Amb Gilad Shalit, un altre cop

• jrenyer
• enllaç permanent
• Israel vist des de Catalunya
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 23:14h

Demà hi ha convocades arreu del món lliure manifestacions reclamant l'alliberament del soldat israelià Gilad Shalit, també a Barcelona.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

FRANÇA:NI IGUALTAT,NI FRATERNITAT,NI LLIBERTAT.

• paisosoccitans
• enllaç permanent
• PARLAR OCCITAN
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 22:07h

Doncs tot fa pensar que sí,que ni llibertat, ni igualtat, ni fraternitat, més aviat de tot això tururut! qui gemega ja ha rebut!

Cal desmitificar una república que predica per fora allò  que no fa a casa seva.

Perquè digueu-me si no, què en seria la República veïna sense Alsàcia,sense Bretanya,sense Còrsega,sense Normandia i sense el General Jofre i tots els morts que totes aquestes terres li han aportat a totes les guerres on s' han fotut,especialment a les napoleòniques i a la primera i a la segona guerres mundials?

Perquè això dels panells de Vilanòva de Magalona és esperpèntic i sino digueu-me què?,heus ací les set pàgines de la sentència de Montpeller.

Ara bé, això només vol dir una cosa: Que la recuperació de la llengua occitana és un fet, ja no hi ha marxa enrera.

• Arxius: Els Panells de Vilanòva de Magalona - El jutjament de Montpelhièr
• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Per llegir aquest cap de setmana mentres aneu a Vic. __ EA 1679

• empordaaccio
• enllaç permanent
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 21:53h

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992 (Dibuix)


Dedicatòria:

“A tots els qui, amb fe i fermesa,
han cridat: Visca Catalunya Lliure!!”

C.M.E.



Preludi de la Independència.

1r Capítol - PERCEBRE’L





Són molts els qui voldrien que no se’n

pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-

ludi de la Independència de Catalunya no ha

nascut pas per generació espontània. No és

cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys

que es deixa sentir amb harmònic frasejar,

per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti

el to vibrant i clamorós que demana executar-

lo amb tota la seva amplitud.



Els motius pels quals no s’ha acabat mai

d’interpretar, sense perdre o robar-nos les

solfes, els podem copsar fins i tot amb fets

aparentment secundaris. En ells, això sí, hi

trobem tàctiques errades, molta bona volun-

tat, excuses de mal pagador i limitada moral

de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?

Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem

nosaltres mateixos els inconvenients o ens

venen de fora? Fem el sord o gent impenitent

ens tapen les orelles?





Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els

catalans prou anhelen la Independència

nacional, però no veuen la manera d’assolir-

la. Cap projecte no es veu viable abans de

plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la

ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així

doncs, els artífexs que inculquin en cada

català la clara imatge motivacional de la seva

Independència com a poble, esdevindran els

qui anorreïn per sempre els obstacles que

impedeixen portar-la a terme.



No és pas impossible promoure-ho, encara

que la desconfiança en nosaltres mateixos

hagi impedit deixar parlar molt alt els qui

assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards,

per no posar-se en evidència, són els més

interessats a silenciar la veu dels coratjosos.

Llavors, els desmoralitzats i els pobres de

tremp, enlloc de cercar un major braor en ells

mateixos, prefereixen —baixet, per no fer

soroll— parlar de mans misterioses que ens

barren el pas.



És orientatiu recordar que, entre les moltes

referències que sobre Catalunya va escriure

Josep Pla (Notes per a Sílvia), hi figura el

següent comentari que un dia li féu Manuel

Brunet: «Ja coneixeu la meva convicció:

l’Església en aquest país ho ha fet tot: és la

clau del passat, del present, i probablement

del futur. L’Església creu que aquest país ha

d’estar lligat a Espanya i per això hi ha unitat.

El dia que cregui el contrari es produiran les

conseqüències naturals.»



Tanmateix, la rebuscada forma «conse-

qüències naturals», malgrat ésser una

manera d’anunciar-ho amb paraules emmas-

carades, vol que se sàpiga, però amb el

mínim enrenou. Talment com el candorós que

del dimoni en diu «en Banyeta», per l’ances-

tral por que comporta pensar que, bon punt

es pronuncia el seu nom correcte, es desper-

ten les ires de l’infern. Ara bé, amb totes les

reserves imaginables, i per banals que siguin

les precaucions, també amb noms suposats,

entre hermètics i temorencs, s’inicia el preludi

de la Independència de Catalunya que, vingui

d’on vingui el seu clam o tingui clar o insinuós

el seu dir, no sempre el sabem escoltar o no

ens el deixen percebre.


Carles Muñoz Espinalt, 1992

------------------------------------

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Deute de la Generalitat.

• vicentmontesinos
• enllaç permanent
• el meu país
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 21:46h

Avui mirant el telenotícies migdia hi escoltava i em pessigava la cara perque no m'ho podia creure. Diferents polítics, alguns dels quals es presenten a la presidència de la Generalitat admetent públicament que comprarien deute de la Generalitat, però que no podien perquè no tenien els diners!. I aquests volen que la gent confie en ells com a administradors del comptes de la Generalitat? Si no són capaços d'estalviar el mínim de 1000 euros que costa el deute emès pel govern. Als EUA hi ha una dita per vore si un polític és de confiança o no: Vostè li compraria un cotxe de segona ma? La resposta en el nostre cas seria clarament un NO. Si amb el sou que guanyen tant del partit com del càrrec públic que puguen ocupar no poden estalviar aquests mil euros, jo no confiaria amb ells.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

APLEC DEL DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE AL PUIG

• castefadecamp
• enllaç permanent
• PAIS
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 21:36h

APLEC DEL DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE AL PUIG DIUMENGE DIA 31 D’OCTUBRE

MÉS NOTICIES

Podreu dinar de catering (caldrà reservar tiquets).
Podreu fer-vos les vostres paelles o altres àpats (caldrà informar).
Hi haurà servei de Bar.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Preludi de la Independència. Carles M. Espinalt __ BIC 1896

• smolins9
• enllaç permanent
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 21:30h

Preludi de la Independència.
Carles Muñoz Espinalt, 1992

Capítol VIII. (L’efecte Manelic)

LES AVERSIONS MÚTUES I ALTRES TRIFULGUES

No per haver fallat quan intentava heure’ls,
deixa un poble els seus anhels. Pot sentir-se
frustrat però els afanys van més enllà dels
resultats.

Els catalans en som un exemple:
a través de la història, hem mostrat idèntic delit
que els portuguesos per alliberar-nos
d’Espanya, tot i que ells van sortir-se’n  airo-
sos i nosaltres encara no.

Qui es nega a veure-ho? En primer terme
els periòdics deliris de grandesa dels espa-
nyols els incapaciten per a comprendre que
existeixin al seu redós pobles que no se sen-
ten, ni gens ni poc, complaguts d’ésser
súbdits submissos de la seva infinita arrogàn-
cia. Quan se’ls insinua l’actitud, ens acusen
de voler tancar-nos a casa i de no trobar la
manera de conviure amb ells. Es pensen que
els tenim enveja quan contemplem la univer-
salitat de la seva expansió. Si poguessin,
intentarien convèncer-nos que l’espanyol
també és l’idioma oficial del cel.

El basc Miguel de Unamuno, en el seu lli-
bre Soledad, ja mig assimilat per l’aire de
Salamanca, confessa: <i>«En el fondo del cata-
lanismo, de lo que en mi país vasco se llama
bizkaitarrismo, y del regionalismo gallego no
hay sinó anticastellanismo, una profunda
aversion al espíritu castellano y a sus mani-
festaciones. Esta es la verdad, y es menester
decirla. Por lo demàs, la aversión es dígase lo
que se quiera mutua»</i>

Ens veuen com formigues que no paren de
treballar, però que no tenen cap noble singu-
laritat ni cap missió divina. La febre dels seus
deliris de grandesa no millora. S’hi troben bé
deixant-s’hi portar i, quan menys us ho pen-
seu, han pujat de temperatura. Com a mínim
han obrat així des que varen saquejar
Amèrica. Mireu la Història pel segle que vol-
gueu, són sempre en el mateix lloc: a punt
d’espoliar una altra víctima com si li fessin un
favor, ja que les seves actuacions les creuen
providencials. És un fet sense excepcions.

Començada la Segona Guerra Mundial, parti-
cularment el període que va de 1939 a 1942,
els dirigents del feixisme europeu es repartien
el món per després de derrotar totalment els
aliats. Entre ells, Franco era dels qui estava
més amatent per veure què li tocaria. En el
Diari del comte Ciano, Ministre d’Afers
Exteriors de Mussolini, queda ben clar el
repartiment que volien fer. En ple any 1939,
Ciano escriu: «II Duce voule che con la
Spagna si cominci a definire il programma
futuro per il Mediterraneo occidentale:
Marocco integralmente alla Spagna; Tunisia e
Algeria a noi. Un accordo con la Spagna do-
vrebbe assicurarci la comunicazione
permanente con l’Oceano attraverso il
Marocco.»

En aquells moments, i entre els més exal-
tats jerarques del feixisme espanyol, cada
vegada que Mussolini els prometia tot el
Marroc per a ells, ja especulaven amb el
nombre de catalans i d’altra gent que consi-
deraven indesitjables que hi trasplantarien,
mentre repoblarien el nostre territori amb
homes de confiança de l’«imperio». No feia
anar Hitler d’ací i d’allà a milions de persones
com el pagès que treu d’un lloc a l’altre un
rusc d’abelles?

Aquells anys són els més sòr-
dids i terrorífics de tota la història de
Catalunya: els millors intel·lectuals del país a
l’exili, les presons plenes a vessar, els afuse-
llaments al Camp de la Bóta a diari, la fam a
la majoria de cases i, per torna, l’espasa de
Dàmocles que representava sentir a dir que si
el feixisme guanyava la guerra —i en aquells
instants avançaven victoriosos per tots els fronts—
a la majoria de catalans ens traurien definitiva-
ment de la nostra terra. Es parlava de trasplantar
dos milions set-centes mil persones. Dos milions
serien del Principat de Catalunya i del País Valencià
i la resta d’Euzkadi, Astúries i Múrcia, zones on també
sospitaven que hi havia molts rebels en potència.

Sovint els catalans semblem negats per a
comprendre els pocs escrúpols que gasten
els espanyols «con mando» en les seves esbojarrades
pretensions i ens resulta impossible mesurar el volum
dels seus deliris de grandesa. Ens autoprogramem
per la via de l’error de tant repetir-nos: «no serà tant».
Prou que parlem que hi ha catalans destres i «florentins»
que en el terreny de la política se les saben totes, però
posats a jutjar les maquinacions megalomaniàtiques dels
espanyols ens comportem com en Manelic quan arriba
al molí, que no té cap sospita de tot el que trama l’amo
i el contempla com el seu protector.

Un cas: poques hores després del frustrat cop d’estat del 23
de febrer de 1981, totes les persones a Madrid que es creuen
dominar els fils de l’alta política ja estaven assabentades
que aquell intent portava com a finalitat, fos quina fos la pretensió
d’aquell o d’aquell altre sublevat, posar el general Alfonso Armada
com a nou dictador, amb més o menys guant
blanc i roses socialistes. No obstant, a La Vanguardia
del dia 25 de febrer de 1981, s’hi pot llegir un article de
Carles Sentís, en el qual interpreta al general Alfonso Armada i
bon punt el veu, en sortir del «parlamento español»,
aquella nit que havien estat tots els diputats segrestats,
declara: «Le di la mano pensando que a través de él se la daba a
todo el Ejército Español y al Rey del qual, el
hoy segundo jefe del Alto Estado Mayor, fue durante
múltiples años ayudante militar.»

Víctimes amb massa freqüència d’una
situació Manelic —no és pas casual que el
drama Terra Baixa d’Àngel Guimerà, la nostra
gent se’l senti carn de la seva carn— qui pot
estranyar-se si, descobertes les intrigues deli-
rants, ens sentim els catalans doblement
vexats? Creure’ns uns enzes inofensius o
voler-nos mantenir enganyats i políticament
immadurs, és una temeritat que podreix les
situacions i mai no condueix, ni a una autènti-
ca pau ni a la veritable concòrdia.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)

Fotografia:  Carles M. Espinalt

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Pràcticament estrangers

• jordicc
• enllaç permanent
• Política
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 21:20h

Ay Portugal porqué te quiero tanto                    
Porqué, porqué se maravilla quien te ve                
Ay Portugal porqué te quiero tanto                   
Porqué, porqué todos te envidian, ay porqué. (*)

Es diu Maximino Martínez, és el president de la Federació Asturiana de Futbol, i ahir va deixar anar això: "Mourinho és de Portugal i Guardiola català, així que potser no saben què signifiquen els premis Príncipe de Asturias; són dos entrenadors pràcticament estrangers".

Té la seva gràcia que posi al mateix nivell portuguesos i catalans, dos pobles amb trajectòries paral·leles però a qui el destí els reservava una història diferent a partir de 1640.

Ens consideren "pràcticament estrangers". Si som estrangers a la pràctica, caldrà que també ho siguem teòricament, no? L'autonomia que ens cal és la de Portugal. Ai, Portugal, per què tots t'envegen?


(*) Tuna que cantava Celia Gámez a la revista Las Leandras.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Les mil i una illes (i IV)

• Didac
• enllaç permanent
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 20:44h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

RECURSOS DE CAMPANYA ELECTORAL

• jordimarti
• enllaç permanent
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 20:25h

A mesura que avança la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya la desafecció va guanyant posicions. Els que han decidit quedar-se a casa el 28-N o dubten entre el vot en blanc i el vot nul cada dia tenen més arguments per fer-ho. I tot gràcies a la campanya i als projectes polítics de partits com el PSC-PSOE, que ha renunciat a la victòria i només aspira a fer d'oposició a l'oposició. I a altres com la Plataforma per Catalunya, que fomenta la xenofòbia; Ciutadans, que persegueix la desaparició del català; la CORI, que presenta Carmen de Mairena a les seves llistes. O Solidaritat, que ara acusa CiU i el President del Parlament d'estar darrera de la demanda votada pels socis en Assemblea del Barça, just el dia que es fa públic que el Sr. Laporta ha estat denunciat per haver cobrat comissions fraudulentes per valor de 3 milions d'euros. I Montserrat Nebrera contra el món. Els 36 dies que resten per a les eleccions es faran molt llargs, i si les coses continuen igual tinc la impressió que l'abstenció serà rècord.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

He retrobat la meva vella guitarra

• joanvilaitriadu
• enllaç permanent
• Personal i intransferible
• dissabte, 23 d'octubre de 2010 | 20:18h

Aquesta setmana he començat a rebre classes particulars de guitarra. I això?, us preguntareu. Què t'ha agafat ara? Doncs una mena de retrospectiva interna, perquè jo havia tocat força la guitarra de jove i encara conservo la vella guitarra que m'acompanyava en les excursions i en els viatges i que vaig aprendre a tocar de forma autodidacta, sense cap ensenyament. Més de vint anys abandonada en unes golfes, la guitarra de la joventut va tornar a la meva vida quan les meves filles la van necessitar per a les classes de música de l'escola. La vam netejar i li vam canviar les cordes i li vam comprar una funda nova, perquè la vella feia pena. Però la guitarra sonava encara força bé. Un dia a Pardines, la Irene va treure-la per assajar i vam començar a tocar tots dos; em van venir moltes ganes de reprendre el gust de fer-la sonar de tant en tant, però vaig veure que ja no recordava gairebé res del que sabia, només recordava quatre acords escadussers i no tenia gens d'habilitat amb els dits. Però com que sóc una persona tossuda vaig decidir tornar a reprendre l'hàbit de tocar-la i alhora vaig buscar per Internet qui em pogues donar quatre lliçons un cop a la setmana per esperonar-me a practicar. El meu "profe" de guitarra, un músic menorquí molt agradable que  m'acull al seu estudi de l'Eixample, creu que puc recuperar ràpidament l'agilitat amb els dits i en pocs mesos tocar coses interessants i cantar cançons que a mi m'agraden. Quines coses té la vida! Més de vint anys oblidada, ara torno a acaronar la guitarra i m'agrada puntejar les seves cordes i sentir el seu so, melodiós i trist.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article