Cercador per data
La música i el rellotge
Quants records , i quantes hores !
pac man
Tot i que el primer joc va ser :
space invaders
Vaig aconseguir la copa de 1r al matic club ( 1980 )
- Comentaris: 1
El dilema espanyol
(M'adhereixo a l'escrit que avui han publicat seixanta articulistes de primer ordre)
'El dret col·lectiu a l'autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com bé sabem, la voluntat de preservar l'autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d'autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l'any 1931, abans que s'aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d'autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d'una dictadura i d'un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s'aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d'uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d'autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l'Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d'alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.
Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d'una nova imposició violenta que hagi d'anihilar el seu autogovern. Però Catalunya i amb ella tot l'Estat sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d'Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d'acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d'autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d'integració social i d'igualtat d'oportunitats. A l'Estatut de 1979 els catalans van fixar l'objectiu d'arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d'integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se'ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.
Mentre altres democràcies del món desenvolupat s'esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d'autogovern i de govern compartit , Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l'anunciada sentència d'un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d'un episodi d'estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d'autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l'ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l'evolució federal i plurinacional de l'estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l'opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.'
poètica de cadafal
qui t'ha obligat a dir que la taca de les roselles amb la paret escrostonada d'esquena d'ase al fons era un escenari que et recordava la guillotina?
no hi ha remei
cerques un ritme inesperat i penses tot d'una amb la Gertrude Stein i l'Alice B. Toklas a la casa amb vistes del carrer Dos de maig del Terreno de Palma en train de faire swetters per als soldats amb el ciclorama de la badia de Palma pintada de sol ponent i fulla seca
no hi ha solució
quan va arribar a la casa es trobà les parets totes buides amb les marques dels quadres dibuixats
no pot essser
em digueres: la teva escriptura és estranya i mala de seguir però quan tu la llegeixes fort, resulta absolutament lúcida, natural i exacta
no és ver
tot tenia aires de mascarada: somniava una pel·lícula que no arribaria mai a veure i anava per un laberint interminable on s'hi podien perdre tots els homes que desitjava
no temis
els nous materials de la cultura cristal·litzaran entre les teves mans i podràs deixar una ofrena tan bella com una grapada de pètals de rosa capolats amb tendror enmig de les dents
[Imatge de Sebastià Perelló]
Des de Canes 2010: un nom, Apichatpong Weerasethakul.
Ha marcat la diferència, amb L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, Apichatpong Weerasethakul.
Aquesta és una pel·lícula diferent. D’entrada cal clarificar que forma part d’un exposició-instal·lació artística. El tailñandès Apichatpong Weerasethakul és un cineasta avesat a les instal·lacions i concep els seus films com a obra artística, en el sentit que tots convenim a entendre com a avinent a aquesta mena d’exposicions. L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors és fruit de la seva maduresa en aquest camp cretaiu i, sens dubte, la considero la seva pel·lícula més reeixida.
Aquí, el fil argumental és molt tènue. No som pas en un cinema narratiu. La cosa va d’un home en estat terminal (l’oncle Boonmee del títol) que se’n va a morir al cor de la jungla.
La selva, amb els seus misteris, cau d’esperits i criatures ignotes, atrau el cineasta, que la fa present ben sovint a la seva filmografia. Ell ha manifestat que creu en els esperits, en la reencarnació, la transfiguració… Si us he de ser franc, això em sembla només interessant com a base cultural a partir de la qual crea la seva obra. De la mateixa manera que el budisme, amb les diverses vides dels éssers, el karma, la pràctica religiosa esdevé essencial en el seu text i context cinematogràfic.
Seguint l’esvaït fil narratiu, Apichatpong Weerasethakul fa aparèxer en pantalla un fantasma o un home involucionat a mico, amb la mateixa llibertat creativa que hi insereix un conte meravellós i bucòlic sobre una princesa vella i el seu reflex de bellesa jove a les aigües d’un llac.
El cinema és un mitjà que li permet fer present un esperit o una criatura estranya i atorgar-los carta de naturalitat. Del caràcter fantasmagòric del setè art en fa esment també evocant la caverna platònica o, si voleu, el Blow Up d’Antonioni, en la mesura que un fotògraf detecta en la taca d’uns instantània una existència que després va a trobar i a compartir existencialment. I el cinema li permet deixar que sigui l’espectador qui completi el film, interpretant com consideri el lligam entre seqüències diferents. Tan diferents com la digressió, en forma de l’esmentat conte fantàstic sobre la princesa: una vida anterior del protagonista? E el cos d’un peix? En el de la princesa? En el del portador fornit que la desitja? O el somni d’una noia que descansa en una hamaca? Sempre, en qualsevol pel·lícula, l’espectador ha de lligar caps: Apichatpong, en lloc de conduir-nos, ens proposa. I ho fa amb unes imatges de gran excel·lència estètica.
A la cova on l’oncle Boonmee va a morir, hi ha unes pintures rupestres que veiem fugisserament. Registre d’un passat primitiu que lliga visualment amb la figura en forma de taca que el fotògraf troba a la seva instantània. Evocació de les formes de representació que esdevenen memòria del passat, ancestral o recent. Novament el cinema com a font per a preservar i recuperar, oimés quan la nostra civilització tendeix a destruir el que és atàvic i, per descomptat, el que pertany al passat de les tenebres.
No estem tant davant d’una reivindicació de les il·lusions fantasmagòriques ni dels temors primitius, ni tan sols de l’esperitualitat budista. I tanmateix el cineasta ho converteix en matèria primera per a parlar de la memòria individual i col·lectiva. Memòria de què forma part també la història política no gaire llunyana en el temps (massacres de comunistes, per exemple).
Tampoc estila gravetat, Apichatpong. Pren una distància fins irònica, si més no humorística, respecte els peixos que parlen, els reflexos que projecten les nostres il·lusions, el fantasma que s’asseu a taula, l’home que ha tornat a l’estadi simiesc o el monjo budista que es deleix per anar d’home corrent i revela les pràctiques impensades dels seus companys monacals -xatejadors, etc)-.(fins i tot els religiosos canvien als nous temps i deixen enrere un temps que estem perdent…)
Cada estona que em poso a pensar en L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, més en gaudeixo, més hi trobo elements sembrats perquè en la nostra ment creixi una reflexió sobre el que ens proposa el cineasta. Ara mateix, m'agradaria pensar en el que comporta el retorn al cor uterí de la terra, que fa el ptrotagonsita... No me l'acabo, aquesta pel·lícula; no te l'acabes!
A la sala, la vaig viure amb la boca oberta. Em preguntava com una pel·lícula d’aquell escàs fil narratiu, que et sorprèn a cada seqüència (perquè no va enllà o, al contrari, resulta inimaginable el que et trobes), com una pel·lícula així em podia tenir captivat. No és la mena de cinema que més defenso, i tanmateix, enganxat estava a la pantalla. Sens dubte, hi té molt a veure la riquesa estètica del film. Apichatpong creu en la imatge i el so, i s’expressa a través de la imatge i el só (a diferència de molt altre material vist a Canes, massa deutor de diàlegs i guions al servei dels quals es posen els recursos audiovisuals). No és de fotografia preciosista, sinó de mostrar la natura preciosa, amb el joc de llum i ombra entre el sol i les plantes, amb la textura de l’arbrat i el fullam, la dinàmica visual del brancam mogut pel vent… això quan no parlem del llac, al peu d’un salt d’aigua, en què s’ambienta el conte…
FOTO L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d'Apichatpong Weerasethakul
- Comentaris: 1
"EL DILEMA ESPANYOL" I LA DARRERA ENQUESTA DEL CEO
L'actualitat econòmica, política i social del nostre país i de la resta d'Europa i del món està sent, aquest 2010, com un Dragon Kan. La crisi econòmica local i global ens aporta noves i preocupants dades cada dia, quan encara no hem estat capaços de digerir les del dia abans. Les crisis polítiques i institucionals, com la que pot provocar la Sentència del TC sobre l'Estatut, ens empenyen cap a escenaris mai viscuts des de la transició. L'anunciada vaga del sector públic de l'estat evoluciona, a un ritme vertiginós, cap a una vaga general. Els governs socialistes a l'estat, a Catalunya i a Barcelona tenen els dies comptats. I després de l'assaig de l'Editorial conjunt de diferents diaris catalans de fa uns mesos, avui alguns diaris del Principat publiquen un article col.lectiu que porta per títol El dilema espanyol; el mateix dia que el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO) dona a conèixer la seva darrera esquesta electoral, que confirma l'ascens imparable de Convergència i Unió i la davallada de les forces polítiques que donen suport al Tripartit http://ceo.gencat.cat/ceop
- Comentaris: 4
El tripartit, a l'estil Reial Madrid
El partit no s'ha acabat encara.
De fet, queda molt i molt partit.
Res no està decidit i en política, com en futbol, el resultat pot canviar en un tres i no res.
Però el tripartit ho comença a veure perdut i, com el Madrid,
en saber-se perdedor, comença a jugar brut.
Foix a la Catalònia
Un any més, la llibreria Catalònia ha convocat, dins la Setmana de
Poesia de Barcelona, una marató de lectura poètica, en aquesta ocasió
dedicada a J.V. Foix.
Continua llegint aquí.
EL BARÇA TORNA A DONAR UNA LLIÇÓ
Després d'aguantar de tot, des de “cagómetros” fins a “canguelos”, des de “villaratos” a qualsevol mena de suposades conspiracions que ni els Vito Corleone, Al Capone o John Dillinger plegats hi haurien ideat, el Barça ha tornat a guanyar la Lliga espanyola, donant una lliçó a un equip com el Reial Madrid, ple de gent amb talent però prepotent i envejós en la seva manera d'actuar. Tant que han rigut les gràcies a un jugador egòlatra, malhumorat i prepotent, que no s'ha acostumat que ja no és el centre d'atenció que era al seu antic equip i on hi destacava molt més el seu gran talent com a futbolista, de nom Cristiano Ronaldo.
I el Barça, al contrari que el Reial Madrid, sàviament ha rebutjat tenir-ne grans estels a l'equip, fent l'arriscada pirueta de prescindir del Samuel Eto’o per intercanviar-ho pel suec Zlatan Ibrahimovic, de menys personalitat i l’adaptació del qual va anar en decadència, tot i que l’Ibra demostra ser més discret i educat que no pas l'africà.
Tenir tants galls al galliner, com es diu, és dolent, ja que es passen el temps lluitant entre ells. Això va passar fa anys al club capitalí. Això sí, en Cristiano Ronaldo va tenir sort de que en Raúl, un altre encantat d'haver-se conegut, no l’ataqués per fer-li ombra. De res no va servir l'espectacle de la presentació del portugués, després de pagar 90 milions d'euros per ell.
En Pep Guardiola ha continuat amb l'equip base que ja hi tenia, jugant sense obsessionar-se, amb paciència, i fent allò que el seu mestre Johan Cruyff deia a tothom, ell inclòs: “Surt a jugar i diverteix-te”. Un planter amb un genial Leo Messi i grans jugadors, Xavi, Iniesta, Puyol, Busquets, Alves, Keita, Pedro… i molts més.
No entraré en l'obsessió des de Madrid de desqualificar al Barça com a equip “polititzat”. S'obliden que durant el franquisme, el Barça va ser l'únic mitjà d'expressió del poble català, oprimit gairebé com els jueus per en Hitler, i això es va convertir en una tradició. No hi creieu que el Real Madrid no està “polititzat”, l'està molt més, i en el pitjor estil, recordeu el favoritisme descarat d’en Franco cap al seu President, en Santiago Bernabeu, i com van coaccionar al Barça perquè no fitxés l’Alfredo Di Stefano, amb mètodes dignes del Don Corleone, i dels quals prefereixo no parlar, són massa “forts”.
El més curiós és que si hi ha jugadors del Reial Madrid que en tenen idil•lis amb famoses, els treuen a totes hores, però els del Barça, si fan alguna cosa semblant, com si no existissin per als mitjans de la capital espanyola. Tanmateix, això als culers no ens interessa gens, per això a Catalunya les revistes del cor hi venen menys exemplars, i a TV-3 mai no hi ha hagut de programes de xafarderia als seus 27 anys d'emissió (a l'audiència catalana no li interessen).
Que el Barça continuï amb el seu model, té per a molts anys si el sap administrar i si el nou President que tingui en sap aprofitar-ho. En Joan Laporta ha tingut les seves peculiaritats, però ha sigut sincer i a més ha aconseguit una cosa important: va treure del Camp Nou als impresentables ultres dels Boixos Nois, tot i que va haver d'anar, ell, la seva dona i els seus fills, amb guardaespatlles, per les amenaces.
Si el Reial Madrid en vol equiparar-se al Barça, ha de canviar del tot, o tornar a l'esperit de la Quinta del Buitre, l’icona de la qual, l’Emilio Butragueño, és un exemple d'educació i alçada moral, al contrari que en Florentino Pérez i la seva obsessió pels calers.
Sobre un article d'en Ramon Faura
En Ramon Faura ha escrit un article a la revista online Nativa. L'escrit i els comentaris que se n'han derivat m'han portat a escriure la meva opinió del que allà s'hi exposa.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Raül Romeva i Rueda
Raül Romeva
La Taxa sobre Transaccions Financeres avança, novament gràcies al PE
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
