En quins llocs començaré a sentir els indicis de la nit...

• mamoya2
• enllaç permanent
• Dietari
• dilluns, 22 de febrer de 2010 | 08:36h

Ja fa fosca, m'ha vist arribar gràcies a n'A, perquè ell no hi veu bé. Puja al cotxe amb diligència, és àgil, tot i els 84 anys. El seu germà és major que ell, en té 90, i fou ingressat la setmana passada. Com es troba el teu germà, li deman. La pregunta és retòrica, i la resposta també. Prefereix contar-me històries de quan els seus germans eren petits: sis, quatre al·lots i dues al·lotes. La major morí de càncer en plena joventut; i en J se n'anà fa un any. Jugaven a S'Aranjassa, i  corrien per un caminoi on hi havia una roca. 'Una roca enmig d'un camí, però no era un entrebanc, ni una nosa, no pot desaparèixer mai', i jo l'escolt sense dir res. Dels germans C encara en queden quatre: el major, que avui és a la clínica, i que demà tornarà a ca seva, una mica recuperat; el segon, que conserva l'agilitat mental de qui no té mai por de res, i que vesteix sempre amb elegància, disposat a descobrir l'essència de la vida en els petits detalls que mima com un adolescent; en Sv, que és el meu interlocutor, sempre disposat a imaginar solucions a cada problema que se li presenta; i la germana petita, que viu amb la necessitat de lluitar amb tot allò que va oblidant sense voler. Em parla com si sospesàs cada frase, i jo no deix de pensar en la roca del camí, que és sempre el lloc on la seva memòria el duu, i que conserva com una fita física i viva de la seva història familiar. M'acost a l'autovia, em diu que no sap on és, i que la seva orientació és nul·la. 'Sembla que el món, cada vegada que m'alluny una mica, em recorda que quasi ja no som d'aquí'. Intent encoratjar-lo, i me dóna les gràcies. 'En Fr demà sortirà de la clínica, l'aniré a veure a ca seva'. Deuen parlar de la roca que no és una nosa, del silenci que comencen a sentir com si fos una música. Algun pic, de la guerra, i de la família veïnada, de la casa de devora, quatre germans dels quals no en saben res. Baixa del cotxe, i el veig obrir la porta, lentament, com si s'endinsàs en la seva petita però excelsa felicitat de sentir-se en el seu lloc, que és ca seva, el refugi de la seva memòria. Jo m'alluny cap a l'autovia. Men el cotxe amb els cinc sentits. De nit, se'm cansen els ulls, i la sensació d'immergir-me en un món que va deixant de ser el meu m'envaeix ben igual que a en Sv. Els llums són com una filera de companys desconeguts, la sensació de no tenir més contemporanis que aquestes bubotes exactes, a l'autovia sempre ens reconeixem com a fugitius. Quines seran les coses que m'allunyaran del meu món, algun dia, en quins llocs començaré a sentir els indicis de la nit. Però en arribar al meu carrer veig tot d'una el meu edifici, i puc destriar les finestres de ca meva, la llum d'una finestra...

 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article