
Era difícil superar la gran nit del 20 de desembre del 2010. Doncs bé, l’editor valencià Vicent Llorca ha aconseguit el “més difícil encara” i la segona nit dels premis Zirkòlika de circ de Catalunya, celebrada el 20 de desembre del 2011, va ser màgica. En un circ ple de gom a gom i en un ambient formidable, la gala va tenir moments especials i va reunir quasi totes les famílies del circ. El gran absent, encara que representat per una Montserrat Trias molt emocionada quan va recollir el premi per a Grimègies, va ser Tortell Poltrona (Jaume Mateu). Es va perdre una nit autèntica com poques.
Molt emotiu, en una imatge per a la posteritat, va ser quan la pallassa Pepa Plana, que abans de la seva aventura a Cirque du Soleil actuava per primera vegada al Circ Raluy , va lliurar al pallasso Lluís Raluy Lluïset un ram de papers de diari. En aquesta greu crisi de la premsa en paper algun editor es podria dedicar a la sastreria i fer-li a la Pepa vestits tan extraordinaris com el que portava: tot fet amb tela de paper de diari!
Més artistes sobre la pista. Jean Cristophe Fournier i Kerry Raluy van exhibir-se en un número de teles aèries que va provocar una gran ovació tancada del públic, en un moment de gran intensitat i compenetració entre artistes i espectadors. Ho comentava a la sortida un dels membres de la companyia Daraomai: “Hem actuat a alguns circs, però aquesta pista té alguna cosa especial”.
Estava per veure si Adrián Schvarzstein s’inclinava per la moderació de Call Me Maria o bé per la provocació del seu personatge The Green Man. L’excèntric va guanyar i per uns moments el nou pla integral de la Generalitat va estar en greu perill. A la màxima autoritat de la Generalitat a la gala, el subdirector general de Promoció Cultural, Joan Francesc Ainaud, li van començar a venir calfreds. L’Adrián el convidava a sortir a la pista i ell intentava dissimular mirant cap a l’infinit. Una vegada i una altra. Que sí, que no, que sí, que no. I finalment, i per aclamació del públic, va haver de sortir per fer de mosso de pista i carregar una catifa. (L'article continua).

Falten pocs dies per ser Nadal i la notícia que Badalona frena una moratòria que hauria trepitjat els drets fonamentals de llibertat de culte a molts dels nostres conciutadans és la millor felicitació rebuda. I el millor regal!
Això de les religions i dels rituals de culte potser pot semblar, vist des dels no creïents i en ple segle XXI, un anacronisme i/o una pèrdua de temps. Però per als creïents - de la religió que sigui - és una necessitat espiritual, individual i col·lectiva. I aquesta necessitat és un Dret Fonamental reconegut per les Nacions Unides en la Declaració dels Drets Humans (precisament fa poc, parlava del/ la ddd) I el que està clar és que si el Dret val per a unes creences ha de valer per a totes les altres... (segueix) La fotografia és de la sala d'un centre de culte catòlic, a Badalona, que no té cap inconvenient en cedir l'espai als veïns i veïnes musulmans per tal que hi practiquin els seus rituals oratoris. Veïns i veïnes musulmans que no tenen cap inconvenient en practicar els seus rituals oratoris en una sala d'un centre de culte catòlic. I és que les diferents religions, entre elles, tenen moltes més coses que les fan properes que no pas coses que les allunyen...
Som uns quants més que els islandesos, però és un exemple de referència. Com diu Vicenç Navarro, la cultura de la por només serveix els interessos dels poderosos, i qualsevol solució a l'enorme problema creat pel capital financer passa pel fet que els ciutadans recuperin la seva sobirania.
La derrota del capital financer pel poble islandès
"El bon fumador no em deixa
perquè sóc bon amic d'ell
i em buida de mica en mica
fins que em resta sols la pell."
(de sis lletres)
Solució anterior: les tisores

ARA
Ara et vull donar un poema.
Un poema que no sigui
gaire difícil d’entendre.
Si m’ajudes, l’anirem
omplint de totes les coses
que encara desconeixem.
Com tota la poesia,
només servirà, si ho vols,
per fer menys feixuga l’ombra
d’un matí de boira espessa,
o per fer-te companyia
quan vingui un adéu sobtat.
No caldrà rentar-lo a mà,
ni treure’l a passejar.
Si el tens vora una finestra,
mirarà amb tu el carrer llarg
i distingirà, segur,
la bona gent que hi camina.
Serà dòcil i pacient
i envellirà sense pressa.
I ell i jo estarem contents
si de tant en tant, llegint-lo,
penses en els qui t’estimes
amb un somriure sincer.
David Figueres
Bon Nadal a tothom!
Sense gaire ordre…però si amb sinceritat de cor…volia mostrar-vos que veritablement m’adono que “Ens ha nascut un infant…i està enmig nostre”.
-Avui l’Encarnació, una amiga, ens ha telefonat, per dir-nos que son pare havia mort. Que ell ja li havia dit que ja tenia ganes d’anar al cel.
-En Lluís, en acabar la reunió habitual amb nosaltres, ens ha comunicat que té un càncer a l’esòfag i que no sap si ens tronarem a trobar. Però que sapiguem que se sent feliç...que ja sabia de fa temps que la “mort” forma part de la nostra vida.
-Amb aquest grup d’amics que ens reunim periòdicament, tot i la crisi que patim, hem posat en comú que estem convençuts de la presència de Deu en la nostra vida, en el nostre compromís i això ens dona esperança i felicitat.
-Avui , amb 4 nois que tenen càncer i que estan ingressat a l’Hospital, hem jugat al “Uno” i la felicitat que expressaven era el testimoni que la “vida” que tenien, la volien per sempre més amb Aquell que els la va donar.
... Massa coses...continuaré...

Després de molts anys de parlar-ne, s'implanta una taxa turística. Dormir en un hotel, en un apartament, en una casa rural o en un càmping costarà un euro suplementari per persona i nit. El que els francesos denominen taxe de séjour és un invent de llarga trajectòria i provada necessitat en països seriosos. Aquí, l'empresariat sempre ha estat una mica reticent si l'impost no repercuteix directament en el sector o bé en l'entorn afectat. Hi estic d'acord. Sempre s'havia argumentat que la taxa turística havia de beneficiar bàsicament les sempre eixutes arques municipals dels ajuntaments netament receptors de visitants (Lloret, Salou, Calella sempre, Barcelona els darrers anys), que han d'afrontar despeses de tot tipus provocades per unes persones que no tributen per res: es beneficien dels equipaments urbans, de la llum pública, de les platges, de la neteja, de la recollida de la brossa, del servei de clavagueram, etc. Si la taxa turística anunciada avui pel professor Mas-Colell serveix només per fer quadrar els números públics, malament rai. Una altra cosa: és conscient el govern de la Generalitat de la gran quantitat d'oferta d'apartaments no controlats per l'administració? Quants milions d'euros s'escaparan per aquesta banda? És un tema complicat de resoldre (sé de què parlo), però potser ara que en depenen molts quartos a algú se li encendrà la llumeta per resoldre d'una vegada per totes aquest problema.

Ho he repensat mentre caminava dins l'ocàs urgellià d'una tristesa monumental amb uns niguls en forma de llança que m'envestien les entreteles de l'ànima i em deixaven exhaust. Procur d'arribar a escriure una pàgina que no sigui un esborrany. Qui deia això? Jo mateix!
Aquesta és la feina inacabable, l'únic gest moral de l'escriptor de bon de veres. Rebutjar el clixé i aspirar a la precisió com la Rodoreda, com el Pla, com el Flaubert, com el Mallarmé, com la Dickinson, per esmentar mestres aimats.
Quan queia la fosca negra i em tapava tot sencer he dit un vers d'Emily: SOM NINGÚ. I TU, QUI ETS?
EL MEU LEMA PER A L'ANY MMXII:
Ho repetesc, m'ho repetesc: LA RESPONSABILITAT D'ESCRIURE BÉ.
[Foto de Carles Domènec del passat dia 13 de desembre al Teatre Lliure quan en Carles Molinet i aquest plagueter férem les Cartes Villalonga-Porcel dirigits per Pau Carrió. Aquí ens acompanya l'amic i director del Lliure, Lluís Pascual.]

Rita i i Rus i Fabra i Blasco i Serafín i Camps i Gerardo, i també Rajoy, tothom s'ha molestat perquè un home de Sueca els ha dit unes quantes veritats durant cinc minuts. Enllà, al parlamet espanol, el Compromís de Baldoví ha descrit què ha passat a València durant setze anys, què, com i qui ens ha portat a ser considerats una porquera, moral i econòmica. I tota la rerefalla pepera s'ha enfadat de valent, amb el polític, no perquè no siguen veritat, cadascuna de les paraules i les idees expressades, sinó per esbombar de què han sigut capaços els polítics valencians, en tant de temps de govern de majories: de convertir-nos en una porcatera d'Europa, pitjor que no mos podia passar. A la cua de tothom segons les agències americanes.
No s'enfaden amb els incompetents, els xoriços, els lladres, els fills de puta del seu partit, que han venut déu i sa mare per embutxarcar-se els diners, per traure'ls cap a paradisos fiscals, per governar-nos amb deshonor i ràbia. S'han venut el país i la gent, el present i també el futur, però s'enfaden amb Baldoví, per esbombar-ho.
No denuncien ni castiguen els delinqüents, els gànsters, els pocapena de politics locals, municipals, provincials, regionals… que ens han buidat els budells i l'anima, que s'han venut caixes i bancs, que han arruinat l'herència de centenars d'anys en un bufit, en apenes una fracció de democràcia, han enfonsat els valencians a la misèria, però s'enfaden per cinc minuts de discurs, de veritat ràpida, contundent, brutal.
Per celebrar-ho se'n van a dinar i de copes amb els delinqüents, atien el verí d'uns quants mitjans, tipus el niu de serpotes de Canal 9, i s'engreixen crestes i culots per evitar el ridícul: des que el món sap què és València, què val valència, quin és el valor que ens atorguen, la pollastregota Rita i la resta de calendaris no riuen de la mateixa manera, ni trauen pit ni s'ompliran de regalots amb tanta facilitat.
- El món us ha vist la desgràcia que representeu, desgraciats, i València no és sinó una ombra en pena, que no volen rosegar ni les rates.
Sí, som una porquera, però la causa té noms propis, cases amb carrer i número, i tots els valencians, no ho oblideu, no en som responsables. Gosaria dir, que ni tots els votants d'aital engendre de fariseus, en són, de responsables. Perquè molts milers d'aqueixos votants, no pensaven com llastimaríeu la política, la democràcia, i, sobretot, els mateixos valencians.
Això dels vestidets és una broma, i espere que siguen els entrants d'un dinarot de justícia, que ausaes que mereixeu la perpètua i, alguns, el garrot més dur, per l'estafa d'homes i dones que representeu.
Paginador