Ahir mon pare va fer setanta-cinc anys. El vam felicitar tots com calia. No és una xifra rodona aquesta, no és setanta ni vuitanta, però és una xifra cridanera. I, que caram, per felicitar i desitjar salut, sort i alegria a la gent que estimes qualsevol excusa és bona.

Mon pare és un treballador. Un gran treballador. Com tota la seua generació, nascuda en plena guerra dels tres anys, no ha tingut mai una vida fàcil ni les coses li han anat massa de cara mai. Ha hagut de lluitar molt, de compartir molt d'esforç amb ma mare i la resta de la família. La meua imatge d'ell sempre està lligada a la faena, a Ca Montes. Al treball brutal, diari, per a alçar un negoci i tirar endavant una família. Hores i més hores al peu del canó.

És cert que en algun moment les nostres relacions no van ser fàcils, segurament perquè el xoc cultural i generacional era excessiu per a tots dos, però per sort fa molts anys que són extraordinàriament satisfactòries, que hem passat coses molt boniques i agradables tots junts i això és el que compta. Ell sap que té tot el meu respecte, tota la meua admiració i la meua estima, que avui li vull remarcar en públic, tot felicitant-lo.

Per molts anys!