'Cien años de soledad', de Gabriel García Márquez

• xaviermanuel
• enllaç permanent
• Construint la República de les Lletres
• divendres, 20 de juliol de 2012 | 16:11h

Aquest apunt està dedicat a la memòria, molts cops causa i conseqüència de la literatura. En Gabo ha començat a perdre els records, fins i tot la parla. Son germà Jaime li refresca la memòria cada dia en una trucada telefònica. 

Una gran saga familiar, que fa que les novel·les d’aquest tipus s’hagin de renovar o morir, com diu el tòpic. I que dificil que és renovar res.

Cada personatge està associat a un o alguns fets, resumits en un tret o una acció, en quatre paraules, un malnom, i això entre tants Aurelianos i Josés Arcadios et permet no perdre’t i seguir-ne l’evolució. Això, els noms i la seva creu, i també que els antagonistes, per dir-ho així, tinguin noms resonants i diferenciats, com Melquiades. Gairebé impossible, però, posar-hi anys. La repetició (sobretot de noms, però també d’accions, de la qual cosa es queixa la vella Úrsula) ajuden el lector a seguir la lectura, igual que el fet que el temps sigui lineal.

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro i cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos." 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article