20/12/2009 LA LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC // LA CLAUSURA DE LA CONFERÈNCIA

El fracàs de Copenhaguen posa el clima mundial al caire de l’abisme

• L’avanç més gran ha estat la creació d’un fons d’ajuda urgent, però sense precisar-ne els detalls

• Els actuals objectius de reducció d’emissions poden suposar tres graus més de temperatura

Les delegacions van arribar a la cimera de Copenhaguen sabent perfectament què era el que s’havia de fer contra el canvi climàtic. Es tractava que els països industrialitzats acceptessin emetre menys gasos d’efecte hivernacle i que les potències emergents continguessin el seu ritme de producció. Així s’evitaria un augment de la temperatura de dos graus respecte als nivells preindustrials (1,2° si es compta des del 2009), que és el llindar que separa un escalfament assumible, o gairebé assumible, d’una catàstrofe ambiental amb danys irreversibles i amb un impacte socioeconòmic monumental. Tots coneixien els seus deures, però ningú els va fer.
Amb les propostes conegudes, ja que no hi va haver canvis a la capital danesa, la temperatura augmentarà almenys tres graus. Els interessos econòmics a curt termini han prevalgut sobre la salut del planeta.
La 15a Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP15), que oficialment va acabar ahir a les 15.30 hores després d’una maratoniana sessió iniciada 24 hores abans, diu en les seves conclusions finals que la comunitat internacional hauria d’evitar que les temperatures augmentessin els dos graus esmentats, però no es pronuncia sobre com fer-ho i qui ha de portar el pes. L’ONU ha calculat que els països desenvolupats haurien d’emetre entre un 25% i un 40% menys que el 1990, però les ofertes anunciades, totes voluntàries, es limiten a un 17%. No s’hi arriba.

ENS VEIEM AL GENER / Encara que la cimera ha emplaçat els negociadors a presentar les seves propostes abans de l’1 de febrer de l’any que ve, l’experiència de més de 10 anys de negociacions buides invita a ser escèptic. L’últim informe de l’IPCC, el grup d’experts de l’ONU, era molt il·lustratiu quan comparava el canvi climàtic amb un tren en marxa: quan abans es premi el fre, menys trigarà a parar-se. Si no es fa res amb rapidesa, els esforços que s’emprenguin d’aquí a uns anys hauran de ser molt més grans.
Encara que s’esperaven avanços, la cimera tampoc ha acordat un objectiu internacional a llarg termini, a l’horitzó del 2050, ni ha proposat un any en què la producció de CO2 hauria d’arribar al màxim (l’ONU defensa que hauria de ser entre el 2015 i el 2020). Un detall tècnic és molt descoratjador: en el document final ha desaparegut fins i tot «la necessitat d’arribar a un tractat jurídicament vinculant» en la pròxima COP17, que se celebrarà a Mèxic d’aquí un any.
Per mirar d’avançar una mica, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va proposar organitzar una conferència a mitjà termini a Bonn. Seria al juny.

LA MILLOR FITA / L’acord més rellevant és la posada en marxa d’un pla d’ajuda urgent perquè els països més desafavorits puguin plantar cara als estralls del canvi climàtic. Malgrat això, els termes són confusos. Els països desenvolupats hauran d’aportar 21.000 milions d’euros en el període 2010-2012, encara que sense precisar el que és fonamental: qui els posarà i qui els rebrà. El text es refereix a «una varietat de fonts» per a l’obtenció dels diners, i per tant deixa via lliure al mercat de compravenda d’emissions o a impostos nous. Les donacions anunciades pel Japó (7.700 milions), la UE (7.300 milions) i els EUA (2.500 milions) han estat fins ara voluntàries. Les quantitats augmentarien fins a arribar a 72.000 milions anuals el 2020.
Els acords són encara pitjors si es tenen en compte les expectatives que s’havien dipositat a Copenhaguen. Hi ha un risc evident que el desànim social comenci a acceptar-se després d’observar la inacció dels polítics. «El món s’enfronta a una tràgica crisi de lideratge», va lamentar el director de Green-
peace Internacional, Kumi Naidoo. «Això no és el que esperàvem, però és un pas essencial», es va consolar el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon,
Ni tan sols el president dels EUA, Barack Obama, n’ha sortit tan enfortit com s’esperava després de protagonitzar un desembarcament espectacular. Va arribar divendres al matí –quan les negociacions passaven per les hores més baixes– i va aconseguir desencallar l’acord després de reunir-se personalment amb els representants dels emergents: la Xina, l’Índia, Sud-àfrica i el Brasil. Però aquesta actuació va acabar passant-li factura. Per molts, va actuar al marge de les relacions internacionals, de la resta de països.

20/12/2009 INTENT FALLIT DE CONTROL DE LA METEOROLOGIA A RÚSSIA

Nevada a traïció

• L’alcalde de Moscou ha promès evitar les grans tempestes de neu escampant els núvols

• La primera ha agafat per sorpresa la capital russa i ha causat mil quilòmetres d’embussos

Cada vegada que cau sobre Moscou una nevada forta és una catàstrofe. No es tracta d’una metàfora ni d’una exageració periodística. Per poder imaginar-s’ho només cal un detall. Dies enrere, vaig trigar 10 hores a portar un professor de lletres nord-americà de l’aeroport Domodedovo al seu hotel, al cèntric carrer Tverskaia. Eren 40 quilòmetres de distància i anàvem en taxi.
El catedràtic, que va aterrar a les dues del migdia acompanyat per la seva dona, tenia una agenda molt comprimida i prometedora. De quatre a sis, excursió panoràmica per Moscou; a les set del vespre, conferència en una Universitat, i a l’acabar l’acte estava previst un sopar amb els seus col·legues russos.
Va arribar amb temps. Però no es va complir cap d’aquestes previsions. A la mitjanit en punt, el taxi va aparcar per fi a l’entrada de l’hotel. No havia estat mai tan cansat de parlar en anglès. A més, cada mitja hora ens trucava la secretària del rector rus per preguntar on érem.
Apocalipsi anual
El professor va tenir la mala sort de venir a Moscou just quan va començar a caure la primera d’unes quantes nevades apocalíptiques que cada any paralitzen la ciutat, ja per si mateix atrapada en nombrosos embussos. Però aquest hivern havia de ser diferent. L’alcalde, Iuri Lujkov, va sorprendre a tothom amb la idea de dispersar els núvols als afores de la capital.
Uns quants avions havien de bombardejar els núvols amb agents químics perquè descarreguessin abans d’acostar-se a Moscou. Aquest mètode va funcionar a la perfecció per evitar pluges el Dia de la Victòria (9 de maig) i el Dia de Moscou (5 de setembre), quan els avions van dispersar els núvols amb gel sec (diòxid de carboni en estat sòlid), nitrogen líquid i iodur de plata.
«Farem el mateix amb la neu. Així, pels volts de Moscou hi haurà més humitat i més collita, i nosaltres tindrem menys neu per recollir», va prometre Lujkov. Segons els càlculs de l’alcaldia, amb tan sols dispersar dues o tres tempestes que prometessin una capa de 15 centímetres de neu, Moscou s’estalviaria uns 7 milions d’euros cada temporada. Per fer aquesta feina va contractar una empresa russa que va dispersar pluges durant els Jocs de Pequín.
Com més s’acostava l’hivern, més ansiosos estaven els moscovites per veure com l’alcalde els salvaria de la primera gran nevada . Quan va començar a nevar s’ho van prendre amb calma. «No passa res, Lujkov deu haver donat l’ordre de dispersar els núvols i aviat pararà», va dir el taxista que ens portava de l’aeroport. Més profund va ser el seu desengany quan es va adonar que l’alcalde no hi havia intervingut.
Sembla que tot estava preparat per a l’atac contra la primera tempesta de neu, però a l’alcalde li van fallar els meteoròlegs, que no van avisar a temps. Com a resultat, a Moscou es van formar 1.000 quilòmetres d’embussos. Els únics que estaven contents eren els nens, que es llançaven boles i feien ninotets de neu. I potser també els turistes estrangers que es retrataven a la plaça Roja.
L’endemà, l’alcalde va aparèixer traient foc pels queixals i va acusar el servei meteorològic de Moscou, responsable d’informar-lo de quan s’ha de prémer el botó d’alerta. Fins i tot va arribar a amenaçar que utilitzaria part de les subvencions als meteoròlegs per recollir la neu que no l’havien ajudat a desviar. Al final, va reiterar que el seu pla de sembrar neu sobre les regions veïnes segueix vigent.
Escepticisme científic
Els que no estan entusiasmats amb aquesta persistència de Lujkov són precisament els habitants d’aquestes regions. Tampoc hi estan els científics, que avisen que la idea de controlar les nevades és tan absurda com ho era la de redirigir els rius de Sibèria cap a repúbliques asiàtiques de l’URSS als anys 80.
«Si l’alcaldia realment té una tecnologia que permet sembrar neu on faci falta, es mereix el premi Nobel. Nosaltres no sabem com es pot fer», va manifestar el professor Arkadi Troitski, de l’Institut de Radiofísica de Nijni Nóvgorod, especialitzat en aquest tema. Segons Troitski, dispersar núvols de neu no és el mateix que evitar pluges a l’estiu: «Els processos físics que es desenvolupen als núvols a l’estiu i a l’hivern són diferents, i no existeix un mètode universal per dissoldre’ls».
Segons Roman Vilfand, director del Centre Meteorològic de Rússia, escampar núvols de neu no té cap sentit: «Al cap de mitja hora es tornarien a formar i fins i tot podria caure una nevada més forta».