Ell sap que torna i retorna sempre al mateix pensament: facem el que facem, no podem escapar del nostre passat. És el principi mateix de la tragèdia.

 

Si na Blanca fos un color, seria el d’una flama que dansa dins la nit. No ho he de fer, això. No he de cercar qualsevol excusa per pensar-hi. Però encara que ho sàpiga, hi ha alguna cosa més forta que em domina.

[Foto de Õ†Õ¡Ö€Õ¥Õ¯ Ô¹Õ¸Ö‚Õ´Õ¡Õ½ÕµÕ¡Õ¶]

Aquests dies, s’ha escrit molt sobre el per què de la violencia policiaca a València, moltes opinions s’han remontat al temps de la repressió franquista i han recordat la València republicana, caiguent a mans dels nacionals.

I això ha provocat critiques, que si eren comparacions desafortunades, que si era un excès autodenominar-se PrimaveraValenciana, per què nosaltres no viviem a una dictadura, etc.

Però sols cal anar-sen a un gran llibre com el d’Andreu Ginés: La instauració del franquisme al País Valencià, per a obtindre una dada ben significativa. Entre els prohoms que formaren la Delegació de València de la Comissió d’incorporació Industrial i Mercantil, antecedent de les Cambres de Comerç, estava Joan Sánchez de León i Igual, ni més ni menys que la presidència ocupava, al temps que el seu fill ocupava càrrec de regidor a l’ajuntament de València.

Corria l’any 38, abans, l’any 31 eixa familia destacava per ser (encara avui ho és) una de les més grans propietàries de terres.

I quina era la funció d’aquesta avant-cambra de comerç?, doncs “la venda de les matèries primeres i de la maquinària fruit del botí de guerra”.

D’eixa familia, en línea directa prové la Sra. Delegada que ha manat que València tornarà a caure a mans dels nacionals.

En tot cas, personalment, a mi el que m’ha recordat aquella época no han estat ells, sinó que  ha estat la reacció de la societat valenciana. Si durant la guerra, València fou capaç d’organitzar el II Congrès d’Escriptors per a la Cultura, avui han eixit milers d’estudiants amb els llibres en alt: cultura contra barbàrie.

I tot amerat de la revolta amb el somriure, si em permeteu capgire la frase,per expresar que aquest País Valencià que és contundent i enginyós, és el meu país.

 

Nota.- La fotografia és de Jordi Salvia

La collita 2011 que reflectien les nominacions als Goya no era gaire engrescadora i, efectivament, els premis de l'acadèmia espanyola ho han confirmat. Cap apassionament per un títol concret, victòria pírrica d'un títol presentat amb bombo i plateret a Sant Sebastià, d'on en sortí tan discretament com després anà  ala taquilla; repartiment de preferències entre els altres quatre títols amb més candidatures (a raó de 3 o 4 premis aconseguits per cadascun)... No tenien es pot dir res (i la cosa ho van empitjorar en no nominar, per exemple, la guanyadora de Sant Sebastià -Los pasos dobles-) i fa l'efecte que se n'han sortit com han pogut. Més ben dit, si de cas, refugiant-se en el producte de gènere, sempre un actiu en termes industrials.

Francament, estava convençut que aquesta seria l'edició d'Almodóvar. Tant se val que La piel que habito no sigui prou reeixida; però encapçalava les seves preferides, amb 16 nominacions i, posats a sortir-se'n com podien, era una oportunitat per (diguem-ho així) "fer les paus". Però no. Ni així. Podríem jugar altre cop amb els títols de les pel·lícules i plantejar-nos si els acadèmics espanyols tenen el manxec per "malvat", premiant més i millor No habrà paz para los malvados. Pel que fa a la projecció, un film i altre no tenen punt de comparació: el d' Enrique Urbizu s'ha projectat només al Festival de Sant Sebastià, al mercat espanyol i al nostre, captiu com n'és de l'espanyol; en canvi el d'Almodóvar, no tan sols va competir a Canes i s'ha passejat per mig món, de festival en festival, sinó que ja té compromesa l'estrena a un munt de països. Esclar que, justament aquest aspecte, el de la projecció internacional, pot ser un rèdit que en tregui a partir d'ara No habrá paz para los malvados, ja que, pel fet d'haver guanyat el Goya, segurament la programaran en uns quants certàmens, al marc de mostres més o menys institucionals de cinema espanyol (com ha passat aquest any anterior amb Pa negre), i, al capdavall, els premis de les acadèmies tenen un fort component promocional.

Si em perdoneu la dèria que aquests dies m'ha agafat, de jugar amb el nom de les pel·lícules: Arrugues. Sí, podem dir que els Goya 2011 revelen també que n'hi ha força d'arrugues a l'acadèmia, no pas pels dos premis atorgats al film d'animació d'Ignacio Farreras (cal aplaudir que s'hagi estat capaç de guardonar una obra d'animació també en una categoria com la de guió adaptat); no, esmento les arrugues pensant en el fet que La voz dormida, de Benito Zambrano, s'hagi acabat enduent tres guardons, per molt que siguin el de Cançó Original, Actriu Secundària i Actriu Revelació. És la constatació, un cop més, de fins a quin punt allà perviu la vocació d'un cinema envellit. Fóra un error generalitzar, perquè premiar Eva, la mateixa Arrugues, Blackthorn... no deixa d'evidenciar altres menes de sensibilitzats; però els de "la veu adormida" hi són...

I altres "tics goyescos" s'han tornat a repetir. Sens dubte, premiar Escuchando al juez Garzón, al moment que s'ha fet i davant les autoritats del PP, té una significació política molt "marca de la casa" i fa bo de mirar quines alternatives han decantat: El quadern de fang, 30 años de oscuridad, Morente... No sé si és precisament per això mateix, que han considerat com a MIllor Film Iberoamericà Violeta se fue a los cielos (per cert, Gran Premi del Jurat a Sundance 2011).

En l'apartat que els acadèmics espanyols s'han comportat com la immensa majoria dels acadèmics d'arreu ha estat en el de Millor Film Europeu, apuntant-se a la moda L'artista. O sigui que, seguint la tònica, ja ho saben els del Gaudí, els acadèmics catalans: l'any que ve ja saben que hauran de votar (com han fet enguany, sense anar més lluny, amb El discurs del Rei)

Per cert, jo tenia interès a comprovar si, a la gala, els talls d'Eva els passaven en versió catalana o espanyola. Com que de gales d'aquestes no en miro cap, ho he perguntat i m'han confirmat el que em pensava: en l'espanyola. L'any passat, els de Pa negre, si no vaig mal fixat, els van passar en versió catalana. I enguany els de pel·lícules com Malenconia diu que els han passat en VO. Podem concloure, doncs, que novament l'anomenada versió original catalana és tan sols un engany de portes endins, un miratge tol·lerat i instrumentalitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat; perquè de portes en fora, la versió que se segueix donant com a original és l'espanyola. I aquí, ningú no en diu res (i no serà que els mitjans de comunicació catalanistes no hagin cobert l'esdeveniment!). Ja tenim ordres... tots plegats!

Goya 2011: els premis.

No habrá paz para los malvados, d' Enrique URBIZU: 6 premis (Pel·lícula, Direcció, Guió, Actor -Coronado-, Muntatge, So). Tenia 14 nominacions (Pel·lícula, Direcció, Guió, Música Original, Actor -Coronado-, Actor Secundari -Artero-,  Direcció de Producció, Fotografia, Muntatge, Direcció Artística, Vestuari, Maquillatge/Perruqueria, So, Efectes Especials).

La piel que habito (La piel que habito | The Skin I Live In), de Pedro ALMODÓVAR: 4 premis (Música Original, Actriu -Anaya-, Actor Revelació -Cornet-, Maquillatge/Perruqueria). Tenia 16 nominacions (Pel·lícula, Direcció, Guió Adaptat, Música Original, Actor -Banderas-, Actriu -Anaya-, Actor Revelació -Cornet-, Actriu Revelació -Suárez-, Direcció de Producció, Fotografia, Muntatge, Direcció Artística, Vestuari, Maquillatge/Perruqueria, So, Efectes Especials).

Blackthorn (Blackthorn | Blackthorn. Sin destino), de Mateo GIL: 4 premis (Direcció de Producció, Fotografia, Direcció Artística, Vestuari). Tenia 11 nominacions (Pel·lícula, Direcció, Guió, Música Original, Direcció de Producció, Fotografia, Muntatge, Direcció Artística, Vestuari, Maquillatge/Perruqueria, So).

Eva, de Kike MAILLO: 3 premis (Direcció Novençana, Actor Secundari -Homar-,  Efectes Especials). Tenia 12 nominacions (Direcció Novençana, Guió, Música Original, Actor -Brühl-, Actor Secundari -Homar-,  Direcció de Producció, Fotografia, Muntatge, Direcció Artística, Maquillatge/Perruqueria, So, Efectes Especials).

La voz dormida, de Benito ZAMBRANO: 3 premis (Cançó Original -"Nana de la hierbabuena"-, Actriu Secundària -Wagener-, Actriu Revelació -León-). Tenia 9 nominacions (Pel·lícula, Direcció, Guió Adaptat, Cançó Original -"Nana de la hierbabuena"-, Actriu -Cuesta-, Actriu Secundària -Wagener-, Actor Revelació -Clotet-, Actriu Revelació -León-, Vestuari).

Arrugues, d'Ignacio FARRERAS: 2 premis (Guió Adaptat, Animació). Tenia 2 nominacions (Guió Adaptat, Animació).

Escuchando al juez Garzón, d'Isabel COIXET: 1 premi (Documental). Tenia 1 nominació (Documental).

Regreso a Viridiana, de Pedro GONZÁLEZ BERMÚDEZ: 1 premi (Curt Documental). Tenia 1 nominació (Curt Documental).

L'artista (The Artist), de Michel HAZANAVICIUS: 1 premi (Film Europeu). Tenia 1 nominació (Film Europeu).

Birdboy, de Pedro RIVERO, Alberto VÁZQUEZ RICO: 1 premi (Curt d'Animació). Tenia 1 nominació (Curt d'Animació).

El barco pirata, de Fernando TRULLOLS: 1 premi (Curt de Ficció). Tenia 1 nominació (Curt de Ficció).

Violeta se fue a los cielos, d' Andrés WOOD: 1 premi (Film Iberoamericà). Tenia 1 nominació (Film Iberoamericà).

***

Més informació: Los Ganadores.

Nominacions prèvies: La pell i la identitat dels Goya 2011 (nominacions).

***

Aquests premis els afegiré aviat al Comptador de premis anuals 2011.

***

FOTO Jose Coronado, a No habrá paz para los malvados, d' Enrique Urbizu

En una entrevista concedida a Surtdecasa.cat, el portal cultural de les Terres de l’Ebre, Pep Gimeno “Botifarra” assegurava: “Jo sóc un cantaoret; ni cantaor tampoc. No sóc un artista. L’artista és el que canvia quan puja a l’escenari”. Una frase sense més importància però que podem prendre perfectament com a tota una declaració de principis. I no només pròpia: si s’hagués de fer una tria d’adjectius per definir La barraca (Discmedi/Blau, 2011) el treball conjunt entre el cantaor de Xàtiva i els ebrencs Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, un d’ells seria este. Sense cap mena de dubte.

El resultat d’este treball conjunt és un recull de cançons d’arrel tradicional i popular, provinents la majoria del folklore comú de La Costera i les Terres de l’Ebre i per tant del repertori dels dos projectes musicals. La Barraca de Salvador, al Delta de l’Ebre, no és només l’element físic i simbòlic que ha donat nom al disc: ha servit, també, d’estudi de gravació. Així, entre paella i paella —“si tu poses la carxofa, jo poso lo conill”, canten a Jotes des de la barraca, l’única cançó composta especialment per a l’espectacle— els Quicos i el Botifarra han cuinat també romanços, fandangos, jotes, havaneres i boleros.

Veiem els nostres joves demanant recursos, millores, en favor de l'escola i de l'educació i no podem sinó estar preocupats. Contents de la seua lluita, perquè això vol dir que són vius i reclamen pel seu futur. Però són enmig d'una situació difícil, entre policies, que no deixa de ser paradoxalment, una amenaça. Allà on havien de ser més segurs, justament, comença la por de què pot passar, entre bastonades i pilotes de goma. La indiscriminació policial és lluny d'una societat democràtica. I tenim una història reblerta d'aqueixa arbitrarietat. Patim pels nostres joves, però sabem que han de ser allà, pel seu futur, per la seua educació, per la seua ciutat. Els hem deixat poca espectativa, realment, als joves: desocupació, un model corruptiu com no es coneix a Europa, un desencant professional aterridor, i ara els demanem que defensen els seus drets més elementals, enmig d'accions policials descontrolades i impunes. Sí, és així de fort i de salvatge, la majoria de les accions policials són impunitat i agressió intolerable. Les imatges no enganyen, ni les xarxes socials, ni una part dels nostres joves que ens expliquen que va passant, a València, a tarvés els correus i de les piulades. Si l'única resposta a la queixa responsable dels joves és la repressió, la detenció i la citació judicial amb nocturnitat i traïdoria, nosaltres també demanem la dimissió de tots els responsables polítics que atien la violència institucional com a alternativa: fa molts anys que fem escola per pensar que el debat amb els joves ha de ser la violència. Senyora de León, senyor Fabra, la dictadura no és el nostre camí. Ni una ciutat policial. Ni la corrupció política, ni el robatori legalitzat. Pel lladrocini del futur dels joves, els joves tenen tot el dret legal i moral de protestar, amb més ètica responsable que el govern ha demostrat aquests dies d'hivern pelat i cru.[primera part a l'editorial d'escolagavina del matí]

La vesprada l'hem seguida atents a través de les xarxes i Vilaweb, i la reunió de direcció anava encalmant-se, perquè el suport dels estudiants universitaris ha convertit el centre de la ciutat i aquella zona de l'IESLluísVives en una força vibrant i entusiasta. Hem viscut allò que vivien els joves amb goig de saber-los segurs, contents de la seua lluita, satisfets del seu triomf particular en favor de la democràcia, els drets mínims i la llibertat. Érem de reunió a l'escola però estàvem atents al que passava al món dels valencians, que avui era una atenció mundial tensa: potser per això la dreta reaccionària no ha tret els escolans a repartir llenya indiscriminadament. I tot ha rodat pacíficament, amb la senzillesa de les coses belles, joves, que naixen a cada primavera. 

[Demà hem ajornat algunes reunions per afegir-nos als joves del Vives, en favor de l'escola, de l'educació, del futur quan tot recomença. Serem a València a les sis de la vesprada.]

«La llengua del nostre pensament i de les nostres emocions és el nostre bé més preuat. El plurilingüisme és el nostre aliat per vetllar per una educació de qualitat per a tots, per fomentar la inclusió i per lluitar contra les discriminacions.»

Extracte del missatge de la Sra. Irina Bokova, Directora General de la UNESCO

(segueix)

Avui l'avi hauria fet 90 anys, tal dia com avui va néixer al barri del raval de Barcelona. Ho va fer en un gran dia el mateix que l'any 1919 els obrers d'aquest país iniciaven la vaga de la canadenca, una de les més grans fites aconsguides per el moviment obrer català. I també el mateix dia que València torna a reixir al carrer demostrant que no està morta i esclava a la corrupció i l'espanyolisme del PP i el PSOE.
Avi n'estic segur que avui parlariem d'aquests joves que planten cara a l'Estat Espanyol i al sistema capitalista, i prenen els carrers amb la dignitat dels que no retrocedeixen malgrat les ferides i els perills, com aquells anarquistes que m'explicaves que havies vist amb els teus propis ulls al terra de plaça catalunya aquell 20 de juliol del 39. I més segur n'estic que parlaries dels cretins al servei del feixisme, com els enemics de la vida i de la llibertat, els enemics de la juventut i de la saviesa... Se que segueixes dient avi que els que avui estoven a ciutadans i estudiants de secundaria, ahir eren els que ens van guanyar la guerra...
Moltes felicitats avi per tu i per els i les xiquetes del País Valencià, que avui 21 de febrer, omplen d'orgull i d'esperança els cors dels que no renuncien a la llibertat...

Després de la indignació i la ràbia dels últims quatre dies, hui puc dir que em sent orgullós de ser valencià (honestament, per què no dir-ho?) per l'exemplar espectacle de resistència popular dels estudiants i per la massiva mostra de solidaritat popular espontània.

També és motiu d'alegria veure com arreu dels Països Catalans, i fins i tot aquí a Madrid, la gent ha eixit al carrer. Sembla que sí, que no els tenim por, o què s'havien cregut aquesta gentola? Avergonyiu-vos, policies! Paula Sánchez de León dimissió ja!