Cercador per data

Cercador per data

« Agost 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031          

Retrobant Berlín (1)

Curiosament no havia tornat a Berlín des de la caiguda del mur. Vint anys després, doncs, és com viatjar a un altre món, a una altra geografia. Ja d'entrada perquè l'aeroport és 'a l'altra banda', o siga en el territori de l'antiga RDA. 

Optem per entrar a la ciutat, doncs, per l'antic est. Passe per davant de Pankow -una de els ciutats que van optar per aquell acabament en ow tan poc alemany, sovietitzant. Abans els alemanys occidentals deien que la capital de la República Democràtica era Pankow, en realitat un barri de Berlín, per tal de no reconèixer que era Berlín, de fet, la capital.

En arribant a la ciutat trobem el tros de mur més llarg que es conserva encara, amb les pintades refetes pels autors originals. Alguns trossos són plens de grafitis de gent vinguda de tot el món. M'imagine que n'apareixerà alguna en català i em trobe no una pintada sinó un adhesiu, un adhesiu roig que en lletres grogues diu que 'En qualsevol moment pot explotar'. No sé a què feia referència originalment però és molt apropiat al lloc i a la història.

Vint anys després aquell tros de mur sobta. D'entrada perquè està girat al revés. En el vell temps la cara de donava a la RFA era plena de pintades però la cara que donava a la RDA era impoluta. Ara és la cara que dóna a la RDA la que té les pintades. Al davant, a més, han alçat un pavelló poliesportiu immens, enorme. I la sensació de desconcert creix encara més quan el travesses i et trobes a la vora del riu amb una imitació prou reixida d'una platja caribenya, amb sorra i tot. Passa el temps. I tant com passa el temps. 

Conversa amb un desconegut

Les sales d'espera dels aeroports són llocs on pren forma la capacitat de cadascú per entreveure la seva Vida Interior. No s'ha de pretendre fugir -amb qualsevol forma possible de les modes contemporànies: música dolça, telèfon mòbil o PC- sinó suportar-se: simplement ser el centre del pensament.
Si no ens acompanya ningú, i som capaços de fer front a la realitat -un esquitx de la Realitat, tan sols un breu corol·lari, un no res- sentirem que qualsevol persona que passa pel nostre costat pot ser el millor interlocutor. Ens mostram oberts a la conversa sincera, sense aspirar a la felicitat -la que es basa en mala memòria i bona salut- sinó a la comprensió: sempre hi ha neurones que ens criden, tot i que la salut encara sia bona.
Però a l'aeroport no ens trobam enlloc. I és aquest 'no trobar-nos enlloc' el que defineix un sentiment de força demolidora: ens miram a nosaltres mateixos com si fóssim desconeguts. La conversa amb un desconegut esdevé una conversa amb nosaltres mateixos: cadascú -si es mira amb una mica de valor- és un gran desconegut.
M'ha passat sovint, i aleshores em sent estranger -i lliure-.
En trobar-me en un lloc que no és cap lloc és quan m'adon que el viatge que ha de començar em transportarà d'una terra que conec a mitges a una altra que -tot i ser la meva- també conec -només- a mitges.
I me'n fot, perquè la terra no em defineix! 
A la sala d'espera dels aeroports descobrim la solitud essencial de moltes altres persones desconegudes, però la primera de totes som nosaltres: pocs llocs permeten la mística contemporània amb tanta transparència. En un lloc que no és un lloc, sinó el buit de totes les pàtries, és on ens trobam  amb l'enteniment nu, com quan ens desvestim a la platja d'Es Trenc i començam a caminar -una altra manera de no ser enlloc: la nuesa de la platja ens deixa el cos lliure, i la solitud de l'aeroport ens deixa nua l'ànima-.
En les sales d'espera dels aeroports la nuesa de l'enteniment ens permet descobrir els racons més amables de la nostra vida, però també els més estranys... La felicitat és una qüestió de segon ordre...S'enlaira l'avió, i el cel ja no és un buit, sinó un camí. Començ a pensar en el que he de fer demà...

Agost de deu: el vint

Corral de ca Sari. L'estiu, l'agost especialment, provoca la conversa llarga, distesa, ruixada d'això i d'allò, en la seua majoria amb una part d'alcohol, que ho perdona tot, el bon beure i el menjar d'estiu i parlar amb l'edat dels cossos que van arrodonint-se, els uns més que els altres, però perdonant-nos la vida i l'esforç de mantenir-nos. No, les coses ja no són igual. El corral de Sari enguany ens ha acollit moltes nits de festa, i va uns dies que rondem la mateixa conversa: la política, quin casual, els funcionaris (sí, acordem que n'hi ha de bons, la minoria, i que n'hi ha més que els podrien pelar, sense comiat, ni regal, ni les gràcies). El cos fort del debat és com s'ha instaurat un model polític d'ineptes, de mediocres, de tanoques, que són al capdamunt de tot de la piràmide política, fent i desfent, de directors generals, d'assessors, de responsables d'àmbits amb pressupostos milionaris que, ben utilitzats, resoldrien això de Paquistan en tres dies, però que no saben fer la o, ni amb el canut que Roque diu que és això del llapis de memòria, el canutet que direm a partir d'ara, per on s'endollen molts dels polítics que no han passat el segon de BUP, i fan i desfan enmig dels partits, i per això no deixen que arribe ningú que pense, que organitze, que ordene, que pose una mica d'ordre, que amb això ja faríem miracles. 
Bétera és un dels casos paradigmàtics, que tenim veïns amb noms propis d'aquest exemple de directius polítics que no sabries mai per què caram fan i desfan si no en saben, i així i això és el país que tenim. Bétera, València, la mare que els va parir. 
Els partits polítics i les llistes tancades permeten aquest estil i moda de tenir el cul de sac cosit a l'inrevés. Quanta sort tenim els valencians, home, i solament caldria repassar tanta intel·ligència com ens ha governat des dels partits, els últims vint?, trenta?, quaranta anys? Tret d'alguns exemples, com aquells funcionaris que voldríem i podríem salvar, la majoria serveixen per retratar que ha passat en els nostres pobles. Com en aquella pel·lícula, els millors no hi són, governant-nos. I ves que, fins i tot sense que foren del nostre parer, guanyaríem tots. On vas a parar.
L'estiu, l'agost, i el corral, adobats amb uns colpets d'alcohol, ens fa ser agosarats. Però és que fa tanta calor.

L'últim article de la indecisió

Abans d'aquest article n'hi ha hagut milers que l'han precedit. Tal vegada, sigui el moment d'agrair a tots els que han escrit quins serien els avantatges del nostre futur col·lectiu si tinguéssim un estat propi. Doncs som-hi: moltes gràcies per tot!

Recordo tots aquells articles escrits al llarg dels anys: sentimentals, didàctics, patriòtics, apocalíptics, punyents i partidistes. Entre d'altres coses, aquests milers d'articles que precedeixen el meu han fet feina, ja que avui som a les portes del gran objectiu: la independència. Llavors, si som a les portes –alguns diran que no som a les portes, però jo penso que sí–, doncs si som a les portes de la independència, pregunto... ¿Cal seguir escrivint o més val posar-s'hi de valent? ¿Faig trampa si dic “menys teoria i més pràctica”? ¿Podria ser aquest l'últim article sobre la independència? ¿L'últim d'aquests articles que en llegir-los penses “té tota la raó” i després passes el full i tal dia farà un any?

Moltes vegades hem dit que ja n'hi ha prou, i és que certament ja ho sap tothom, que tenim dues opcions: l'actual que ens posiciona com a poble dependent i una nova opció que centenars de milers de persones volem que arribi. Ara bé, encara no hem sabut articular-nos per esdevenir majoria social. I sí, hem de ser majoria. Una majoria democràtica, valenta, responsable. Una majoria serena, que generi respecte i aglutini admiració.

Tot arribarà, diuen els més pacients, mentre van escrivint articles sobre la independència. El que segur que arribarà són les eleccions catalanes, aquesta tardor. I tenim l'oportunitat de fer majoria, de posar sobre la taula tots els arguments –sentimentals, didàctics, patriòtics, apocalíptics, punyents i partidistes– de tots els articles que al llarg dels anys s'han escrit i convertir el gran objectiu en realitat. ¿Sí o no?

Deu caldre generositat, grans acords, sentit d'estat. Potser demano massa si prego a les persones que han de liderar aquest camí que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Potser demano massa, però demano unitat, sentit comú, els egos en segon terme. Unitat, coratge i lucidesa. Unitat de cara a barraca i a la victòria. Potser aquest no serà l'últim article sobre la independència, però si volem, pot esdevenir-ne un dels darrers, si ho decidim, serà un dels últims testimonis de la indecisió.

(Publicat a El Punt el 19 d'agost de 2010)

La represa de les negociacions de pau directes entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina, vistes des de Catalunya

Avui, el govern nordamericà ha anunciat que les negociacions de pau directes entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina es reprendran el 2 de setembre vinent.

La unitat independentista, encara

Cada vegada sembla més complicat que l'independentisme (no el retòric, sinó el desacomplexat) arribi a una entesa per presentar una única candidatura. Ja em vaig estendre sobre la qüestió en una sèrie de diversos articles, bastant llegits per cert, i em ratifico en la idea de que s'ha d'assumir que poden haver-hi raons poderoses per no aconseguir-ho, des de la premura de temps (els terminis són inexorables) fins el caràcter dels diversos líders, des de la inevitable qüestió del lloc a les llistes (qui va a on?) fins a la confluència d'estratègies divergents per al dia després de les eleccions.

Si no poden arribar a un acord per alguna d'aquestes raons, serà una llàstima, però ho entendrem. Tot té una explicació i els ciutadans mitjans som comprensius. Ningú no ha dit mai que fos fàcil aconseguir-ho. Només demano una cosa a les diferents propostes que hi ha sobre la taula i als seus dirigents: que per justificar que no es troben mai per parlar donin les peregrines excuses que s'han sentit aquests dies. Que si he de passar consulta a aquella hora, que si t'he enviat una carta i no me l'has contestat, que si m'entero de tot pels diaris i ho vull per canals oficials, que si no em contestes els missatges del mòbil...

Per assistir a aquest espectacle, ja tenim els "altres" polítics. Criaturades, no, per favor.

Deauville 2010: la programació

Seguint amb el reguitzell de programacions anunciades de l'esplet de festivals de cinema que comencen al tombant de mes, ara Deauville.

Del 3 al 12 de setembre de 2010, prop d'on hi hagué el desembarcament de Normandia, fa 36 anys que s'hi celebra el Festival de Cinema "Nord-americà" (esclar, les cometes, són meves...). I com recordem cada vegada, gairebé a tall de tòpic, el certamen té una clara vocació de representar el "desembarcament" de produccions efectivament nord-americanes a Europa, sobretot a França. al llarg de tres dècades, les coses han canviat força. Per exemple, enguany hi presenten a competició (!) Mare i filla, de Rodrigo García, que va cloure Sant Sebastià 2009 i que ja s'ha estrenat comercialment a part de la nostra cartellera (i no es tracta pas d'un fet excepcional). D'altra banda, ja fa unes quantes edicions que el material que s'hi presenta és més de Sundance i Canes que no pas dels corrents principals dels grans estudis. Podem consultar la programació d'enguany (amb tràilers, etc) al dossier especial que n'ha preparat AlloCiné [Dossier Deauville 2010 AlloCiné]

Per cert... la pel·lícula "catalana" Enterrat (Buried / Enterrado), de Rodrigo Cortés, que consta com a "espanyola", també participa en la competició com a "nord-americana"; la productora està domiciliada fiscalment a Barcelona i té producció associada d'empreses nord-americanes). Això de les nacionalitats al cinema... Recordem que Cortés és de Pazos Hermos (Ourense); que Enterrat està filmada en anglès i protagonitzada per Ryan Reynolds, Robert Paterson, José Luis García Pérez, Stephen Tobolowsky, Samantha Mathis..; que és un film de gènere i que, havent-se presentat a les sessions de mitjanit de Sundance 2010, també es projectarà a Toronto 2010.

FOTO Cartell oficila del 36è Festival de Cinema Americà de Deauville

LA GENERALITAT DE CATALUNYA, EN FALLIDA

Durant tot l'any 2010 s'han anat coneixent noves dades sobre la delicada salut econòmica i financera de la Generalitat de Catalunya. Però és a partir que es fan públics els resultats de la liquidació de l'exercici pressupostari de 2009, amb més de 4.100 milions d'euros de dèficit, quan s'encenen totes les alarmes. La fotografia que il.lustra aquest post, el d'una torre d'alta tensió destrossada pels efectes d'una tempesta, sector sota les competències del Departament d'Economia i Finances, simbolitza la situació real dels comptes públics de la Generalitat de Catalunya.

Quan va començar l'astronomia?

  Si ens imaginem la vida dels humans anteriors a la civilització, vivint en grups de recol·lectors i caçadors, és fàcil d'entendre el motiu de que l'astronomia sigui tan antiga com la civilització humana. El nostre camp visual quan sortim de recer, en camp obert, queda dividit en dues meitats, la meitat terrenal on ens cal estar atents al nostre voltant immediat per poder sobreviure, i la meitat celestial, on un altre tipus d'objectes inabastables semblen moure's segons lleis totalment diferents de les que regeixen el moviment dels objectes terrenals.

  L'astronomia neix quan la intel·ligència emergent dels humans comença a observar comportaments regulars i periòdics entre els astres, comença a establir els usos dels astres per orientar-se, per mesurar el temps, per predir l'arribada de les estacions. Per establir la periodicitat dels fenòmens calen les matemàtiques i les mesures precises. L'astronomia i les matemàtiques es desenvolupen en paral·lel allà on apareixen civilitzacions. Poder predir els fenòmens astronòmics (tals com eclipsis, calendaris lunars o les posicions dels planetes) és també important per poder establir una autoritat religiosa i política de les classes dominants en les civilitzacions emergents.

  Per això l'astronomia té una gran importància en l'origen de les civilitzacions i de les religions arreu del món. Les classes dominants dedicaven grans esforços als estudis astronòmics i a desenvolupar mites per entendre l'ordre còsmic que s'observa en el cel. Un exemple n'és el temple d'Uxmal (a l'estat de Yucatan, Mèxic), que els maies van dedicar al planeta Venus.

ACTIVISTA D'ESQUERRES


La dreta fa baixada.
Calen molts i moltes activistes d'esquerres
per defensar cada dia les polítiques socials.
Els polítics d'esquerres acomodats
l'ignoren i fan veure que no hi és.
I les dretes diuen que és un marginat i un torracollons.
Però l'activista d'esquerres no defalleix,
perquè sap que defensar les polítiques socials
és defensar la dignitat humana.

Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Joaquim Torrent

Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

"Castilla en armas"?

Carme Vilaró Rovira

a cop calent

Carme Vilaró Rovira

gràcies Pep Guardiola

Raül Romeva

Raül Romeva i Rueda

Raül Romeva

La Taxa sobre Transaccions Financeres avança, novament gràcies al PE

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.