La lenta destrucció de les edificacions abandonades

• mamoya2
• enllaç permanent
• Ciutat
• dijous, 22 d'abril de 2010 | 07:08h

De petit, amb mon pare, un pic vaig veure córrer en Timoner i n’Ocaña al velòdrom del Tirador, un vespre que record com si fos ahir, asseguts en aquella tribuna que ara sembla un lloc oblidat des de fa segles, no anys: segles, l’herbam que surt pertot i que crea el seu ordre en llibertat –i ara record també un quadre de PG, el velòdrom vist des de dalt, amb les herbes que ja creixien a les totes, unes herbes que tenien gairebé vida, com si volguessin acabar amb els records de la pista, els meus records d’aquella nit en què mon pare m’assenyalà amb el cap la direcció on romania assegut, uns metres més enllà, el metge del poble amb la seva filla-. I són ara aquelles herbes i les herbes del quadro de PG el que em fa recordar, és ben evident que a mesura que passen els anys s'han mesclat les herbes actuals i les herbes del quadro, que sé que vaig mirar durant una llarga estona, perquè no eren unes herbes vegetals, sinó la quinta essència de la creació artística: no reflectir la realitat sinó mostrar-nos allò que la realitat amaga. Moltes de vegades he desitjat que tot aquest espai fos la gran zona verda que Ciutat necessita, però ara ja me’n fot, és preferible que tot seguesqui igual, i així podrem presenciar la lenta destrucció de les edificacions abandonades, de la zona del velòdrom, de Sa Riera i del canòdrom, de moment tot segueix com sempre, cada vegada pitjor, el canòdrom ple d’herbes encara sembla més abandonat que el velòdrom, perquè el velòdrom és més enllà, i el canòdrom és just devora la plaça de darrere l’Institut, on jugàvem a futbol i on es celebrava la Fira del Ram quan jo vaig anar al velòdrom amb mon pare a veure córrer n’Ocaña i en Timoner, i on també celebrà una missa el pare Patrick Peyton, com a colofó d’aquella absurda creuada del rosari en família, familia que reza unida permanece unida. Però ara jo només mir les herbes del canòdrom, i els grafits que hi ha a les parets, sobretot un que em sembla magnífic, de KatE, en el mur de l’entrada, com l’entrada a un espai de terror, sobretot de nit, mentre que en la part de dedins hi ha un altre grafit amb lletres que no sé si formen una paraula, i en cas que sia així no sé quina paraula és, i més enllà les muntanyes, com si fos un miratge de la naturalesa, o un quadre d’aquests que acaben vestint les parets de les dependències d’alguna conselleria o d’alguna direcció general, no com el quadre de PG, que provocava desassossec i angoixa, però també l’alegria de la celebració del colors i de la vida que s’amaga en qualsevol lloc, per abandonat que sembli.

Fotografia: grafit a la porta del canòdrom

Arxiu: canòdrom

• Arxius: 'La vida que s’amaga en qualsevol lloc'
• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article