
Hui he estat a una conferència on, entre d'altres coses, el ponent ha dit "... supose que conegeu la idea aquesta (i ha explicat una iniciativa empresarial)" Tot l'auditori per un respecte cap al ponent o cap a l'organització de l'acte, ha callat, però les cares eren un poema. El ponent ha dit la seua primera opinió: "...és una cotxinada!" i tot el món hem asentit. I aleshores el ponent ha fet el corolari "Però ¿Com pot un empresari negar-se a obtindre un benefici buscat per uns consumidors... total per que semble una cotxinada?"
Dic jo si al final a l'home li semblarà que si la gent es mor a l'explotar una mina antipersona serà perquè es tiren com a bojos damunt d'elles. Que qui les fabrica no té culpa...
O siga que estem on estavem: el mercat ho justifica tot!


Sense l'independentisme amb veritable força, la que dóna l'esperit...
Sense "FORÇA CATALUNYA!!!" ningú aturarà l'agressió espanyolista-botiflera contra la Sagrada Família.
Ens cal un lideratge independentista ferm de veritat per encarar-nos amb l'enemic hispano-botifler i socialista intern en la defensa de l'Obra Magna de Gaudí.
Cal dir amb claredat que la defensa de la Sagrada Família i de moltes altres coses sagrades pels catalans sols passa per la Independència.
Sols unint la lluita per salvar la Sagrada Família a la lluita per salvar la llibertat de Catalunya podem assolir ambdues fites.
----------------
Escolteu el Manifest de Catalunya Acció, del 19 de desembre del 2007, en defensa de la Sagrada Família.
Aleshores Catalunya Acció es va oferir per atacar políticament als enemics de Catalunya, però sembla que algunts catalans, responsables de l'honorable obra, preferiren i encara prefereixen fer actes simbòlics tan febles com l'encesa d'espelmes i tan fonedissos com la cera dissolta per una minúscula flama, flama que el més lleuger ventijol apaga.
Si la Sagrada Família cau o pateix qualsevol incident serà responsabilitat no sols dels enemics manifestos de Catalunya sinó també de tants i tants catalans que per covardia, estultícia o ignorància, no han entès ni potser entendran que és imprescindible encarar-se amb els mal tractadors, que les preteses bones i toves paraules no serveixen per alliberar-se de l'esclavitud que patim.
El senyor carceller dels esclaus es serveix de totes les argúcies per mantenir la seva situació de privilegi i per infringir al Poble Català tot tipus d'hostilitats, insults, menyspreus i agressions en forma de castic.
En això es basa i sustenta el seu delinqüent privilegi: en sotmetre la dignitat i la ment dels esclaus, en mantenir-los esporuguits i agenollats.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
--------------


Avui ha estat un dia dels habituals a Brussel.les, especialment en setmana de ple. El matí ha començat amb una reunió al meu despatx amb la presidència (espanyola) del Consell, per tractar sobre l'informe sobre la documentació de captures de la Tonyina Vermella de la qual sóc ponent.
A continuació he sortit pitant cap a la Comissió de Peticions (PETI) on compareixien nombrosos propietaris/es que es lamenten com la Llei de Costes ha comportat que algunes construccions arran de mar es trobin ara afectades, de manera que se'ls ha canviat la condició de propietari/a per la de concessionari/a d'una parcela durant 60 anys (personalment trobo que la llei de Costes era necessària per evitar el constant deteriorament del Litoral de l'Estat, tot i que comprenc que alguns/es propietaris/es de casetes arran de mar estiguin preocupats, sobretot quan veuen que els bulldozers s'han afanyat a enderrocar les seves propietats mentre els grans complexos hotelers, igualment il.legals, segueixen dempeus. Crec que el problema és la manera com s'està aplicant la llei, força desigual, les compensacions haurien de ser no només proporcionals, sinó justes, però també adverteixo del risc que s'aprofiti aquesta circumstància per debilitar encara més -el PP ja la va aigualir força- una Llei imprescindible. De fet, cinc grans ONG -Greenpeace, Seo Birdlife, Amigos de la Tierra, WWF i Ecologistas en Acción, han advertit que el veritable perill és la permissivitat de l'Administració General de l'Estat, les iniciatives d'algunes CCAA que volen legalitzar els desastres urbanístics, i les pressions urbanitzadors i especuladores. La situació, per tant, cal estudiar-la a fons cas per cas -no tots els casos són iguals-, cosa que la majoria de grups hem considerat avui al PE).
Tot seguit he hagut d'anar cap a la reunió de la Delegació UE-Centreamèrica, on hem pogut debatre amb els Ministres i Embaixadors dels països centreamericans, als quals he manifestat la meva preocupació per la manera com s'estava avançat en l'Acord d'Associació UE-Centreamèrica, i he reclamat que aquest sigui just, respecti les asimetries, i no suposi (com alguns voldrien) un simple cavall de Troia per tal que el capital europeu s'instal.li a l'Amèrica Central, sense garantir-ne una contrapartida i posant en risc els seus tradicionals sectors econòmics. De fet, he manifestat una notòria crítica a la gestió com la Comissió Europea està conduint les negociacions.
Després he anat a la reunió organitzada per Globe International (xarxa de legisladors mundials en favor d'una gestió sostenible dels recursos) on he presidit una taula dedicada a la gestió de recursos pesquers i on he pogut reclara, un cop més, una gestió responsable, que primin criteris ecosistèmics, que s'imposi una cultura del compliment de les regles, que es persegueixin durament les males pràctiques, i que es garanteixi el respecte de les recomanacions científiques a l'hora de prendre decisions polítiques.
Després m'he trobat amb en Pere Puig, que està gravant una sèrie de vídeos sobre eurodiputats per a l'oficina del Parlament Europeu de Barcelona, i amb qui hem pogut parlar una mica sobre la nostra activitat.
Finalment, la jornada 'oficial' ha acabat amb una tertúlia radiofònica conduïda per Ramon Miravitlles, per a 'La Nit', de la COM, que hem pogut fer des dels estudis del PE gràcies a que l'equip de la COM s'ha desplaçat a Brussel.les.
De nou al despatx, toca fer repàs del dia, revisar els darrers correus electrònics, escriure aquesta breu crònica i preparar les reunions que toquen demà, a primera hora.
En fi, un dia com tants d'altres, o no. Per què aquí. cada dia és diferent. La única cosa que no canvia és la intensitat. I que duri.
Apa, bona nit, i que guanyi el Barça (Eurolliga de Bàsquet, quarts de final), partit que seguiré per ràdio via Internet.

L’amic Joanot, el mallorquí de Vila-real amb qui prenc café a Burjassot, n’ha parlat d’ells aquest matí i abans que arribes a confessar que no coneixia de res Els Amics de les Arts, m’ha espentat de davant de l’ordinador i amb més rapidesa que Messi ha entrat al youtube i ha posat aquesta cançó que és el primer senzill del seu darrer disc Bed & Breakfast. Des d’aleshores no pare de tatarejar L'home que treballa fent de gos.
(Des d’ací podeu baixar-vos gratuïtament els tres anteriors discs d’Els Amics de les Arts)

La bomba del Liceu (La bomba del Liceu / La bomba del Liceo)
Director Carles Balagué. Guió Carles Balagué. Fotografia Carles Gusi. Muntatge Xavier Carrasco. Producció Diafragma Producciones Cinematográficas (Catalunya). Durada 1h24.
Amb la intervenció de Roger Alier (crític d´òpera), Josep Camprubí (professor), Antoni Dalmau (escriptor), Joan de Déu Domènech (autor del llibre “L´espectacle de la pena de mort”), Francisco González Ledesma (periodista i escriptor), Joaquín Iborra (responsable centre de documentació GTL), Miquel Lerín (agent artístic), Pere Maragall (professor literatura catalana), Dolors Marín (doctora en història contemporànea), Josep MartígGómez (periodista), Guillem Martínez (periodista), Eduardo Mendoza (escriptor), Enid Negrete (doctora en arts escèniques), Lluis Permanyer (periodista i escriptor), Ferran Rodríguez (propietari restaurant Can Lluis), Jaume Tribó (mestre apuntador del Gran Teatre del Liceu)
Sinopsi A finals del s.XIX un fet va commocionar la societat catalana: l’anarquista Santiago Salvador va llançar una bomba a la platea del Gran Teatre del Liceu amb el resultat de vint morts. Més d’un segle més tard, "La bomba del Liceu" reflexiona sobre aquells fets, amb diversos testimonis. L’anarquisme, el modernisme, les execucions públiques i la burgesia del s. XIX es donen la mà amb la memòria històrica de la ciutat i les reivindicacions antisistema, sempre amb el Teatre del Liceu com a espai d’una confrontació que avui encara és present.
Articles en aquest blog [Altres veus]
Crítiques publicades [AV7D·Crítiques: 11-17 març 2010] [AV7D·Crítiques: 18-24 març 2010]
Webs oficials [x]
Més informació [AV7D·Estrenes: 11-17 març 2010] [AV7D·Estrenes: 4-10 març 2010] [Verdi (cat)] [Cartellera (cat)] [El Punt (cat)] [Gencat (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]
Festivals i premis [x]
Dist. cat. [Diafragma] Dist. esp. [Diafragma] Dist. fr. [x] Dist. it. [x]
FOTO © Diafragma Carles Balagué amb Eduardo Mendoza. La bomba del Liceu, de Carles Balagué

Uns bombers catalans de compres a un supermercat francès han estat confosos amb uns presumptes etarres. Han contribuït al malentès el fet de que el comerç estigués a la zona on es va morir un policia fa alguns dies i a que un dels detinguts per l'afer els identifiqués falsament per tal de marejar una mica la investigació. Però, com és ben sabut, la primera veu d'alarma la va donar un ciutadà que va sospitar dels nostres compatriotes perquè, atenció, tenien "aspecte d'espanyols" i parlaven en una llengua semblant a l'espanyol.
Com seran les persones que tenen "aspecte d'espanyol"? Empar Moliner, en la seva secció de l'Avui, treu la punta a la qüestió com només ella sap fer. Jo també tinc alguna cosa a dir-hi. "Espanyol" no correspon a cap concepte que comporti uns trets físics o culturals concrets, és a dir, no correspon a cap realitat nacional, ètnica o racial. Per què semblaven espanyols? No podrien ser portuguesos? Els portuguesos són tan diferents dels castellans com aquests dels catalans. Només des d'una visió simplista i reduccionista tenen explicació les sospites de l'individu que va donar la primera informació.
Vet aquí una altra raó, i ja en són moltes, per deixar de ser administrativament espanyols. Que quan passegem per aquests mons de Déu, no ens busquin les pessigolles per "semblar espanyols".
