Claustre, marca els darrers dies de campanya. Els que hi han assistit o han seguit per Internet la sessió (ací hi ha el vídeo complet) es poden haver fet una idea de les diferències abismals entre les candidatures. La propera vegada que em senta algú dient que són tots iguals, li recomanaré la visió d'aquest document impagable. L'observador objectiu trobarà la manipulació descarada de fets històrics recents, l'intent d'enterbolir el debat amb el fantasma del temible nacionalisme (català, per suposat!), indicatiu que la Universitat no és immune a la infecció pel pensament fofo (ai, Esteban, què mal assessorat estàs!), o l'abús obscè de les regles del joc del Claustre.
Tot això, i més, té un denominador comú: tractar de desprestigiar (sense èxit, és clar) al candidat més sòlid, més preparat i més il·lusionat, el més falcat per un equip entusiasta i professional. Parle d'Antoni Furió que, com es pot comprovar al vídeo, ha mantingut un nivell molt alt i molt correcte durant tota la sessió. Personalment, preferesc un candidat universitari militant (no entenc com algú pot emprar això com un desqualificatiu) que una candidatura ofegada per l'estètica pija i que li dóna al valencià el mateix valor que l'alcaldessa el dia de la cridà.
Un moment interessant ha estat quan el candidat Furió ha fet menció al caràcter obert de l'equip, amb l'aspiració de pactar de cara a la segona volta. La remor desfermada indicava que molts no es molesten de prestar atenció a les entrevistes, les declaracions i els discursos de la campanya. No era cap secret, es va dir des d'abans de començar la campanya, però més d'un claustral ha caigut de la figuera avui... i sembla que amb conseqüències no massa agradables. Les paraules finals de Furió es recullen ací.

En la foto, Antoni Furió adreçant-se al Claustre (foto d'Alberto Sáiz).

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

La vida privada de les pedres

• sargantana
• enllaç permanent
• Activitats realitzades
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 22:11h

Ple de badalonins nascuts al Carme han passat per La Sargantana per recordar la clínica i endur-se a casa uns trossets de l'indret que els va veure néixer. Un acte mai fet fins ara que ha cridat l'atenció de molts davant de l'aparent escepticisme de molts d'altres. Cadascuna d'aquestes persones s'ha emportat a casa una vida de la Clínica, potser la seva, potser la d'una altra persona, però sobretot l'esforç, la lluita i la dedicació de molts professionals que van deixar-hi la pell per tirar endavant la Clínica del Carme, que actualment s'ha reconvertit en un Centre Sociosanitari. La ciutat evoluciona, avança a un ritme frenètic i és necessari que ho faci, com també ho és no oblidar allò que ha fet gran Badalona i prestar-li l'atenció que es mereix, ara que encara hi som a temps.  De pedres en tenim les butxaques plenes, però no totes són iguals.

• Vull llegir la resta de l'article

Després d'una tanda d'anuncis a TV3.

• jotajotai
• enllaç permanent
• Televisió, ràdio i cinema
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 22:04h

Quarts de 10. A punt ja per desparar la taula del sopar i desfilar cap al llit.

Acabem d'empassar-nos la tirallonga d'anuncis que separen el final del TN Vespre i l'espai del temps. Xampús, Kalgonits, caldos de gallina, Cillit Bangs, Actimels, compreses per a "chicas ye-yé", pasta per aguantar dentadures postisses..

I com qui no diu res, el comentari de l'A. senzill i contundent:  (n'hi ha més)

• Vull llegir la resta de l'article

Neocentralistes

• sgordillo
• enllaç permanent
• Directe.cat
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 21:53h

"Europa, després d'haver estat amençada pels totalitarismes, ara està amenaçada pels particularismes." La frase és de l'escriptor italià Claudio Magris entrevistat diumenge a El País: "Somnio amb un Estat federal europeu" Prolifera la idea que les regions, autonomies i comunitats descentralitzades són un escull per a l'Europa idíl·lica que alguns albiren. En el cas de Magris, un estat federal continental. Altres, en canvi, no se n'amaguen i advoquen per uns estats més forts que recuperin el terreny perdut davant de les autonomies o les nacions sense estat.

O sigui, que ens trobem davant d'una involució en la descentralització i regionalització d'Europa. Els estats s'han vist amenaçats per les regions. En el cas espanyol, pel model autonòmic del cafè per a tothom. I els mateixos estats han patit un buidatge competencial en favor de les institucions comunitàries, és a dir, que els Madrid, París, Lisboa i Berlín han hagut de cedir poder a Brussel·les i Estrasburg, havent afluixat i delegat als seus respectius territoris. Un autèntic drama per a la vella Europa de les nacions-estat.

El problema de fons no és només el debat sobre si la construcció europea s'ha de fer des dels pobles o des dels estats. La qüestió de fons és que la crisi econòmica i la sacsejada social serveix com a excusa per tancar files, posar el fre de mà i aturar qualsevol concessió descentralitzadora. La crisi actual és l'excusa per apaivagar els particularismes que diu Magris o el model autonòmic que dia sí dia també vilipendien opinadors mesetaris a través d'Intereconomia en la seva versió més dura o des de la majoria de mitjans espanyols en una edició suposadament lleugera d'aquest neocentralisme que ens ha tocat patir.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Memòria històrica

• mamoya2
• enllaç permanent
• Memòria de la terra
• dimecres, 24 de febrer de 2010 | 21:42h

Dos homes romanen asseguts molt a prop l’un de l’altre. A un d’ells l’acompanya la seva filla; a l’altre, el seu fill. No tenen cap relació des de fa 42 anys, però tot i el temps transcorregut es reconeixen amb absoluta certesa. L’atzar, que a vegades és la mà invisible d’un estrany determinisme disfressat de casualitat, els ha col·locat sota el mateix sòtil, en un lloc que no té res d’extraordinari a la seva edat: la sala d’espera d’una clínica.

L’home a qui acompanya la seva filla fou designat batlle del poble després del cop d’Estat de l’any 1936. Per la seva intervenció valenta i decidida en defensa del jutge de pau republicà Pere Reus i d’altres conciutadans demòcrates, fou durament criticat per persones del seu bàndol que no podien admetre que posàs l’ètica del seu enteniment per davant d’exigències sectàries. En aquelles dates convulses, l’actuació del batlle fou una autèntica heroïcitat.

L’altre home, a qui acompanya el seu fill a la sala d’espera de la clínica, aleshores era un jove partidari de la legalitat democràtica que havia sigut abolida pel cop d’Estat. Un dia de l’estiu de 1936, en creuar-se amb el batlle pel carrer, l’insultà amb duresa. Però més endavant se’n penedí. La consciència li ho retreia, i desitjava parlar amb ell. Però no fou capaç de fer-ho, no es decidí, i no per feblesa, sinó perquè fou un dels perdedors de la guerra, i tots sabem que el silenci –imposat- fou total i absolut durant 40 anys.

Però ha passat el temps, en Franco fa dos anys que morí, i ells dos ja són gairebé vells, i romanen asseguts a la sala d’espera d’una clínica de Ciutat. L’home a qui acompanya el seu fill sap que ha arribat el moment, i s’aixeca de la cadira i s’acosta al que fou el batlle del poble 42 anys enrere. “No em vull morir sense que sàpigues que tota sa vida he duit es pes d’allò que et vaig dir. Et deman disculpes. Ets un bon home, i sempre actuares amb noblesa...”

Fonts:

- Reconstrucció imaginària a partir d’una escena del documental sobre la memòria de la Guerra Civil dedicat a Felanitx (Televisió de Mallorca). El batlle era Joan Falcó. Desconec el nom de l’altre noble felanitxer. La dignitat dels dos homes no tan sols els honora a ells dos sinó que és també una llum que pot ajudar a entendre el significat de la memòria: el reconeixement de la veritat com a camí de reconciliació.

- Pàgina 142 del llibre ‘Diccionari vermell’ de Llorenç Capellà: biografia de Pere Reus i Bordoy, Jutge de Pau, d’Esquerra Republicana, un home respectat i de gran prestigi que fou defensat pel batlle Joan Falcó, tot i que després fou afusellat a Ciutat.

Foto: ‘Al·legoria d’un silenci imposat que encara perdura’, Ciutat, des del Camí Fondo

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article