Amb el propòsit de Televisió Espanyola de deixar d'emetre publicitat a partir del 2010, es sent ara a la gent de les televisions privades perquè no demostren gaire escrúpols, per no dir cap, per tal de quedar-se ells amb tota la publicitat que s'emet per televisió.

Ara exigeixen que tampoc les autonòmiques ni les locals en tinguin publicitat. És a dir, demostren una supèrbia, una voracitat i una ànsia d'ambiciosos que somien a dominar el món molt perillosa.

No contents amb la contínua demagògia que demostren quan acusen als mitjans públics de “finançar-se amb diners de tots nosaltres i la publicitat”, que utilitzen per fer-se els màrtirs, quan no els perseguits si algú té la gosadia de posar-los en qualsevol lloc que no sigui en un altar (la seva supèrbia i la seva enveja els porta sempre a això), ara, com dic, desitgen quedar-se amb tot.

I quan l'aconsegueixin, què, ep? Que esdevindran una colla de llops que es mossegaran entre ells? Que s'atacaran uns als altres per treure-li la publicitat als altres canals privats, no contents amb treure's de presentadors uns als altres, com ha passat aquests dies?

Les televisions privades haurien d'esforçar-se a fer-ne productes més dignes, menys teleporqueria, menys productes supercomercials de molta audiència que a causa de la seva nul·la qualitat se n'obliden tot just cinc minuts després.

Telecinco, la inefable televisió d’en Silvio Berlusconi, malgrat que es va reciclar fa anys i va abandonar el seu estil “italianitzant” de quan va començar el 1990 per adaptar-se a l'estil d'aquest país, és de què més mal ha fet, amb el seu nul respecte a les pel·lícules, tallant els títols de crèdit inicials.

Precisament, de canals com el de l'inefable magnat italià va provocar fa gairebé vint anys al seu país una campanya de cineastes com en Federico Fellini contra la publicitat abusiva a la televisió que massacrava les pel·lícules. El mestre de Rimini va encertar amb l'eslògan: “No es pot interrompre una emoció”. Així, van aconseguir que la RAI, la televisió pública italiana, només pugui emetre dos blocs d'anuncis si una pel·lícula dura dues hores, un si és d’una hora i mitja, i si la pel·lícula dura menys d'una hora i mitja, no la interrumpen pas: en posen blocs d'anuncis abans i després de la mateixa. En les privades, una mica més de freqüència.

Que ningú hi pensi que ataco a les televisions privades perquè sí, ben al contrari (les que tenen diaris vinculats a elles solen sempre posar-se a denunciar presumptes campanyes de persecució), però la seva manca d'escrúpols gairebé sempre els deixa sense poder donar aquestes lliçons morals o d'ètica que tant els agrada donar.

Televisions públiques com a TV-3, i la mostra està en aquesta recent minisèrie “Els veus del Pamano”, basada en la novel·la de Jaume Cabré, demostren que es pot fer un producte ben digne, amb gran èxit d'audiència, sense envejar absolutament res als aparentment únics models vàlids de telecomèdies lleugeres o intrigues morboses mancades de credibilitat que tenen molta audiència i s'obliden tot just passats cinc minuts, com molt sovint fan, les privades.

http://www.tv3.cat/videos/1623399