Aquest cap de setmana ha fet dos mesos (dia amunt dia avall) que una bona colla de gent tocada per la glosa (cançó improvisada) de Cor de Carxofa (l'associació que la promou) ens vam tancar a una boscana casa de colònies, al Castell de Cabrera, envoltats de paratges de l'Anoia, per fer una formació d'aprofundiment a càrrec del Mateu Xurí i l'Ainhoa Aramburu. Un plaer carregat d'aprenentatges. També aquest cap de setmana hi ha hagut la Fira de l'Oli a Espolla, i s'ha fet públic que l'emblemàtica Trobada de Cantadors que s'hauria hagut de fer la setmana passada no només ha canviat de data de celebració, sinó també de forma i de format. Tot això quan només falta una setmana per l'esdeveniment de Reus, i dues per als Transglosadors. I al mateix temps que els grups de treball de professorat i les actuacions a centres docents van en clara  pujança... (segueix)

Aquesta ha estat una setmana excepcional a la vida del bloc. Les visites s'hi han comptat per milers gràcies a l'èxit de lectura que ha obtingut el relat del lamentable atropellament als drets nacionals catalans sofert a l'Alt Empordà. Milers de visites per a aquest article (més de vuit mil), milers de visites diàries (més de dues mil)...
Aquests han estat els 10 apunts més llegits:

• segur que som al 2012?
  
• d'això de resar al carrer
  
• poder de/a les xarxes, realitat o virtual?
  
• una crida per al micro obert de rap
  
• lola
  
• el dia que morí fraga
  
• el que m'espanta dels mossos
  
• rapejar en català?sí, gràcies
  
• cantant amb desaCORd
  
• miozz 

He reprès avui el costum de fer una caminada solitària per la ciutat, diumenge al matí, mentre la meva dona i les meves filles dormen. L'excursioneta matinal té dues motivacions bàsiques: fer una mica d'exercici, que sempre convé, i conèixer racons de Barcelona que no solc visitar i menys a peu, i així millorar la coneixença de la meva ciutat. Avui he anat fins a Santa Coloma de Gramenet, població veïna on vaig treballar un parell d'anys, a principis dels 80, quan encara existia el setmanari Grama i començava la seva trajectòria la ràdio municipal, Ràdio Gramenet. En arribar a la plaça de la Vila de Santa Coloma, he esmorzat al solet a la terrassa del Xòcala (foto), un bar que ja existia en aquella època i on vaig fer algunes amistats colomenques molt interessants.
(N'hi ha més)

Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

Gli italiani, o almeno i più giovani, hanno deciso di organizzarsi da soli le attività di tempo libero e cultura.

Dopo il successo rapidissimo ottenuto su facebook, hanno fondato un'associazione che gestisce tutte le diverse attività che organizzano.

Fra di loro ci sono anche molti catalani e spagnoli.

Per saperne di più guardate il video qui sotto.
 

Magnífica, la carta als Reis que va escriure per a mi l'A. i que aquest cap de setmana s'ha fet realitat amb una estada sorpresa a Collbató: un poble tranquil i acollidor. Si més no en aquestes dates de gener, tan allunyades de la temible "temporada alta". Jo ja m'hi hauria quedat...

A més a més, hem posat a un lloc d'allò més recomanable: Can Missé (vegeu aquí), a tocar del taller dels Blancafort, els mestres orgueners (vegeu aquí) de fama internacional i de la casa...  (n'hi ha més) 

Tal com havíem quedat els alumnes de l'IES Sixto Marco d'Elx, junt amb el seu professor de Física i Química, Vicent Soler, arribaven a l'Aula d'Astronomia situada al Campus de Burjassot, ja passades les quatre de la vesprada.

El Sol ja estava molt baix a aquesta hora. Va ser, per tant el nostre primer objectiu abans que s'amagara completament darrere de les teulades de Fira València. Les taques visibles a la fotosfera solar, algunes tan grans com tres Terres, es veien entre les boires vespertines i causaren admiració als alumnes del Baix Vinalopó.

Una vegada amagat el Sol i mentre se'ns apareixien les estrelles i els planetes, baixàrem per construir un espectroscopi de ma, capaç no només de separar els colors amagats dins de la llum blanca d'un font lluminosa, sinó també de veure les línies d'absorció i d'emisió que ens mostren quina és la natura del gas que brilla. L'espectroscopi, inventat per Joseph von Fraunhofer al segle XIX, va permetre un cosa tan meravellosa com és conéixer quina és la matèria de que estan fetes les estrelles i galàxies.

I una vegada ja de nit, i amb una mica de pressa, els xiquets i xiquetes elxans admiraren el planeta Júpiter amb les seues bandes i satèl·lits, moments abans d'anar al Club Levante a l'acte de lliurament del III Premis Llegir Sense Fronteres.

I és que un any més un estudiant de l'IES Sixto Marco d'Elx ha tornat a guanyar el guardó que ofereix Bromera, la Càtedra de Divulgació Científica de la Universitat de València i la CAM. Laura Serna, estudiant de 3r d'ESO de l'institut d'Elx ha estat la guanyadora. A més a més, la modalitat de Batxillerat l'ha guanyada una altra dona, Anna Sirerol, de l'IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna.

Ja a les dependències del Club Diario Levante al polígon Vara de Quart, el professor Fernando Sapiña ens parlà dels reptes energètics del futur, inaugurant d'aquesta manera l'Any Internacional de la Energia Sostenible. Ens contà que donat que es preveu que l'any 2050 hi haja uns 9.000 milions de persones al món el problema de l'energia serà greu. "Si la població mundial segueix augmentant exponencialment i millora la qualitat de vida d'una part cada vegada més important d'aquesta, el consum de les formes més modernes d'energia aumentarà", va dir. Els estudis indiquen que en menys de 50 anys s'esgotarà el petroli, el gas en 64 anys i el carbó en 155 anys. Per suplir això amb centrals nuclears l'any 2050, caldria inaugurar-ne una cada 2 o 3 dies, cosa inasumible.

Tanmateix hi ha alternativa al repte energètic futur, fins i tot, amb la tecnologia actual. Dos investigadors de Princeton, Stephen Pacala i Robert Socolow, publicaren un article l'any 2004 a la revista Science, i demonstraren gràficament com l'ús d'un conjunt de tecnologies existents podrien reduir els nivells de CO₂ a l'atmosfera per evitar els efectes perillosos del canvi climàtic. L'article presentava 15 opcions, cadascuna d'elles amb el potencial per reduir les emissions en 2050 d'una gigatona de diòxid de carboni per any.

Hi ha, per tant, opcions i treball realitzat per aconseguir-ho. Segons Sapiña "la sostenibilitat és imperativa en el segle XXI i cal utilitzar fonts d'energia renovable".

Després de la conferència, el vicerector d'Investigació de la Universitat de València, Pedro Carrasco i el director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, Josep Antoni Fluixà, lliuraren els III Premis Llegir Sense Fronteres que enguany han guanyat Laura Serna de l'IES Sixto Marco d'Elx en la modalitat d'ESO i Anna Sirerol de l'IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna en la modalitat de Batxillerat. Les dues estudiants recolliren els seus premis, consistents en un ordinador portàtil i la col·lecció completa de la col·lecció Llegir Sense Fronteres publicats per Bromera i la Universitat de València.

Finalment, les dues estudiants es dirigiren al públic per agraïr el premi i l'estimul i ajuda dels seus professors.

Foto: D'esquerra a dreta, el vicerector, Soledat Rubio, directora de la Càtedra de Divulgació de la Ciència, les dues estudiants, Josep Antoni Fluixà i Fernando Sapiña. Enric Marco.

Aquest matí, escapada amb el cotxe fins a Cornudella de Montsant. Feia bo i això s'havia d'aprofitar. Les carreteres raonablement buides (ramats de motoristes, algun ciclista), el dia lluminós, l'incomparable vista del Montsant, tot es conjugava perquè la jornada fos perfecta, i així ha estat.

Passejant per la població prioratenca, m'he topat amb una senyora que, pel que s'ha vist, tenia moltes ganes de xerrar amb algú. Només veure'm de lluny, i sense que ens coneguéssim de res, ja m'ha fet l'observació de que el carrer on ens trobàvem sempre és humit i quan gela, rellisques. A l'acostar-se, ha continuat parlant-me del temps, i de la setmana dels tres barbuts, s'ha lamentat de que cada vegada viu menys gent al poble i de "lo maco que era això abans". Des de casa seva es veu el cementiri, però a ella això li és igual, "total, tots hi acabarem anant", per acabar confesant-me l'edat que té, que no aparenta. Jo anava dient que sí a tot, sense poder ficar cullerada.

Repeteixo que no la coneixia de res, però després d'acomiadar-me'n no he pogut més que lamentar-me de constatar com tot un món (gent que conversa al carrer, fins i tot amb desconeguts, saviesa popular, filosofia de tocar de peus a terra...) se'ns en va en orris mica en mica. Una llàstima.

Abans de marxar de Cornudella, he aprofitat per comprar algunes ampolles de vi de Montsant. No tot està perdut.

Mira si tens un cinc d'oros. I es veu que sí, que el té, m'escolta i l'escull i el posa al mig de la taula; i comencem la partida. Jugar a cartes amb una sola mà no és fàcil. I encara menys quan la mà tremola sense control. Però es pot.(segueix)

Els polítics del pp fa anys que van ordir una conxorxa contra els valencians. Conscientment. Per al partit popular valencià, governar-nos era el mateix que guanyar diners a cabassos, per als seus sacs particulars, naturalment; el que era el mateix, buidar les reserves dels valencians, en caixes o bancs, deixar-los a la ruïna. L'objectiu es completava liquidant qualsevol identitat, cultural, econòmica, social… I prou que ho han aconseguit, amb males arts, sí, però el resutat ens ha deixat en el cul dels pobles d'Europa. Alguns mitjans internacionals situen València i els valencians davant la pitjor valoració en tots els sentits. Malgrat els valencians. Que ens ho hem guanyat a pols, jo ho dubte. Dubte que la voluntat de la majoria de valencians siga autodestruir-nos. Som meninfotistes, i desqueferats, fallers que construim grans projectes i els calem foc en un bufit. Però d'ací a desitjar-nos el pitjor n'hi ha camí i, sobretot, algú que ens ha guiat o malguiat a perdre.

Els valencians patim doncs una doble crisi que ens ha atrapat cagant: la crisi internacional i la pròpia crisi autodestructiva orquestrada pel pp: un robatori calculat, que no ve de quatre dies, i va anys que ha anat plomant-nos fins a la carn viva. No és la primera vegada que ens manifestem contra algunes accions polítiques que ja apuntaven en aquest desastre. Anit, l'escola va plantar-se al carrer per necessitats bàsiques: aigua, llum, gas, paper higiènic, el mínim per obrir la porta i poder funcionar. Això ens feu aplegar-nos una gernació que ni els propis organitzadors no esperaven. Més de dues-centes mil persones (dues hores plantats a Sant Agustí sense poder ni moure'ns). Un crit i una protesta que en un país democràtic, civilitzat, posaria la pell de gallina els governants, els trauria la vergonya, els faria dimitir en un colp en sec. Però això fóra un país amb els ets i uts de la responsabilitat i les obligacions.
El govern valencià no dimitirà. Com ho ho ha fet en altres ocasions, per qüestions ben grosses (accions feixistes contra mitjans de comunicació, contra persones, contra institucins resposnables, per corrupció…): els anys que practiquen les males arts els ha convertit la pell en una cona impermeable, els anys de corrupció i robatori els ha portat a pleitejar contra la democràcia mateix: ells són amos d'un club, triats legalment, és ver, però a partir de subterfugis i negociots que els permeten de guanyar eleccions amb trampa: que els permeten de no passar comptes si no volen, que els permeten d'amagar la hisenda, els contractes, la transparència, a conveniència, la pròpia i particular, contra els valencians mateix.

Amb aquests intèrprets d'una democràcia descafeinada (recordem que van ser protagonistes de la dictadura feixista qui van posar les regles de joc de com havia de ser la democràcia espanyola per sempre, amb consentiment d'uns quants titelles que es pensaven pares i patriotes amb drets exclussius), no ha sigut difícil orquestrar el que ha passat a València. És veritat que calia gent pocavergonya, homes i dones sense principis ni valors, egoïstes i egòlatres sense mesura, però és que són així, els polítics valencians dels últims vint anys, que ens han governat. I la jugada els ha eixit perfecta per als seus interessos, dissortadament.
Per això, amb accions democràtiques exclusivament, no aconseguirem de capgirar què ens passa, als valencians. No ens faran cas, com ha passat altres vegades. Perquè la democràcia que ells tenen atenallada els permet de no fer cas, de burlar-se'n, d'insultar-nos, si cal, en favor del seu únic interés i rèdit.
- Que què caldria fer, doncs?
- Quina cosa, caldria fer?