---------------
El pacte fiscal torpedina la independència.
El pacte fiscal és un pacte per determinar quina part dels nostres impostos es queda a Catalunya i quina reté l’Estat espanyol.
Passaré per alt que ningú del govern no esmenta la proporció que anirà a una o altra caixa. Passaré per alt que un pacte que obligui l’Estat a una quota fiscal predeterminada ja va ser invalidat pel Tribunal Constitucional en la sentència contra l’Estatut, i per tant, passaré per alt que el tal pacte no és més que un pur entreteniment per part del govern, una distracció per no afrontar la secessió com a únic mitjà per tenir no només la “clau de la caixa” sinó la mateixa caixa, que és ben nostra.
Ara m’interessa deixar clar que el pacte fiscal, sigui quin sigui, és per si mateix una desviació del camí que ens porta a la independència. No és cap estació intermèdia en aquesta marxa sinó que més aviat ens situa en una via diferent de la independentista.
Perquè si fem un pacte sobre uns diners nostres, d’entrada estem admeten que l’altre amb qui pactem hi té un dret. Pactar una quota de repartiment dóna per fet que l’altre se’n pot quedar alguna cosa. És admetre que algú diferent a nosaltres té dret a disposar del que produïm i que el que produïm no ens pertany del tot, no és del tot nostre. Alhora implica reconèixer que tenim el deure de cedir una part del fruit del nostre treball. Tota una aberració!
Qualsevol pacte fiscal és un acte de subordinació. Perquè atorgar a l’altre un dret que no té és acceptar la seva imposició. Sobre allò que un considera seu no hi ha pacte possible, no hi ha d'haver discussió. Posar-nos a pactar el que ens pertany és deslegitimar-nos, és atorgar un valor superior a la força de l’altre per sobre del nostre esforç i el nostre treball. És legitimar un robatori, una apropiació indeguda.
El pacte fiscal es fa des de la dependència, des de la cessió de la sobirania.
Així, dirà algú, hem de renunciar a una millora del benestar fins que no tinguem la independència? La pregunta està dictada per la por i per això està mal plantejada: suposa que la independència va per a llarg. Res si no és la por ens pot fer pensar així. Les mateixes energies i el mateix període de temps que esmercem per un pacte fiscal improbable els podem dedicar a preparar-nos per a la nostra independència. Si el govern de la Generalitat es dedica insistentment a explicar la necessitat i els avantatges de l’Estat propi, més del que ho ha fet fins ara, la població majoritàriament s’hi afegirà. Si la disposició del govern és ferma, els governs del món acceptaran democràticament la voluntat del poble català. I, per suposat, molt més fàcilment i ràpidament que l'acceptació per part del govern espanyol d'un pacte fiscal que llevaria als espanyols els beneficis obtinguts amb l’espoliació de les nostres finances. Esmercem els esforços en fer independència.
El pacte fiscal, a més té un gran risc. Si s’aconseguís, podria ser que gran part de la població s’hi acontentés. De fet és el que CiU espera. Ja va dir que vendria el pacte com a vacuna contra la independència. Aleshores sí que els independentistes hauríem de posposar per a molt més endavant la consecució de les nostres aspiracions.
El pacte fiscal ens enquista en la dependència i la legitima per la via dels fets.
