RUTA A CAVALL AL PELAT DE TALLTENDRE.

• descatllar
• enllaç permanent
• MUNTANYA I NATURA
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 23:54h

Amb l' Arian, L' "Enrique" i el "Guerra", després de preparar els cavalls, començem la ruta a les deu del matí amb l' objectiu d'arribar-nos al Pelat de Talltendre. Travessem el  riu Segre pel camí del  Molí de Prats i  ja a l' altre banda enfilem el Camí de Sant Jaume en direcció al Santuari de Quadres, si bé una mica abans ens desviem cap a la esquerra per un camí  que ens porta per pujada suau a Olopte. Creuem el poble  i donem la volta al Montcurto, per un camí empedrat  fins a l' entrada de Cortàs, on  agafem el corriol costerut de Coll de Fans. Al arribar-hi,  no fem cas al senyal que ens indica el camí d' Ordén i  ens decidim baixar  fins  l' altre banda de la vall, pel que imaginem serà molt més còmode pels animals  tot i que puja   pel mig d´un bosc ombrívol i feréstec fins a Ordén. Entrem al poble i al final del carrer major, comença un marcat sender que mena a Talltendre, evitant així la carretera asfaltada. Sortim just davant del  Refugi de "cal Pere Sidro", on  també comença  la pista que ens porta pel mig d' una extensa pineda de pi negre,  conegut amb el nom de la Creixa. Travessem  diferents taques de filferro per al bestiar, que ens obliga contínuament a baixar del cavall. Ens enfilem  finalment per  un fort pendent que passa vora la Roca Gran (1.815 m) i  arribem  a uns prats subalpins just a sota del Pelat de Talltendre. Més amunt es troba el collet de  Coma de Fornos,  el  Tossal Gros (2.236 m) i el cim del Pelat de Talltendre (2.252 m). Com que es fa tard decidim donar en aquest punt mitja volta. De baixada i des de Talltendre agafem el corriol que ens porta per sota del Serrat de la Farga Vella i  que més endavant es converteix  en una ampla pista que acabar creuant la carretera de la Seu, ja molt a prop de Bellver de Cerdanya. Després de  travessar el Riu Segre, per diferents camins voltem el Tossal de Baltarga fins a Prats, on arribem a dos quarts de quatre de la tarda.

• Arxius: *Nom MAPA
• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Toc de Queda a la Carretera

• santboi
• enllaç permanent
• Mobilitat
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 23:35h

Davant del cap de setmana tràgic a les carreteres catalanes, amb uns set morts, que ja s'afegeixen a la llarga llista d'enguany, que superarà la de l'any passat, invertint la tendència d'anys anteriors, només se m'ha acudit una cosa. Que els governs competents estableixin un toc de queda a les carreteres, entre les 12h de la nit i les 8 del matí. Potser només per a motos i cotxes particulars, potser incloent furgonetes, i deixant els camions. Potser deixant les autovies i les autopistes obertes, però la resta tancades.

D'aquesta manera evitaríem els banys de sang, amb morts i ferits, que van acumulant-se. D'homicidis involuntaris, de suicidis no declarats, de conductes criminals, etc... No són els nombres, sinó els noms que hi ha darrera de tot això. Després podrem discutir si es va a 80 km/h o més, podrem parlar de política, de gestió de la mobilitat, de la seguretat, de la contaminació, de no sé que més... podrem parlar, mentres els catalans anem morint a les carreteres.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Quedeu-vos a casa, immadurs!

• DaNaCa
• enllaç permanent
• Política
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 23:21h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

La família de Sandro Rosell no paga

• pvilarrasat
• enllaç permanent
• FCB
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 23:02h

Laura Rosell, germana de Sandro Rosell, és formalment la responsable de l'empresa immobilària Riera Beaune, s.l., una de les moltes empreses de la família Rosell.  Fa pocs anys aquesta empresa va comprar els terrenys de la fàbrica de Can Baumann a la pelletera vigata Colomer Munmany. La compra es va pactar per 22 milions d'euros dels quals ja se'n van pagar 17. El pagament dels 5 restants es va condicionar a l'aprovació del POUM vigatà i a altres condicions. El POUM ja està aprovat i Colomer assegura que ha complert totes i cada una de les condicions. Els 5 milions havien de servir per pagar les indemnitzacions de 121 treballadors acomiadats de Colomer. Riera Beaune, s.l. assegura que no deu res ja que "ara els terrenys estan contaminats i no tenen el mateix valor" Colomer i els treballadors han presentat una demanda judicial contra Riera Beuane, s.l. per incompliment de contracte. Aquesta setmana els treballadors es van manifestar davant dels domicilis de la familía Rosell, com es pot veure en la foto.
L'operació de compra venda es va fer en el moment àlgit de la bombolla immobiliària i hi ha qui pensa que la negativa a pagar de Riera Beaune, s.l. pot tenir a veure amb l'esfondrament del mercat immobiliari.

(Informació publicada a El 9 Nou i Osona.com)

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Mirós Barcelós

• JordiMayoral
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 22:41h

Avui en parla Vilaweb i també ho han fet tots els mitjans escrits de rellevància a Catalunya: l'Avui i El Punt, La Vanguardia, El Periódico... I és que tenim a Mayoral Galeria d'Art una exposició que realment mereix visita "Mirós Barcelós".

Hem estat 6 anys per reunir aquestes peces i molt de temps també per elaborar el discurs, amb la complicitat de Miquel Barceló, l'entusiasme de Biel Mesquida i la col·laboració de Pere Gimferrer, Jacques Dupin i Nicole d'Amonville.

És a Barcelona, a Consell de Cent, 286. Descobriu-la.

• Vull llegir la resta de l'article

La calidesa de Senyors Tranquil

• sargantana
• enllaç permanent
• Activitats realitzades
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 22:40h

• Vull llegir la resta de l'article

EL SANATORI DE SANT JOAN DE DEU

• elbarrinaire
• enllaç permanent
• HISTÃ’RIES DEL PENEDÈS
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 22:35h

La tuberculosi no tenia aturador a les escoles barcelonines dels anys vint. Era una malaltia que encara no disposava de cap tractament químic i s’aconsellava, com tractament guaridor, que els afectats estiguessin en un ambient saludable i assolellat.
L’espai que es va considerar ideal per les seves virtuts curatives va ser la platja del Vendrell, tocant al barri marítim de Calafell. Els estudis dels Germans de Sant Joan de Deu, fets a tota la costa catalana, van determinar que la platja penedesenca era la millor pels nens malalts, molt segura per la mainada, de sorra molt fina i on el mar tenia una gran quantitat de iode.
Primer van portar la canalla a una vella masia a la que afegiren unes casetes de fusta. L’any 1924 una subscripció popular va permetre disposar dels diners suficients per construir un edifici especialment dissenyat pel germà Rodriguez Arias. Fou una de les primeres construccions del racionalisme arquitectònic a Catalunya. Tota la construcció estava aixecada sobre pilars per afavorir la ventilació i per permetre la circulació de l’aigua del mar si aquest creixia. El sanatori de Sant Joan de Deu el va inaugurar, el 23 de maig de 1929, Alfons XIII.
El 23 de juliol de 1936 un grup de milicians penedesencs van assassinar sis germans del sanatori, cosa que va comportar la dispersió  de la resta. Els assassinats van ser beatificats pel papa Joan Pau II el dia 25 d’octubre de 1992. L’establiment va ser utilitzat durant la guerra com a hospital de reraguarda del front de l’Ebre, en ell exercí el Dr. Josep Trueta.
Ocupat el Penedès per les tropes franquistes i retornats els germans al Sanatori, la moral nacionalcatòlica va fer posar cartells demanant als banyistes que no passessin per davant del sanatori amb banyador.
L’any 1969 la comunitat va optar per vendre’l. Va adquirir l’edifici, i les 2,5 hectàrees de terreny, una empresa d’assegurances de Julio Muñoz Ramonet. Múñoz va ser una icona de totes les misèries morals del franquisme. Gràcies a les seves connexions amb el règim controlava els contingents d’importació de cotó. Va posseir quaranta empreses tèxtils, Can Batlló, els magatzems El Siglo i El Águila, alguns Bancs i asseguradores, el Palau Robert de Barcelona, el Palau del Marquès d’Alella del carrer Muntaner, i l’Hotel Ritz. Ramonet fou un malalt del poder i de la glòria: En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz, fins que va explotar.
L’edifici del Sanatori patí les conseqüències “muñoz” i durant anys va estar abandonat. En una subhasta ho va comprar una immobiliària per enderrocar-lo i fer-hi pisos. Calafell va organitzar una campanya per salvar-lo i l’ajuntament del Vendrell el va catalogar i protegir. Finalment l’any  1999 aparegué un comprador per convertir-lo en un hotel balneari de luxe.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

ALGUNS SON MÉS IGUALS QUE ELS ALTRES

• ALBERT1969
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 22:31h

Es curiós veure com el que per alguns es digne de portar a la justícia, i la malifeta més  malèvola del món, per altres es un fet normal, o el que per alguns es un fet normal durant 7 anys, ara es un record dolent del passat i mai desitjat, parlo de l’espot de Ciudadanos, i la utilització d’un menor despullat, i  el rebuig al tripartit per part del President Montilla, deixant-lo en un gran servei del passat que sembla no convé repetir.

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

Des de la Primera Convenció de Solidaritat Catalana

• Daguer
• enllaç permanent
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 22:14h

Anotacions

1. Les llistes de Solidaritat Catalana per la Independència són las que tenen més presència femenina.

"Trias Fargas deia que els catalans serem independents el dia que ens hi obliguin. Jo també crec que ho serem el dia que les dones catalanes ho vulguin." (Joan Laporta)

Ni que sigui per estadística: elles són majoria demogràfica. Però és veritat el que afirma Laporta. Les dones són les que aporten el plus de coratge en el moment adequat, que saben la mesura exacta de rauxa i de sacrifici en les situacions difícils. 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

He vist 'Pa negre'

• ricardgarcia
• enllaç permanent
• Lectures
• diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 22:08h

He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al cinema a veure Pa negre i, encara ara, em volten pel cap les imatges  d’aquesta pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega de vida immenses. 

La pel·lícula engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la vida dels personatges. Perquè Pa negre parla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.

No hi ha bons ni dolents a Pa negre, el que hi ha són persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per  descobrir que tot és corromput, tot, també allò que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els personatges han de suportar.

Entre les virtuts de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels seus records de quan eren pobres.

En segon lloc, és important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i actrius, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris, sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera o altra s’escolen en les vides de tothom.

I tercera. El tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.

En mig de tantes polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema, i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.

No explicaré res de l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense por del nostre passat. Aneu a veure Pa negre, de debò que no us en penedireu.

• Comentaris: 10
• Vull llegir la resta de l'article