22/10/2009 ANIVERSARI DE LES ACTUACIONS

Paco Ibáñez torna a París als 40 anys dels seus històrics recitals

• El cantautor actua avui al teatre Châtelet, on estrenarà ‘Barques de paper’, d’Espriu

• Els concerts a l’Olympia i a la Sorbona van convertir l’artista en un símbol de la llibertat

Paco Ibáñez fa molts anys que galopa vers a vers pel món. Han passat 40 anys dels seus mítics recitals a l’Olympia (que es van traduir en un disc símbol de la lluita contra les opressions) i a la Sorbona de París, on va actuar amb motiu del primer aniversari de l’ocupació estudiantil. Un petit cartell groc ciclostilat pels universitaris i enganxat als arbres, als vidres dels cafès i als passadissos de les aules, ho anunciava així: Paco Ibáñez, la veu lliure d’Espanya. Aquesta nit celebrarà l’aniversari amb un concert al teatre Châtelet. I avança que recuperarà peces indispensables llavors i ara, com La mala reputación (la primera que va traduir al castellà del seu admirat Georges Brassens). No en va, si algú segueix vivint fora del ramat, parafrasejant la lletra, és ell.
¿La càrrega política de les seves cançons segueix tenint la mateixa vigència? La resposta de l’artista és contundent. «Sí, és clar. Per això la ràbia de La mala reputación és tan important, encara que l’efecte que produeixi no sigui el mateix. La societat està adormida, és com si
li haguessin donat cloroform. Per això reivindico la rebel·lia. És in-
suportable veure la gent tan conformista».
La cançó que obrirà el recital ja és una declaració de principis. «Es tracta d’una faula d’Iriarte sobre un ase al qual només donen palla per menjar. Li diuen que és perquè li agrada, però ell replica enfadat que se la menja perquè és el que li donen, però que li ofereixin gra i ja ho veuran. ¿La lliçó? Prou de deixar-nos influenciar per una cultura buida. ¡Donemli gra al poble!».

NACIONALITATS DEL COR/ A l’actuació també hi incorporarà «altres llengües de grans poetes com Ronsard, Cesare Pavese, Celso Emilio Ferreiro, Pierre Pascal i Salvador Espriu». «Sóc l’ambaixador de Catalunya», afegeix, entre rialles. «Joan Ollé em va demanar que posés música al poema Barques de paper de Salvador Espriu que Sílvia Pérez canta a l’obra El jardí dels cinc arbres. I ara jo he volgut incorporar aquesta cançó al meu repertori i estrenar-la a París», explica l’artista. «De fet, se’m sentirà cantar en català, basc, andalús, gallec, francès, italià, provençal, portuguès... Tots formen part de la nacionalitat del meu cor», subratlla. París és per a ell «la capital del món». I la poesia, «la porta de la llibertat». ¿Creu que Sarkozy serà demà entre el públic? «No tinc gens de ganes que hi sigui», respon sense entrar més en matèria.
Qui sí que va ser a la platea de l’Olympia el 1969 va ser el compositor Jean Wiener, que va manifestar després de sentir-lo: «Qui s’hauria imaginat que una multitud increïble envairia l’aforament... Tot per aquest gran nen simple, relaxat, que després de ser acollit amb una escalfor que només recordo haver vist en honor de Toscanini o Lindberg es va posar a cantar acompanyat únicament per la seva guitarra». I al seu web té penjada una foto amb la seva mare al camerino després del xou. ¿Recorda què li va dir? «És clar. ‘No sé què té aquest noi, però agrada a la gent’».

22/10/2009

Itàlia esquiva la condemna europea per les intimidacions a la premsa

• La resolució de l’Eurocambra contra la falta de llibertat d’expressió va fracassar sols per tres vots

• Els defensors de Berlusconi van celebrar amb sorolloses mostres d’alegria la inesperada victòria

El controvertit primer ministre italià, Silvio Berlusconi, es va salvar ahir pels pèls d’una condemna política del Parlament Europeu per les intimidacions a la premsa a Itàlia. La resolució conjunta de socialistes, liberals, verds i esquerra unitària va ser rebutjada per només tres vots, i la resolució del grup liberal, que també denunciava la situació «extremadament preocupant» de la llibertat d’informació a Itàlia, va obtenir el mateix nombre de vots a favor que en contra, 338, de manera que tampoc va ser aprovada.
El resultat final de la votació va causar molta sorpresa i commoció entre els eurodiputats socialistes, liberals, verds i d’esquerra unitària, perquè els diferents paràgrafs del text de la resolució conjunta s’havien anat aprovant en el ple un darrere l’altre.

VOTS PARCIALS / El paràgraf tercer de la resolució, en què l’Eurocambra expressava la seva «particular preocupació per la situació a Itàlia» i assenyalava que «podria comportar conseqüències per al conjunt d’Europa», havia estat aprovat per 338 vots a favor, 320 en contra i 19 abstencions.
El quart paràgraf, en què l’Eurocambra lamentava «la pressió i la intimidació contra diaris italians i europeus per part de les autoritats governamentals italianes» també havia estat aprovat amb el suport de 339 vots, 326 en contra i 21 abstencions. En aquest paràgraf, l’Eurocambra se sumava a «la petició del representant de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) a les autoritats italianes perquè posi fi a aquesta pressió» i considerava «inadequada tota interferència de les autoritats públiques en la llibertat d’informació amb l’objectiu de controlar el servei públic de radiodifusió televisiva».
No obstant, a l’arribar el moment de la votació final i després de superar totes les votacions parcials del seu text, la resolució va ser rebutjada davant la sorpresa de tots per 338 vots en contra, 335 a favor i 13 abstencions.
El sorprenent resultat va ser conseqüència, per una banda, de la pinya que van fer les forces conservadores i la incorporació a la votació d’eurodiputats addicionals del grup popular i, per una altra banda, del fet que la socialista Silvia-Adriana Ticau i els diputats d’esquerra unitària Joao Ferrerira i Ilda Figueriredo no van participar en la votació crucial. A més del grup popular, Berlusconi va obtenir el suport dels euroescèptics, els euròfobs i l’extrema dreta.
Els defensors de Berlusconi van celebrar amb sorolloses mostres d’alegria la seva inesperada victòria. El líder del grup popular, Joseph Daul, va destacar que el resultat confirma que l’Eurocambra no és el lloc per discutir afers interns nacionals. «És un dia negre per a la llibertat de premsa a Europa», va lamentar el vicepresident del grup Verd, Raül Romeva (ICV). El líder dels socialistes espanyols, Juan Fernando López Aguilar, va acusar el grup popular de voler «silenciar l’assetjament que pateix la llibertat de premsa a Itàlia».

22/10/2009 POLÈMICA A FRANÇA

La dreta afirma que els mitjans busquen la destrucció de Sarkozy

En les files del Govern francès es paeix malament l’interès –i les fortes crítiques– que han despertat en els mitjans de comunicació les polèmiques sobre el turisme sexual del ministre de Cultura, Frédéric Mitterrand, i sobretot el nomenament del fill del president, Jean Sarkozy, al capdavant del centre de negocis de La Defense. Al veure que els seus arguments no han aconseguit aplacar l’escàndol, els dirigents de Sarkozy han carregat contra els mitjans de comunicació, a qui acusen de voler «destruir» el cap de l’Estat.
El cap de files de la majoria parlamentària, Jean-François Copé, ha denunciat «una campanya d’una violència absolutament inaudita» per part de France 2, la televisió pública. Diversos ministres s’han llançat també a la càrrega contra els mitjans qualificant el seguiment informatiu sobre el meteòric ascens del fill del president d’«histèria col·lectiva antisarkozysta», «maniobra de desestabilització» o d’«instrumentalització».
Les associacions de periodistes han estimat que aquestes acusacions manifesten que hi ha tensió a les files del poder, que temen que vagi en augment a mesura que s’acostin les eleccions regionals del 2010. La gran repercussió que ha tingut la polèmica fora de França preocupa també a l’Elisi pel perjudici que pot causar en la imatge internacional de Nicolas Sarkozy.

Mal dia per la llibertat de Premsa, i un pretext més pels reaccionaris que busquen excuses com una presumpta persecució contra ells. Aquí tenim l'exemple del PP.