Aqueixos joves estan rebent un càstig suplementari en un País Valencià on l'arbitrarietat del poder s'exerceix quotidianament contra la llengua, la memòria del franquisme i les expressions de la identitat autòctona.

Aquesta vesprada la plaça de l'ajuntament, quasi just on visc estava plena de furgons policials. Els he vist amb actitud d'intimidació a la població en general. Brandant escuts, cascos, porres i armes com no veia des de quan anava a treballar a Euscadi fa més d'un parell de dècades.

Els policies (ens) miraven desafiants i fitant sostingudament els ulls a tothom quan en general i per psicologia militar sempre defugen la mirada directa. Per a no veure-hi una persona, segons resa en els manuals de comportament de les forces de l'ordre. La guàrdia urbana, sorpresivament, també feia tal impostura. Duien scuts ia rmaes també. Aquesta vesprada tornava a ésser així. Anaven a la guerra contra els xiquets i quasi ens intentaven atemorir els que circulàvem aliens, o no, a la concentració per la dignitat de l'ensenyament. Després se'n queixaran dient que som una societat 'meninfot', però bé que els esglaïa als panxacontents que no hi haja meninfotisme, sinó implicació social. Indubtablement es van proposar posar-nos en el mapamundi i, afedemón, que ho estan aconseguint.

Li dic a ma filla que vaja amb prou de cura perquè he vist molta predisposició a fer mal per part de les forces enviades pels 'seus' amos.

Li he dit, però, sense massa convicció. Ella, la Txell, és una persona de notes entre excel·lents i notables. Ella i son germà bessó han pertangut al ghetto de l'única escola pública de línia en valencià que teníem a Ciutat Vella.

Escola per a més de cinc-cents alumnes sense quasi pati on eixir a fer l'esplai ni esport. Manta vegades (ens) hem sentit que érem com els jueus de Praga sota el nazisme. Des de la conselleria d'educació érem l'enemic a batre, castigats els professors, pares i alumnes vigilats des de les altes instàncies que ens hi haurien de defensar.

Però no, són els nostres polítics que ens anaven arraconant com si de leprosos es tractara. Una escola pública, el col·legi públic Santa Teresa del barri del Carme, que mostrà una dignitat fruit de conjugar-nos contra els enemics de l'educació. On mancaven, ex professo, tota mena d'estris que els pares i professors havíem d'aportar per a minvar el dèficit material.

Una educació pública on ens trobàvem els fills de la ciutat, els magrebins, àrabs, els eslaus, els sudamericans, etc. Allò era i és una fàbrica de valencians ciutadans del món amb dignitat universal. 

Ma filla, Txell, m'ha respost que hi aniria per a posar-se davant dels blaus...de la ,mateixa manera que " tu, vas anar a posar-te i córrer davant dels grisos quan eres més jove"...

Ma filla és una de les atletes d'elit que juga per tot Europa en la selecció española de la seua especialitat. Quan vande campionat pel món en tornr em conta riallera les imposicions de la disciplina nacionalera que els encarregats espanyols els obliguen a fer o prohibeixen. Banderes, himnes, vestimenta, cançons, etc. Ella sap que m'enerva i despré em diu "t'ho dic pa' que sàpies de quin pal van...."...i se'n va rient-se.

Fa uns dies el Nobel Pérez Esquível va dir que el 'sistema' comença l'opressió per la cultura, no per l'economia. A la societat valenciana, el sistema, sap que ha de fer-ho simultàniament amb les dues fulles de la tisora que produeix l'efecte de la retallada.
 
Txell, però, sap que nasqué a l'hospital 9 d'Octubre de València, i que per tant és una valenciana de nació catalana i, consegüentment, una ciutadana oprimida del món que l'atzar l'ha destinada a viure ací. 

PS: si som una nació, avui caldria que els estudiants d'Alacant, Elx, Alcoi, Gandia, València, Castelló, Tortosa, Mallorca, Tarragona, Reus, Lleida, Vic, Barcelona i Girona anaren a la vaga. Si més no.
 

Ja ho sabíem, no calia que ningú ens ho corroborara, que hi ha un abisme entre la ciutadania i la policia. En particular entre la ciutadania que aspira a viure en una societat democràtica i «los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado». I més abisme hi ha entre els personatges –que no les persones– que els manen. Tant se val del partit que siguen, es diguen Puig, Peralta, de León, o Antonio Moreno, que és com li diuen al cap superior de Policia de la «Comunidad Valenciana». El tal Moreno ha dit, en resposta a una pregunta dels periodistes, que «no es prudente revelarle al enemigo cuáles son mis fuerzas».

«El enemigo»: estudiants adolescents, vianants i persones en general que passaven vora el policies. «El enemigo…», això som per a ells, per als policies i per als seus comandaments.

Sort tenim que vivim en un sistema polític «democràtic». Quan no vivíem en «democràcia» la policia apallissava i detenia (i torturava) impunement. Igual que ara. També érem «enemigos», aleshores. Ara caldria preguntar-se si hem tornat arrere o ha estat un miratge pensar que havíem avançat. O una presa de pèl.

«Enemigos», doncs. Per a ells tots som delinqüents. Com en una dictadura qualsevol (la de tota la vida...).

TENEN CLAR, ELS QUE VIUEN EN LA FOSCOR DEL PODER, QUE RETALLANT I MINVANT LA QUALITAT EN L'EDUCACiÓ (MAI NINGÚ NO HA DEIXAT QUE FORA MASSA, PER SI ELS CIUTADANS N'EREN COSCIENTS DE LA SEUA DESCONTRUCCIÓ DE LA NOSTRA REALITAT) MINVEN LES FORCES QUE PODEN ALçAR-SE I FER-LOS FRONT, I PREGUNTAR PER QUÈ? I DIR "NO"....
HO TENEN CLAR, MASSA CLAR...




Penjada a YOUTUBE una versió d'una cancó realitzada per un mestre i pare d'un alumne  del Camp de Túria preocupat per les retallades als serveis socials a la Comunitat Valenciana. Les imatges pertanyen a diferents manifestacions pels diversos sectors públics: ensenyament, sanitat, bombers, ....

D'ACORD, D'ACORD

(del poema George Grosz de Marc Granell)

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.

D'acord. Les vesprades no sonen.
D'acord, d'acord. Els ministres no saben a res.
D'acord, d'acord, d'acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.

Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu
perquè el que hi veu
no passa.

Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.

El cicle de conferències sobre personalitats del segle XX a CaisaFòrum Tarragona ha arribat, de la mà del professor Culla, al seu equador amb la figura del president Franklin Delano Roosevelt.

En el canvi de mil·leni, aquest polític va resultar elegit el més influent de tota la centúria i després de sentir la xerrada s'entén perquè. Roosevelt es va trobar una Amèrica (així s'autodenominen els nord-americans) prostrada per la depressió conseqüència de la crisi de 1929 i, per posar-hi remei, va emprendre l'intraduïble New Deal, una política intervencionista en matèria econòmia, laboral, social i en infraestructures. Més tard, l'entrada a la Segona Guerra Mundial va suposar la definitiva superació de la crisi.

Tot i això, el factor que més decisivament va contribuir a la recuperació d'aquella nació va ser el talant de Roosevelt, que va servir per recuperar la moral i la confiança dels nord-americans, des de la seva famosa frase "només hem de témer a la mateixa por" fins a les innovadores "xerrades a la vora del foc" que adreçava a la societat a través de la televisió de l'època, o sigui, la ràdio. Que les dificultats es poden superar ho va experimentar ell mateix des que se li va diagnosticar una poliomielitis que li va impedir de caminar bé de per vida. 

Superar dificultats, confiança, no tenir por, sortir-se'n... conceptes ben necessaris en l'actual situació. Al debat posterior a la conferència, i quan ja semblava que ningú en faria esment, un assistent ha preguntat al professor Culla sobre les semblances entre la crisi del 29 i l'actual. La seva resposta ha estat dramàtica, en el sentit de que l'actual crisi ens enganxa amb un deute descomunal, que fa vuitanta anys no existia. Jo afegiria una altra cosa. El que sí existia fa vuitanta anys eren líders com Roosevelt. Avui, Angela Merkel no és ben bé el mateix, Artur Mas fa el que pot, pobre, i Mariano Rajoy... no em feu riure, que no en tinc ganes!

[Propera conferència, "Gandhi i la no-violència", el dilluns 27 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]

Carta oberta al jovent que està lluitant als carrers de València.