El foc crema a Benirràs, a Eivissa, un lloc meravellós i enyorat que sempre tinc present a la memòria.
Seguim avançant amb la consciència animal.
Algunes experiències etològiques, el girus cinguli i alguna reflexió més.

EL PAISATGE, LA LECTURA, LA DISSEMINACIÓ DE FRAGMENTS I L'ABANDÓ
Per què la ferida d'un abandó em deixa sempre retut, estormiat, fet malbé?
Els essaemaesses poden ser pitjor que les lletres de Les liaisons dangereuses?
No me'n podia avenir: sempre m'agafen amb la guardia baixa, amb la botxor alta, amb l'absurda creença que l'amor és simètric. Ha! Ha ! Ha!
Mentre he passejat pel camí del bosquet no hi he volgut pensar. Només m'he dedicat a bastir el paisatge amagat que hi ha rere cada arbre, cada, redol de camp, cada perfum de la natura. M'he entretengut molt i això m'ha fet molt de bé.
De tornada m'ha agafat la fosca.
Però una lluna rodona i gran en mig de la cúpula celest m'ha creat un festival d'ombres al sòl del camí: la claror llunera s'entrunyellava amb els brancatges dels pins i formaven una estora que semblava pintada per un Miró d'ara mateix que feia un elogi del clarobscur, de la intimitat de les coses amagades.
[Imatge de Miquel Barceló]
Aquest és una de les cançons que se'm va quedar gravada dels primers cursos de francés a l'institut. 'Els enamorats dels bancs públics' retrata l'enveja hipòcrita dels que miren els joves enamorats, i l'evolució d'aquests que acabaran sent com els que els miren de reüll. La cançó és molt antiga. Per sort ja no es miren tan malament les demostracions amoroses dels joves, els somnis ja no són fumar i cosir, i a més les cotxes han substituït els bancs. De tota manera una cosa no canvia: amb el temps, els joves acaben fent, pam dalt pam baix, com els majors.
El vídeo és una interpretació en directe amb una orquestració infreqüent en la música de Brassens.
Més avall, una aproximació a la lletra, i l'enllaç a un web que he trobat que analitza les lletres de Georges Brassens. Tant, que crec que si el bon home alçara el cap no s'acabaria de reconéixer en tot el que diuen.


M'interessava una informació sobre una línia d'Autocars Julià i m'he trobat que la web és únicament en castellà i en anglès. Se m'ha fet tan estrany, tenint en compte que tenen la seu a l'Hospitalet de Llobregat, que m'he decidit a enviar-los un correu en el qual, ingènuament, els dic que "no aconsegueixo obrir la versió catalana de la seva web; què he de fer?". A veure si contesten.
Ah, per cert, aquesta companyia té la concessió de la línia entre Barcelona i Montserrat, les capitals política i espiritual, respectivament, del nostre país. Surrealista país, de vegades.

Per Joan LLadó
El bram del cor t'empeny
a la terra promesa.
Omple la maleta: ara viuràs,
per fi sabran qui ets.
T'espera un tros d'utopia.
Ja no tens por de caure.
Tot són indicis optimistes:
a l'horitzó, a l'ànima i al cap.
Deixes enrere el desastre,
avances confiat,
de tant en tant somrius i tot.
Seria perfecte si no fos
per la sospita, quasi la certesa,
que els teus somnis
estan fent la migdiada.

Ja ni tan sols s'esforcen a buscar excuses enginyoses. El sr. López Jaraba, director general de RTVV, diu que no es poden doblar al valencià les séries i pel·lícules que emeten perquè significaria un dineral que no es pensen gastar en això. Ho diu d'una altra manera, ja que afirma que 'implicaria una multiplicació de la despesa que ara no és moment de realitzar'. O siga, això: que no els dóna el gust i la gana.
Hauria pogut inventar-se una altra excusa, perquè aquesta no és gens original. Ara tot es deixa de fer per la crisi i la depressió dels balanços, però quan es feien els pressupostos amb alegria i no els dolia posar zeros tampoc no es recordaven del doblatge. I encara una altra cosa: anar curt de peles justifica desobeir les lleis? Ja sé que no s'ha fet mai cas de la llei de creació de RTVV, però ara ho volen justificar perquè no els queden pitxiqüens. És com si els aturats deixaren de passar la ITV dels cotxes perquè no tenen ingessos suficients. Per exemple.