“ASTÈRIX I OBÈLIX CONTRA CÈSAR” de Claude Zidi i “MORTADELO Y FILEMÓN, LA GRAN AVENTURA” de Javier Fesser

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• dimarts, 24 de novembre de 2009 | 20:26h

Fesser

Dues pel·lícules amb moltes coses en comú: i detalls de dos en dos. Estan basades en dos còmics, que són dos clàssics, als seus països i a tot arreu, que encara es publiquen, traduïts a moltes llengües. Els seus protagonistes son dos. Dos que es complementen. Però també són dues pel·lícules irregulars, que no capten tot el potencial i el carisma dels personatges, ja que els seus directors han portat l'acció “al seu món”, és a dir, a la seva manera de veure'ls. És més accentuat en “Mortadel·lo i Filemó, la gran aventura”, on Javier Fesser (“Camino”, “El milagro de P. Tinto”) fica de coses diferents dels còmics, com a tocs escatològics a la Torrente, encara que el director deia que es va inspirar en la pel·lícula francesa “Delicatessen”, a part el còmic original. En “Astèrix i Obèlix contra Cèsar” el to és més festiu, fidel al còmic, encara que amb un cert to a la Louis De Funès. Totes dues parelles estan ben encarnades “en carn i os”: el debutant Benito Pocino com a Mortadel·lo i en Pepe Viyuela (“Aída”) com en Filemó; Christian Clavier com l’Astérix i Gerard Depardieu com l’Obélix. Ja van treballar ells diverses vegades plegats, en les sèries “Napoleó” i “Els Miserables”, per exemple. Els agents de la TIA reben una missió del seu cap, el Super (Mariano Venancio), per salvar a la Humanitat d'un tirà (Paco Sagárzazu), aquí convertit en una mena de paròdia d’en Franco. En un paper secundari, un divertit Rompetechos (Emilio Gavira) esdevingut un franquista. Hi apareix també el francès Dominique Pinon (“Amélie”, “Delicatessen”…) com un agent amb el qual ells treballaran. I la parella d'irreductibles gals se les veurà amb l'enèsim intent del Juli Cèsar (Gottfried John) de sotmetre a la seva aldea, una tasca impossible per la poció màgica que prenen. Enmig hi és la seductora Falbala (Letitia Casta), de la qual l’Obélix està enamorat… I un “dolent” dolentíssim, el general romà Lucius Detritus, encarnat per en Roberto Benigni, aconseguint un “dolent” amb la seva tendresa característica, al qual te l’odies, no pas per ser “dolent”, sinó per ser “pesat”. Efectes especials eficaços per recrear l'ambient dels còmics, fins i tot les onomatopeies, encara que queden totes dues pel·lícules per sota dels originals. Van tenir de seqüel.les, més afortunades en el cas dels gals (“Astérix: Missió Cleopatra”, amb una seductora Monica Bellucci com la Reina d'Egipte, i “Astérix als Jocs Olímpics”, amb Santiago Segura i Alain Delon de secundaris, i amb Clovis Corvillac substituint el Christian Clavier). En el cas dels agents de la TIA, la seva seqüel.la “Mortadel·lo i Filemó, missió salvar la Terra” va ser lamentable, sense cap gràcia. El televisiu Eduard Soto (el Neng del “xou” d'Andreu Buenafuente) substituïa el Benito Pocino, però malgrat el seu esforç, era impossible salvar el disbarat. Per a qui els agraden els còmics originals, que no tinguin prejudicis a veure'ls “en carn i os”, amb canvis pel que fa a l'original que els espatllen o no. I amb un estil d'humor de vegades discutible.

ASTÈRIX I OBÈLIX CONTRA CÈSAR: * *

MORTADEL.LO I FILEMÓ, LA GRAN AVENTURA: * *

http://www.imdb.com/title/tt0133385/

http://www.imdb.com/title/tt0314121/

http://www.youtube.com/watch?v=gUGGhCUPciY&feature=player_embedded

www.youtube.com/watch?v=CIDU8HTjTlw

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

“ARSÈNIC POR COMPASSIÓ” de Frank Capra i “1941” de Steven Spielberg

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• dimarts, 24 de novembre de 2009 | 20:16h

Cineastes que tenen un estil determinat i mai no es surten d'ell, de tant en tant fan pel·lícules que trenquen amb això. Frank Capra i Steven Spielberg, que mai no han estat sants de la meva devoció, dels quals només m'agrada alguna pel·lícula (del primer, “Horitzons perduts” i “John Doe”; i del segon, “Munic” i “La llista de Schindler”), alguna vegada es van sortir d'aquest apocament que els ha perjudicat tant i han fet alguna cosa aparentment transgressora. Quan en Capra va veure l'obra teatral de Joseph Kesselring “Arsènic per compassió”, sabent la imatge de purità i carrincló que sempre va tenir, va creure que amb aquesta adaptació trencaria amb la mateixa. En certa manera l'assoleix, i és de les poques pel·lícules seves, juntament amb “Va succeir una nit”, que la gent d'esquerres salva de la seva filmografia. En el cas de Spielberg, el 1979 va abordar una hipotètica invasió japonesa de Hollywood, i el va fer d’una manera del tot irreverent, a l'estil esbojarrat de pel·lícules com a “Desgavell a l'americana” de John Landis, amb moments molt divertits, però caient molt en l'excés. No deixa titella amb cap en la seva sàtira de la societat americana, molt malament encaixada pel públic al seu moment i que va fracassar a la taquilla. La protagonitzen, entre d’altres, Dan Aykroyd (“Els caçafantasmes”), Christopher Lee (el Dràcula de l'Hammer) i John Belushi (“Blues Brothers”). Destacar al Toshiro Mifune (“Rashomon”) com un militar japonès que dirigeix la invasió, al Robert Stack (“Els intocables”, “Aterra com a puguis”…) com un rude militar americà que plora tot veient “Dumbo” al cinema i les destrosses que passen, en una espiral de campi qui pugui, no pas de l'enemic, sinó dels mateixos envaïts, més guillats que no pas els “dolents”. Irònica banda sonora de John Williams. A la pel·lícula de Capra, en Mortimer Brewster (Cary Grant) es veu en embolics per culpa de les seves tietes Abby (Josephine Hull) i Martha (Jean Adair), que ajuden a morir a vells solitaris amb arsènic, en un embolic surrealista d'humor negre i ben allunyat dels típics tics del director, tipus “Quin bonic és viure”. Com en l'original teatral, se'n van sabent coses del passat dels personatges, cosa que ajuda a entendre el calvari del pobret protagonista, que vol casar-se i està a punt de perdre a la seva xicota Elaine (Priscilla Lane) per culpa de la seva pròpia família. En Frank Capra va dir que s'el va passar d’allò més bé fent-la, lluny de les seves obsessions tipus “drames socials per salvar el món”, com ell definia a les seves històries. Com a secundaris, en Peter Lorre (“M, el vampir de Düsseldorf”) com el psiquiatre Doctor Einstein, i en Raymond Massey amb un cert semblant amb el Boris Karloff. Dues pel·lícules boges, boges, boges.

1941: * * *

ARSÈNIC POR COMPASSIÓ: * * * *

http://www.imdb.com/title/tt0078723/

http://www.imdb.com/title/tt0036613/

www.youtube.com/watch?v=_WIiBnIw10Q

www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=GVgUDPOiAlE

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article