Cercador per data

Cercador per data

« Abril 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930    

Nacionalisme espanyol

Conferència d’Íñigo Urkullu a Lleida. Les similituds de la política a la Comunitat Autònoma del País Basc i a Catalunya no són menors.

AVUI: sanejar a fons o baixar persiana

Entenc els dubtes, les prevencions, sobre els canvis de propietat al diari nacional per excel·lència, també els plans que se n’han derivat. Em sobta força més, però, la negativa a acceptar, de fora estant, plans urgents i de gran fermesa i rotunditat que mirin de redreçar, al més aviat possible, la greu situació econòmica que pateix (...)

Per a molts valencians, aquesta és l’única visió que tenen de l’actualitat

La vida de color 9: Programació patrocinada pel PP, a compte dels impostos dels valencians, i amb la que injecten la dosi diària de metadona mental als ciutadans d’aquest País, esborrant així les fronteres entre realitat i ficció.

(Vinyeta d’Odo publicada a L’Informatiu)

Temps viscut que es pot reconèixer

Un documental sobre Pablo G. del Amo m’ha servit per a recordar que les pel·lícules que millor m’han explicat simultàniament la bellesa i l’horror foren muntades per ell: ‘Tasio’, de Montxo Armendáriz; ‘La caza’, de Carlos Saura; ‘El espíritu de la colmena’ i ‘El Sur’, de Víctor Erice. Veig ‘Tasio’ de bell nou, el paisatge que sembla que respiri, com si la terra fos un cos, una pel·lícula que és cinema sense lloses, ja que les imatges són el seu únic recurs, sense que alguna interferència pugui fer-nos desviar de l’emotivitat de la història: les imatges ho fan tot, les escenes que assenyalen el punt més alt són sempre imatges: els personatges parlen amb la mirada, mostren allò que són a través d’un gest, d’un moviment. El cinema és aquest miracle: allò que no coneixíem s’acosta i ens ajuda a compartir la vida d’algú que arriba de forma inesperada. Moltes pel·lícules s’obliden aviat: a vegades intent recordar el títol d’alguna que he vist fa poc, i ja no puc. Sortia ahir del cinema i en el moment d’arribar al carrer ja no pensava en la pel·lícula que acabava de veure. Les Avingudes tenien més vida que la pantalla, que és l’únic record que ara mateix em queda, sobretot la pantalla blanca que mos trobàrem n’A i jo, i els pocs espectadors –una dotzena, com a molt- que semblaven els darrers assistents a un espectacle preparat per a ser oblidat com més aviat millor. El temps ens fa més exigents, perquè volem descobrir detalls que ens donin el gest necessari per entendre els racons inaccessibles de la persona humana, i per això som incapaç de reconèixer vida en la ficció que ara se’ns sol presentar, i els actors fugen del meu interès com si el seu ofici no em comunicàs res, absolutament res, i és aleshores quan record les poques pel·lícules que m’han deixat un pòsit consistent, un relleu de temps viscut entre la llum i l’obscuritat, com Tasio, que en asseure’s devora la seva filla, davall un arbre, sembla que ens comuniqui tot el que ha après: l’actor i el personatge es fonen en una ficció que sentim com a realitat. En arribar a casa mir algunes fotografies de la ciutat que és sempre el meu refugi, com si en cadascuna d’elles hi hagués algun misteri ocult, l’estranyesa de viure, o la matèria del pensament, que sovint és estrany i caòtic, com si la consciència de viure no tengués lleis transparents, sinó boira...

Sant Jordi 2010: les meves recomanacions de llibres (2).

(Aquí recomano revistes, aquí discos i aquí una primera tongada de llibres)

Després de les tres joies de la corona que varen protagonitzar l'apunt d'ahir passo a detallar altres llibres de narrativa que em semblen dignes de remarca. Per començar destacaré dues novel·les i dos reculls de contes.

* "Miracle a Llucmajor", Sebastià Alzamora (Proa). El subtítol del llibre és una bona definició del seu contingut: "una novel·la sobre la força de l'amor i el desig de volar". Jo hi afegiria que es un llibre summament divertit, cosa que té el seu mèrit. L'autor de "Sara i Jeremies" -la novel·la que continua sent, al meu parer, el cim narratiu d'Alzamora- ens ofereix un text irreverent i lleuger que no és en absolut una obra menor.

* "La casa de gel", Joan Pons (Bromera). Un altre bon autor de les Illes...  (n'hi ha més)

Amb Manel Pérez i Bonfill... quan rebrà avui la Creu de Sant Jordi 2010

Avui serà un dia realment històric i emocionant per a mi. Tindré l'honor d'acompanyar el professor i escriptor Manel Pérez i Bonfill, un dels meus mites literaris, en el moment en què rebra la Creu de Sant Jordi al Palau de la Generalitat. L'acte de lliurament del premi serà a les 7 del vespre. Juntament amb la seua família, hi serem: Dolors Queralt, Pere Panisello (alcalde de Jesús) i el professor i escriptor ulldeconenc Manel Ollé. Tot un honor i un privilegi que no oblidaré mai, per l'admiració que em mereix la figura de Manel Pérez: professor, lluitador, escriptor, poeta, intel·lectual... He d'agrair l'esforç que s'ha fet des de la Conselleria de Cultura, i des de la Delegació a les Terres de l'Ebre, per tal d'aconseguir entrades per a aquells que hem treballat perquè aquesta fita s'hagi pogut aconseguir.
 Corria el març de 1991 quan vaig publicar al desaparegut  rotatiu  Nou diari l'article "Manel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre". Solia escriure en aquest rotatiu reusenc, d'abast de la demarcació tarragonina, nombrosos articles sobre temes molt diversos, i vaig voler fer un xicotet reconeixement al professor Pérez, al qual sempre he admirat per la seua valentia personal i el seu treball literari.
A petició de l'esmentat Manel Ollé, en el marc de la III fira literària Joan Cid i Mulet, la regidora de cultura de l'EMD de Jesús, Dolors Queralt, va endegar els tràmits per tal que la Generalitat de Catalunya atorgués la creu de Sant Jordi a Manuel Pérez i Bonfill. Ens ompli de joia que li hagin atorgat amb tot mereixement.
L'article que recupero era el següent:
La constància, honradesa, dedicació, intel·ligència, cultura, amor a la feina, vocació d'ensenyança, intel·lectualitat permanent, reciclatge literari, coherència i altres adjectius nobles ens poden servir per definir la personalitat del nostre estimat professor Manel Pérez i Bonfill. Per a mi, com per a molts dels alumnes que durant més de trenta anys hem passat per l'Institut Joaquim Bau de Tortosa, el Sr. Pérez ha estat el professor intel·lectual que sobrepassa l'ensenyament d'una simple  assignatura i el converteix en vivència. Més de trenta anys de dedicació plena a la seua càtedra de literatura a l'institut de la ciutat. Cal recordar les seues clases on convertia un Espriu o un Machado en un altre membre de la família, com si formés part del nostre veïnat. Ara em ve a la ment unes emocionades poesies recitades per ell recordant la figura de Joan Vinyoli amb motiu de la seua mort on lamentava l'oblit en què es troben la majoria de poetes catalans. O la inquietud per la lectura, afecció tan mancada al nostre país. El Sr. Pérez és com una biblioteca vivent, que duu infinitat de llibres conservats al cervell, sempre acompanyat amb un llibre o revista a la mà.
I continuant la lloança, fruit de la idolatria personal, cal dir que és el professor que s'aparta de qualsevol convencionalisme, conscient d'ell mateix i molt segur de la seua tasca, a part de la seua infinitat de coneixements literaris de tota classe. Et fa entrar la literatura i la inquietud per la lectura d'una manera amable, amb les seues singulars frases divertides com "a qui importen les amants que va tenir Lope de Vega si no has llegit cap de les seues obres".
Quan ens queixàvem que ens feia llegir massa llibres i ens recordava "vatros sou alumnes de literatura, i els alumnes de literatura llegeixen, o no ho són". Així aniríem contant infinitat d'anècdotes que ens introduïrien dins la seua personalitat.
També és l'home ideòleg, amb clara cosciència catalanista i esquerrana d0ns d'un ambient molt advers durants molts d'anys. Sofrí la repressió en pròpia carn durant el franquisme i sempre es mantingué fidel als seus principis. A més exercí de professor voluntari de català en classes nocturnes fora d'hora en temps de la dictadura. La seua catalanitat   és força constructiva. Recordo algunes de les seues paraules i consells. Deia "amic Emigdi, preocupem-nos de nosaltres mateixos, de Catalunya i la cultura catalana, i deixa anar el que diran els de Sevilla".
Com a home de cultura sempre ha ocupat un lloc predominant dins els ambients culturals tortosins. Ha estat fundador de diverses revistes als anys 1950 i col·laborador habitual de setmanaris. Tanmateix la seua tasca com a escriptor és poc coneguda. La majoria de la seua obra no ha estat publicada i no precisament perquè sigui de baixa qualitat, sinó per altres motius que convindria analitzar. Escriure per ell és un plaer, la culminació del seu món d'idees, sempre àmplies, i un forat per ampliar-les.
Ara, exalumnes i professors dels seus llargs 30 anys de docència li preparen un homenatge per part de tantes generacions que hem après moltíssim del seu mestratge i de la seua immensa cultura i vocació.
No vull oblidar la seua passió pel teatre i la tasca com a impulsor d'obres teatrals a l'institut. Era un enamorat de la vida escènica i una persona detallista i exigent.
Sens dubte el Sr. Pérez Bonfill és tot un intel·lectual, la millor manera de definir-lo. Potser ha estat víctima d'un oblit i és poc conegut fora de la ciutat, precisament per viure tota la seua vida a Tortosa, a comarques. Potser si fos barceloní seria una figura coneguda de primera línia. Esperem que tire endavant aquest homenatge a l'home, al mestre, a l'intel·lectual, que de professió és educador, per sempre.

Euronews en català?


Aquests últims dies ha repuntat una notícia molt interessant de la qual El Periódico de Catalunya ja en feia un avançament a principis de febrer passat i que va confirmar més tard, el dia 25. Sota el titular Euronews estudia emetre continguts en català, explicava que «Euronews, el canal de notícies multilingüe finançat per televisions públiques europees, vol omplir el buit que va deixar TVE a través de la venda del seu 19% de participació el juliol de 2008, i ha anunciat que cerca nous socis. Un d'ells podria ser Televisió de Catalunya (TVC), la qual cosa suposaria que la llengua catalana tingués un nom dintre del programa lingüístic de la cadena».
TVE se'n va retirar per estalviar despeses (després que la cadena pública estatal decidís deixar d'emetre publicitat), cosa que vol dir que ocupar la seva plaça costaria uns diners. Quants? Segons el president del canal, Philippe Cayla, «oferir Euronews en català 24 hores al dia costa cinc milions d’euros a l’any, una suma no gaire gran per a una autonomia com Catalunya».
Ara com ara, continuava explicant la notícia, Euronews ha pactat amb la televisió basca un informatiu de 10 minuts en euskera (la generositat autonòmica del bipartit basc potser no dóna per a més, però menys dóna una pedra, hem de dir si volem ser optimistes...). Un altre aspecte remarcable de l'oferta del president i conseller delegat Philippe Cayla és que els informatius de la casa no competirien pas amb els de TV3 ni amb els del 3/24 pel fet que aquells tracten la realitat internacional «des d'una perspectiva europea», sense interferir en la tasca dels corresponsals.
El representant per a Espanya d'Euronews, David del Valle, assegura que aquest canal de notícies (que aporta una visió de l'actualitat «fresca i allunyada de l'anglofília» de canals com Sky News, BBC World o CNN) «si s'emetés en català seria un cop de mà de Catalunya a Europa». Euronews emet ara mateix en nou idiomes, però en cap «d'àmbit autonòmic», i segons Del Valle, «a Espanya el canal en català passaria a totes les plataformes en les quals ja emet el canal, així com als serveis de televisió mòbils dels principals operadors».
La proposta d'Euronews, que sembla que pinta d'allò més bé, ha trobat ressò en molts mitjans, com a La Vanguardia, Noticias.com, Radio Catalunya, Racó Català i fins la mateixa plana web del PSC... En canvi, sorprenentment, no hi ha hagut reacció (i si n'hi ha hagut, no en tinc notícia) des de l'administració catalana (segons El Punt digital, el canal de notícies i el Govern català estan en converses). Potser no la troben interessant, cosa que em seria impossible d'entendre, i menys veient els esforços, fins i tot personals, del mateix vicepresident Carod-Rovira i el seu departament en la projecció internacional de Catalunya, a través de les diferents delegacions governamentals escampades pel món (i que també costen uns diners, que els garrepes dels nonacionalistes de PP i Ciutadanos troben excessius, on vas a parar!).
L'altra possibilitat seria que sí que la troben interessant, però que es donen un temps per estudiar-la... Però, en aquest cas: a) podrien dir-ho, que no sembli que això seu és pur passotisme; i b) que no triguin gaires mesos a acabar-s'ho de mirar, que vénen eleccions i no es podran apuntar aquest nou èxit al seu còmput de resultats: "Amb Euronews, les notícies en català arriben les 24 hores del dia a tot el món. Per la comunicació internacional en català, Som-hi!"

Dei sumus

Acabe ara de resumir la primera de les gramàtiques que ens fan estudiar a Lengua Española. Queda un dossier i uns apunts de classe. Fins i tot en això són pesats! Però no vaig a escriure sobre matèries acadèmiques. Fa uns dies que em ronden pel cap unes ideetes que bé es mereixen, si més no, una entrada al bloc. La primera l'explicaré a continuació.

El títol en llatí ens ho indica: "Som déus". La Bíblia -no patiu que no són unes paraules catòliques ni religioses les que vaig a comentar- ja ens ho descriu en algun d'eixos passatges. Joan Fuster se'n fa ressó i fabrica un aforisme: "Ego dixi: dii estis(Ps., LXXXI, 6). I no ens ho volem creure." I tenen tota la raó, tant el llibre sagrat com l'escriptor suecà.

Ara bé, què entenem per Déu? Doncs tota aquella persona capaç de complir els seus objectius. Què hi ha més diví que finalitzar un esforç que dura molt de temps? Què hi ha més poderós que ser capaç de dir-nos "fins que no ho acabe, no pararé", i portar-ho a terme? Hi ha moltes dites que parlen sobre la voluntat, sobre alçar-se cada vegada que caiguem, sobre que la fe mou muntanyes i no sé quantes històries més. Però són certes, i el cas més pròxim que tinc és el de la meua mare, que camina per constància d'ella -i per tossuderia de la meua àvia-.

Podem fer coses immesurables; podem aconseguir fites impensables; podem guanyar partits perduts; podem fer sonar instruments sense so; podem clavar-li una puntada de peu a la mala sort i capgirar-la. No obstant això, tot té un preu, i aquest és el que paguem amb l'esforç, suor, maldecaps i llàgrimes. Realment, els guanys vénen d'ací, del camí que hem seguit, no de l'objectiu final.

En efecte, som déus, i ens ho hem de creure. Però, no per això, superiors a la resta. Aquell xiquet és tan déu com jo; aquella dona major és tan deessa com jo; aquell científic és tan déu com jo; aquell lletrat és tan déu com jo... Quan entrem en l'espiral de creure's que ja està tot aconseguit, que som millors que els altres, és quan demostrem que som plebeus que no arribem ni a les escales de l'Olimp.

Au, bona nit! (La veritat és que, qui no es consola de cara a la recta final del curs, és perquè no vol)

El Barça hi haurà perdut avui, però pot remontar...

 

Avui, el Barça va perdre amb l'Inter de Milà (3-1), però encara pot remontar a la tornada al Nou Camp.

Tenim fe.

A la meva feina a un restaurant madrileny, vaig desar als companys de feina merengons d'aquests dos missatges. Perquè no es facin d'il.lusions abans de temps, ni es creguin que ja allò que desitgen passarà, és a dir, que el Barça perdi i el Reial Tontín, perdó, Madrid, guanyi.

Que nosaltres sempre tindrem fe, nosaltres, si perdem, ho farem amb el cap ben alt.

Ànim als/les blaugranes,

JULIÁN.

Ràfols-Casamada : entrevista a Serra d'Or i la incompetent administració.

En el seu número 604 d'abril de 2010 la prestigiosa revista cultural Serra d'Or m'acaba de publicar l'entrevista que a la tardor de l'any 2006 vaig tenir l'oportunitat de fer a l'artista de les imatges i de les paraules, i gran pedagog de l'art, Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009).

L'entrevista s'inclou en un ampli reportatge titulat RÀFOLS-CASAMADA, UN TRAÇ que inclou també una semblança artística elaborada per Sílvia Muñoz d'Imbert i també el discurs que el passat 18 de desembre va pronunciar la Victòria Combalia en ple funeral de l'artista.

Pel que fa a l'entrevista, que ocupa un total de sis pàgines, de la 60 a la 65 i que es combina en diverses fotografies a tot color que vaig tenir ocasió de fer-li jo mateix i que reprodueixen la màgica trobada amb ell des de la part alta de Barcelona, amb el temps s'ha convertit en una de les experiècies culturals més exquisides que he viscut fins al moment.

Vinculat des de ben jove a Capellades, poble on va escriure un dels seus primers poemes, el 10 de juny de 1939, Ràfols-Casamada va tenir des de sempre una gran predilecció pel color de la realitat. No és perquè sí, doncs, que establís alguns dels seus estudis a Cadaqués o a Calaceit i que en el seu moment decidís ubicar la seva Fundació Artística, la seva i la de la seva esposa, la també artista Maria Girona, a Capellades. Això sí, sense saber que quan volen les administracions arriben a ser ben incompetents. I és que Ràfols-Casamada ha marxat d'aquest món sense veure materialitzat un dels seus desitjos, projectat ja a finals dels anys 90. Un tema que dol molt, que a mi em trenca el cor i al qual em referiré en una altra ocasió des d'aquí mateix i només que quedi un sol lector del blog que ho vulgui llegir. 

Ara per ara, m'agradaria molt que compréssiu el darrer número de Serra d'Or o l'anéssiu a trobar en una biblioteca i llegíssiu l'entrevista que li vaig fer. I si en voleu un petit tast... continueu llegint...

Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Joaquim Torrent

Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

"Castilla en armas"?

Carme Vilaró Rovira

a cop calent

Carme Vilaró Rovira

gràcies Pep Guardiola

Raül Romeva

Raül Romeva i Rueda

Raül Romeva

La Taxa sobre Transaccions Financeres avança, novament gràcies al PE

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.